11.24.2009

Reciclatge.

Fa més d’un segle que al nostre país hi ha empreses dedicades al reciclatge.

Les primeres es van crear al voltant del sector tèxtil que generava –i genera- diferents desperdicis aprofitables per d’altres indústries o activitats. Amb els retalls i restes de cotó se’n fa paper de molta qualitat i aquest altre sector, el del paper, va generar al seu torn i al seu entorn negocis de reciclatge i d’aprofitament.

Amb les restes i retalls de paper i cartró se’n fa més paper i així la roda –el cicle- es perpetua estalviant ingents quantitats de pasta de fusta.

El mateix podem dir dels metalls fèrrics i no fèrrics. Es recuperen, es fonen de nou i surten altre cop al mercat lluents i brillants.

Es recicla el cautxú dels pneumàtics, el vidre, el plàstic, les radiografies per aprofitar-ne la plata de l’emulsió sensible, etc.

Fins fa uns vint-i-cinc anys el reciclatge era cosa dels anomenats drapaires. A ciutat teníen botigues on la gent portava paquets de diaris llegits, llibres vells, estris de cuina abonyegats, restes de fil elèctric, roba vella i en general qualsevol cosa que hagués perdut vigencia. El drapaire ho pagava segons l’antiga llei de l’oferta i la demanda i la seva capacitat de regatejar –de negociar- ho classificava per productes i qualitats i ho revenia a majoristes que ho tornàven a vendre a les indústries que utilitzàven el rebutg com a complement de la matèria primera amb la que fabricàven paper o lingots de metall o coses tan sorprenents com els draps nets per netejar màquines. O vidre per fer envasos o embalatges de plàstic. De tot.

Quan els polítics de la nostra incipient democràcia van llegir la paraula reciclatge va ser com si descobrissin América. Amb la boca plena d’una expressió que van fer seva des del principi van inventar sistemes i procediments que existien i funcionàven des de cent anys abans, van oblidar acuradament l’entramat industrial que s’hi dedicava, van foragitar els negocis dels drapaires de les ciutats i van posar-se d’acord directament amb els gegants del sector, instal.lats generalment als polígons industrials de la periferia, per negociar les ingents quantitats de desperdici que un complex dispositiu municipal recolliria, passant per alt els drapaires de barri i els majoristes de poca envergadura.

L’entramat de recollida és públic i es paga fonamentalment amb els impostos, així com la publicitat que recorda amb insistència als ciutadans que cal reciclar. Com és evident, ningú paga al veí pels cinc kilos de diari ni per les ampolles de cava ni per la planxa vella. Els drapaires han deixat d’existir i han estat remplaçats per munions de vehicles de transport –cotxets de nadó, carretons de súpermercat o camionetes- que recorren els carrers recollint qualsevol cosa que tingui algún valor.

Resumint, el sector públic s’ha carregat la part més visible i més viva d’un important sector industrial i comercial, ha eliminat l’afany de reciclar del personal -que ja no cobra res per fer-ho- ha muntat un dispositiu feixuc, car i ineficient i ha aconseguit l’aparició d’ingents quantitats de drapaires esporàdics que donen als nostres carrers un aspecte bastant més tercermundista que el de les modestes botigues dels drapaires tradicionals.

A sobre s’ha deixat perdre la funció social i vertebradora del drapaire de barri i s’ha esborrat qualsevol menció a l’ofici. Com si no haguessin existit mai, com si no fossin més que un acudit nostàlgic del cantant Joan Manuel Serrat.

És possible que la crisi que patim recicli –de fet ja ho està fent- la indispensable activitat del drapaire.

Pierre Roca

11.19.2009

Lloguer.

És decebedora la antiquada i persistent tendencia a voler posseir i és estimulant la tímida però creixent tendència a voler utilitzar sense posseir, llogant.

El sentiment de la propietat segueix molt arrelat però lentament es va imposant la disposició de vivendes, vehicles, eines i equipaments professionals mitjançant el pagament d’una renda. Llogant.

El lloguer de vivendes és el més conegut i més generalitzat, malgrat l’extraordinària venda de cases i pisos del darrer periode d’aparent riquesa. Els nostres pares acostumàven a viure de lloguer. A mitjans del segle XX era la formula habitual i la compra de la vivenda es considerava gairebé una excentricitat o el privilegi d’un milionari.

Lluny de ser més cómoda, la propietat de la vivenda comporta una sèrie d’obligacions afegides que per sí soles són suficients per descartar la idea, sobre tot si es tracte de propietat vertical –pisos-.

La fatídica comunitat de propietaris obliga a reunions interminables, absurdes i que generalment no solucionen les qüestions per les que s’han programat. Es celebren a l’entrada de l’edifici –una imatge desoladora- a l’hora de sopar o del futbol o de la sèrie preferida a la televisió i són l’equivalent d’un cástig després de la jornada laboral i del trajecte fins al domicili. Eludeixo parlar dels presidents de comunitat, càrrecs que podrien ser penes alternatives a la privació de llibertat.

Si la vivenda és un adossat o una caseta als quatre vents, el fet de ser-ne propietari l’obliga al manteniment de la teulada, del terrenet circundant, de les instal.lacions, la porta del garatge, la reixa d’entrada, la tanca, el paviment, les canonades, etc., etc.

Soc partidari convençut del lloguer de la vivenda principal, de la caseta de cap de setmana, del cotxe i fins i tot de la seu professional i del seu equipament. Partidari de tractar amb propietaris professionals que saben llogar i amb qui es pot negociar, que reparen puntualment els desperfectes i que mantenen relacions civilitzades –i puntuals- amb els llogaters.

En funció de l’èxit professional –o sigui de l’estat de la meva tresoreria- em puc plantejar canviar de casa, buscar-ne una que m’agradi més, anunciar el canvi amb l’antelació adient i canviar d’horitzons. Si al contrari les coses van malament, faig el mateix però en sentit contrari.

Si llogo un vehicle amb un sistema de “renting” o de “leasing” l’escolleixo, me’l donen nou i la quota inclou el manteniment, el canvi de pneumàtics, l’impost de circulació, l’assegurança, les revisions i un vehicle de remplaçament si el meu no pot funcionar durant un temps. La quota és a més una despesa professional i desgrava a l’hora de pagar els impostos.

Si compro, el cotxet baixa de preu al mateix moment de signar la operació, he d’assumir-ne les reparacions, assegurances, manteniment, no puc fer previsions i al final, fent números, resulta que em costa el mateix a canvi d’un servei menys eficient.

Si utilitzo el cotxe de forma puntual el llogo quan el necessito i l’estalvi és escandalós. Ni aparcaments ni res de res. L’agafo, l’utilitzo, el torno.

Amb el “leasing” professional es poden muntar empreses, disposar de l’infraestructura técnica necesaria i treballar sense inmovilitzar quantitats de diners que poden rendibilitzar-se millor que comprant equipaments que seran obsolets a curt termini i que s’hauran de remplaçar.

Llogar és l’equivalent de viatjar amb poc equipatge, amb més llibertat i d’una forma més assenyada i més compatible amb l’entorn en el que ens movem.

Pregunto sovint als propietaris –als propietaris que es mostren orgullosos de les seves possessions- si s’exciten quan toquen les parets del piset o quan passen la ma per la carrosseria d’un cotxe com n’hi ha milions.

Ningú sembla experimentar ereccions o qualsevol altre senyal precursor del plaer, el que em porta a insistir: millor llogar.

Pierre Roca

11.17.2009

Objectes.

Tenim mitificats alguns objectes, marques o estils per raons que ens venen de l’infantesa, de la cultura rebuda, dels orígens o de la influència dels nostres majors.

La professió i les afeccions aporten els seus propis totems que amb el pas del temps es van consolidant, en desplacen d’anteriors i es converteixen en icones indispensables que ens acompanyen durant l’existència.

En una exhibició impúdica em permeto presentar-los els meus totems particulars, tots vinculats a l’afecció que ha estat des de sempre el meu ofici: la comunicació en el sentit més ample, apassionant i acollidor del terme.

Els meus primers passos van estar vinculats al periodisme escrit, però sobre tot a la fotografia de premsa i a l’hora del cinema de reportatge o documental, el que inclou l’anomenat “cinéma vérité” que omplia pagines i pagines de l’indispensable revista francesa “Cahiers du Cinéma”. Tot plegat va fer que la càmera alemanya “Leica” –concretament el model M3- fós un dels meus primers objectes de desig.

Al desig per la cobdiciada Leica s’hi va afegir el que m’inspirava la gravadora de sò “Nagra”, fabricada a Suïssa pel seu creador, el txec Kudelski.

De forma natural vaig desitjar seguidament la càmera de cine “Arriflex” –alemanya com la “Leica”- per a pel.lícula de setze milímetres, després d’un pas breu per la “Bolex” també de setze i que es feia a Suïssa.

El paquet habitual del reporter gràfic de l’època gloriosa de les agències Magnun, Gamma i Sygma era un parell de “Leica”, un “Rolex” d’acer al canell i bones sabates angleses –per exemple unes Church’s- portades amb mitjons “Burlington”. Si el client del reporter era una televisió, l’eina básica era la càmera “Arriflex” complementada per la gravadora “Nagra” que portava el seu company inseparable –els unia el cordó umbilical que permetia sincronitzar sò i imatge-.

El flash havia de ser Braun, marca que va ser precursora de l’ús de l’electrònica en aquests aparells.

Si parlem de cotxes s’imposava el material anglosaxó: el mític “jeep” Willis o el britànic Land Rover, preferiblement de color kaki o verd militar anglès.

Més tard el Range Rover va desplaçar els vehicles esmentats per raons evidents de comoditat i de “glamour”. Posteriorment es va aburguesar, va guanyar pes, va perdre agilitat i vam deixar d’estimar-lo, quedant-nos orfes. El Citroën 2cv –una altra icona- s’havia deixat de fabricar i el Renault 4L va seguir el mateix camí, obrint la porta a cotxes sense ànima sobrecarregats de circuits impresos i d’accessoris inútils.

L’evolució de l’audiovisual va ser molt dura pels alemanys de “Leica”, que no van saber adaptar-se als sistemes reflex que van arribar del Japó de la mà de Nikon i de Asahi, amb la inoblidable Pentax. La “Leica” ha seguit sent malgrat tot la referència de la máxima qualitat, del minimalisme formal i de la elegància discreta. El nostre –de tots els fotògrafs de premsa- admirat Henri Cartier-Bresson no va separar-se mai del seu equip Leica i això és un senyal més que evident. Les emulsions preferides eren Kodak: l’insubstituïble Tri-X i el Panatonic. Les dues en blanc i negre i les dues encara vigents.

La onada electrónica i digital –l’aparició del “dat”- va fer néixer infinitat de sistemes de presa de sò més econòmics que el Nagra, més lleugers i sobre tot més lletjos sense que la marca, que va saber evolucionar fent seus els avenços tecnològics, deixés mai de costat els procediments analògics originals que segueixen sent referència indiscutible.

L’Arriflex de reportatge va ser arraconada per l’irrupció de les càmeres de video –Betacam i similars-. Posteriorment va sorgir Aaton, una empresa artesanal recolzada pel gegant Panasonic que inventa i fabrica al barri vell de Grenoble càmeres inspirades pels productes alemanys de “Arri” i que des de fa pocs anys proposa una gravadora de sò que combina amb enginy procediments i tecnologies i que recorda vagament –pel fons i per la forma- els aparells del senyor Kudelski en un homenatge emocionant.

Pel que fa als vehicles no em queda més remei que fixar-me en el Morgan, una marca que sembla haver trobat la formula per sobreviure i prosperar sense deixar de ser fidel als seus principis, afirmant amb orgull l’estil i la forma de fer britànics.

Encara ens queden objectes de plaer. Per sort.

Pierre Roca

11.14.2009

Inteligencia.

Uno de mis “maître-à-penser” es el conde Alexandre de Marenches.

Fallecido hace unos años, el general de Marenches fue director del espionaje francés entre los años 1970 y 1981, durante los gobiernos de Pompidou y Giscard d’Estaing, después de ser uno de los hombres en los que más confiaba de Gaulle durante y después de la última gran guerra.

Marenches pertenecía a la llamada nobleza rural francesa, desgraciadamente sin parangón en nuestras latitudes. Entendía la aristocracia –o cualquier otro privilegio que podamos recibir en el momento de nacer- cómo una condición que nos obliga a servir al colectivo, revirtiendo al mundo que nos rodea buena parte de los privilegios que el origen o el azar nos han deparado: cualidades intrínsecas, formación, principios, conocimientos. Haber tenido más suerte que la mayoría, afirmaba, no aumenta nuestros derechos pero incrementa nuestros deberes.

Eligió el servicio a su país a través de la milicia y su calidad humana lo llevó a responsabilidades en las que formación, la experiencia vital, el criterio y el sentido común eran determinantes.

Su trayectoria en los servicios de inteligencia de nuestro vecino del norte fue ejemplar. Lo que en sus tiempos se llamaba SDECE –Service de documentation extérieure et de contre-espionnage.- recibe hoy el nombre de DGSE –Direction genérale de la sécurité extérieure- y funciona con un modelo peculiar alejado de sus semejantes –CIA, MI5, etc.- del arco occidental.

Marenches definió objetivos, procedimientos y estrategias, sorteó los obstáculos propios del cargo, generalmente más numerosos entre las filas amigas que en el enemigo, y consiguió lo impensable: mantener el cargo bajo dos presidencias –y dos presidentes- distintos.

En los ámbitos gubernamentales franceses se utiliza la expresión coloquial “los servicios” al referirse a los distintos gabinetes de información que configuran la comunidad de la inteligencia francesa.

Después de Marenches los intereses galos hacia el exterior –lo que viene en llamarse espionaje- se aglutinaron en el ministerio de defensa bajo la denominación actual de DGSE, mientras el contraespionaje se convertía en apéndice del ministerio del interior bajo el nombre de DST –Direction de la sécurité du territoire- actuando al alimón cuando las circunstancias lo requieren con los “Renseignements généraux” –RG- con larga implantación en el hexágono y con otros organismos afines.

La DGSE es hoy un organismo que cuenta con un presupuesto propio de alrededor de los 450 millones de euros y una plantilla cercana a las 4.500 personas, dos tercios de las cuales son civiles.

Su organización, su origen, su tradición y su cartilla de servicios convierten el servicio francés en uno de los referentes de la profesión, con la ventaja añadida de una discreción envidiada por muchos de sus pares.

Pierre Roca

11.01.2009

Contrastant.

El colectivo Contrastant dio por finalizada su trayectoria en febrero del 2007.

Se trataba de un grupo de profesores de universidad que invirtió dosis considerables de sentido común y de aritmética básica para encauzar los desproporcionados datos de asistencia a las manifestaciones de todo pelaje que tenían y siguen teniendo lugar en la piel de toro.

El procedimiento es de lo más sencillo: se calcula la superficie del espacio público por el que discurre la manifestación y se aplica la fórmula comúnmente aceptada de 3,3 personas por metro cuadrado.

Para comprobar el fundamento de la fórmula les sugiero que marquen en el pavimento de su domicilio un cuadrado de uno por un metro e inviten a sus familiares, amigos o conocidos a situarse en él. De ese modo tan sencillo podrán observar que la sensación de aglomeración es notable y podrán imaginar de paso que andar en ese entorno de densidad humana es difícil y agobiante.

Fui consciente del primer ejemplo flagrante de datos de asistencia a una manifestación poco rigurosos en la que se organizó en Barcelona a raiz del asesinato de Ernest Lluch. Por primera vez se mencionó la cifra mágica del millón de personas y nadie pareció tomarse la molestia de cuestionar el dato.

La manifestación tuvo lugar en el Passeig de Gràcia de la capital catalana. El espacio que se acotó iba desde la Diagonal hasta la parte baja de esa avenida, en su confluencia con Plaça Catalunya. En total once manzanas del Eixample barcelonés.

La longitud aproximada del rectángulo –manzanas de casas más calles- es de 1.450 m. y su anchura 60 m., lo que nos da una superficie de 87.000 m2. Aplicando la fórmula expresada antes –3,3 personas por metro cuadrado- la asistencia máxima de ciudadanos hubiese sido de 287.100 personas.

Asistí a esa manifestación y me consta que en ningún momento se llenó el Passeig de Gràcia en toda su longitud. Admitamos que en algún momento se alcanzasen los tres cuartos.

Me consta asimismo que las dos calzadas laterales y las aceras mostraban un aspecto mucho menos denso que la calzada central, y que incluso en esa parte del paseo los claros eran notables si exceptuamos las primeras filas, siempre más apretadas. Permitían saludar a un conocido, charlar y cambiar de corro sin apreturas.

Con todo ello la cifra máxima de afluencia debió ser de unas doscientas mil personas, que no es poco para una ciudad de aproximadamente millón y medio de habitantes.

Desde el punto de vista informativo con tintes amarillistas el hallazgo del millón fue un éxito. Memorizamos el guarismo y durante bastante tiempo fue de uso común en las charlas de café, en cualquier tertulia e incluso en el taxi. A partir de ese millón mítico las otras manifestaciones multitudinarias del país se han visto obligadas a igualar o superar la cifra. El record lo detenta ahora mismo la manifestación antiabortista organizada en Madrid hace pocos días, en la que se manejan con alegría los dos millones de asistentes. En un debate televisivo posterior, una periodista partidaria de las opciones contrarias al aborto afirmó sin pestañear que la asistencia había sido de “por lo menos dos millones de personas”. Su argumento era de peso: “Era impresionante. Me ha parecido que éramos unos dos millones. O más.”

El desaparecido colectivo Contrastant proporcionaba datos irrefutables, al margen de las tendencias, intereses y apetencias del respetable. Longitud por anchura y tanto por metro cuadrado.

Sin remuneración, sin subvenciones y con escasas simpatías por parte del poder e incluso de los medios, la eficaz herramienta del grupo de profesores expiró hace más de dos años.

Dos millones de asistentes. O más.

Pierre Roca