12.26.2011

Rollingstone.

Durant un viatge de l’estiu del 89 em vaig comprar per primer cop un número de la revista “RollingStone”. Va resultar que era el número commemoratiu del vintè aniversari de la publicació i l’havien fet doble, gruixut i pesant com una llamborda.

Hi havia fotos de tots els músics i cantants importants de l’època. Unes fotos fantàstiques, la majoria d’una dona de cognom jueu, una tal Annie Leibowitz.

Al 89 jo portava tretze anys muntant escenaris i infraestructures pels concerts i les gires de rock internacional que venien a Espanya i veure tan ben retratat l’ambient del gran circ em va fascinar. També portava uns quants anys sense fer de fotògraf professional i vaig fixar-me en la qualitat i l’aparent facilitat de les fotos de la senyora Leibowitz.

Anys abans havia llegit “Contra la interpretació”, un llibre de la senyora Sontag, que més tard –o potser abans- es va convertir en la parella inseparable de la fotògrafa Leibowitz, però en aquell moment jo ignorava aquestes coses. El llibre m’havia clarificat conceptes que tenia latents i després, fullejant aquell exemplar de revista de gairebé un kilo de pes, vaig tenir la mateixa sensació de coincidència. De pertanyença.

Annie Leibowitz segueix sent la meva fotògraf preferida. L’altre fotògraf que no em deixa mai indiferent és el francès Cartier-Bresson. Després, més lluny, el Richard Avedon pel que fa a la foto de moda i l’equip de professionals que després de Magnum va fundar Gamma i posteriorment Sygma, agències franceses que subministraven material gràfic a les revistes d'informació política del moment –L’Express, Le Point, Le Nouvel Observateur, Newsweek, Time, Der Spiegel- i a unes quantes més.

Fotògrafs inoblidables com el Raymond Depardon o el Manuel Bidermanas. Tipus humils. Treballadors gairebé anònims com ho acostumen ser els fotògrafs de premsa.

El meus mestres pel que fa a la fotografia, l’Oriol Maspons i el seu soci Julio Ubiña, provenien de l’escola del Cartier-Bresson. Treballàvem amb Leica M3 i pel.lícula TriX, una emulsió de Kodak que segueix vigent i que per la gent que fèiem reportatge era insubstituïble.

Amb els anys he comprovat que mai he estat un bon fotògraf. Fent premsa sabia ser al lloc adient al moment precís i així havia aconseguit alguna portada i algun reportatge rellevant, però veient les fotos dels senyors Cartier-Bresson, Maspons o Ubiña o les de la senyora Leibowitz o les dels tipus de les agències que he esmentat abans em veig com un aprenent poc dotat. Lamento decebre’ls.

Com gairebé tothom he tastat les excel·lències del digital i com uns quants retorno ara a la pel·lícula -preferentment al blanc i negre- i al revelat, a les fulles de contactes, a la lupa i a la Leica, que amb el seu visor telemètric d’imatges sobreposades no sembla afectada pel pas del temps.

La pel·lícula permet a més conservar la memòria en forma de negatiu. El sistema digital, en canvi, incorpora sempre el terrible “delete” que permet esborrar el que no sembla essencial i ens converteix així en éssers sense records, sense més memòria que la que volem aprofitar per la foto següent.

Poca memòria. Pocs records.


Pierre Roca

12.21.2011

Adaptarnos.

Los humanos tendemos a adaptarnos a las circunstancias. Cuando no lo hacemos perdemos pie y acabamos pereciendo profesional y socialmente, económicamente y cómo colectivo.

Cené hace unos días en casa de una joven pareja. Los dos sobre los treinta y cinco años, clase media alta, cultura media, casados, un hijo pequeño e instalados en el “eixample” barcelonés.

Sus expectativas vitales se tejían a partir del pequeño negocio inmobiliario familiar. El padre o el abuelo se hacían con un solar urbano, se construía un edificio, se vendía generando plusvalías y se empezaba otra obra. O dos si los vientos eran propicios.

Con la entrada en escena de la crisis el esquema se vino abajo. Se quedó algún edificio sin vender y los ingresos de la pareja sufrieron una merma considerable que se sumó a la desorientación. ¿Y ahora qué?

Partiendo de la realidad tangible de lo que no se había vendido se dotaron de una mínima –muy mínima- estructura comercial integrada por ellos mismos y un despacho en la misma obra terminada pero aún vacía. Estudiaron de cerca los tics, los vicios y las carencias recurrentes de los vendedores de inmuebles, él se despojó de la corbata y ella se presentó cómo una chica joven con ganas de trabajar y así, con lo que a primera vista parece un bagaje tirando a escaso, pusieron manos a la obra.

El primer edificio se vendió a buen ritmo. Ahora van por el segundo y están en tratos con una de las entidades financieras con mayor patrimonio inmobiliario que vender - fruto de desahucios, adhesiones y ejecuciones- que les ha encargado la ágil realización de tanta obra con criterios realistas y de efectividad.

Durante los casi dos años de labor se han interesado por las técnicas de venta del sector, se han movido e investigado y siguen atentos a sistemas y procedimientos que agilizan el proceso comercial. Han pactado con la parte de su familia que ostenta la titularidad de la obra terminada para reducir los precios al mínimo sin por ello franquear el umbral de las pérdidas y han ido desarrollando un perfil de empresa atractivo y ganador, basado en la eficacia.

Diciéndolo como sugiere el título de este texto, se han adaptado a las circunstancias y han implementado formas, sistemas y argumentos adaptados a su vez a la realidad que nos rodea.

La respuesta es a todas luces positiva. Interesándose por los colectivos que tradicionalmente ahorran y que practican con naturalidad la ayuda mutua –a menudo ciudadanos de otros países y de culturas alejadas de la nuestra- han descubierto mercados menos maleados, más receptivos y con capacidad de respuesta –de decisión- prácticamente inmediata.

El país está lleno de estos mínimos ejemplos. Empresas que se organizan a partir de una idea clara, que empiezan sin más infraestructura que un despacho, a menudo un rincón de la sala de estar, un ordenador y un móvil. Y trabajo, claro. Trabajo, empeño, ahínco, esfuerzo, confianza, ilusión y libertad de acción, lo que supone a menudo una velocidad de crucero superior a la que el sistema –organismos de la Administración y otras hierbas de parecido jaez- puede digerir, entender y metabolizar.

La pequeña historia real que les he contado me pone de buen humor y debería estimularnos a todos. Demuestra que la vida sigue, que quedan cosas por hacer –muchas- y que a menudo basta con mirar alrededor nuestro, detectar carencias y ponerse a ello.

Y dejar de quejarse.

Les deseo el mejor 2012 posible. El que hagamos entre todos.


Pierre Roca