12.31.2012

Dos mil tretze.



Des de fa un parell de mesos tinc decidit com serà el meu any dos mil tretze.

La decisió comporta una bona part de responsabilitat pel que afecta la meva vida. Sempre he funcionat així, assumint l’autoria de les nombroses errades i la dels pocs encerts. Procurant no perdre temps buscant culpables i posant especial interès en avançar, malgrat els èxits i, sobretot, malgrat les desfetes.

Tinc seixanta-quatre anys i no sóc un tipus exemplar. 

El que sóc ara mateix s’ha construït amb una argamassa feta a parts iguals de bones idees i d’equivocacions. Amb l’edat he anat triant el bo i el dolent, convertint-ho en material sobre el que circulo, imagino i basteixo noves hipòtesis vitals. Noves propostes, nous projectes, noves il·lusions.

Assumir la imperfecció ha estat un avenç considerable. Essencial. Una forma de pensar que em porta a fixar-me en els objectius bàsics a partir del que sóc, del que penso, del que faig i desfaig i del que els altres pensen de mi mateix.

L’any dos mil tretze serà un altre període de temps en el que faré el possible per salvar-me del desencís ambient, desenvolupant idees que em permetran, si més no, pensar que de tan en tant l’encerto, que encara hi ha camins per explorar i que el món que ens envolta és un pou de necessitats que cal cobrir.

Seguiré considerant els polítics com un mal pel que tard o d’hora haurem de trobar la vacuna. Seguiré desconfiant de qui diu saber-ho tot, seguiré menyspreant qui menysté i seguiré sent conscient del que sóc i del que no sóc.

Seguiré atorgant valor als sentiments. A l’estimació pels fills, a l’amor que puc sentir a voltes, a la tendresa, a l’amistat.

Com des de fa anys seguiré pensant que la salut depèn de mi mateix. De com visc, com em cuido, com em tracto, com em respecto.

Posaré com sempre he fet la confiança sobre el taulell. Fins que l’altra part em demostra que m’he equivocat i ho retiro tot d’un sol cop. Sense queixes ni diàleg.

Seré a voltes simpàtic, a voltes sec, a voltes prepotent –una eina molt eficient a l’hora de foragitar els ximples-. A voltes humil, a voltes sorprès del que la vida planteja. A voltes original, a voltes adotzenat.

Mantindré intacta l’admiració per algunes persones. Creadors, científics, negociants, artistes o genis del complicat ofici de viure.

Seré comprensiu amb les errades alienes i poc amic d’impartir lliçons ni d’ensenyar el que és evident.

Sortiré cada dia al carrer amb engrunes d’ingenuïtat conscient i la percepció oberta de bat a bat. A punt per rebre i metabolitzar mirades, sensacions i intuïcions. Desconfiant dels radicals, dels intransigents, dels que no dialoguen, de les veritats absolutes i de les sentències definitives.

Comprensiu i pacient amb els ignorants, amb els rics, amb els bells, amb els que naveguen amb el vent a favor.

Dur i intransigent quan m’apretin. Obert al diàleg després.

Serà un bon dos mil tretze, n’estic segur.

Com el que us desitjo a tots.


Pierre Roca


12.16.2012

Roux.


Le roux est une base de cuisine des plus classiques. Matière grasse dans un recipient à petit feu, farine, et tourner attentivement avec un outil en bois ou en silicone jusqu’à ce que le mélange prenne une belle couleur dorée.

Dans le cas qui nous occupe, Roux est le nom de famille de Serge Roux, styliste culinaire dont vous avez vu les créations á la télé dans bon nombre de pubs.

Le milieu cinéma, et plus spécialement celui du cinéma publicitaire, n’est pas précisément un havre d’humilité. Presque tout le monde s’y considère exceptionnel, spécial et bien au dessus du reste des habitant de la planète.

Pour cette raison, entre autres, Serge Roux est un « rara avis », un personnage qui démonte les idées préconçues à force de normalité, de naturel et d’un charme absolumment spontané et vrai qui le situe au delà des schémas habituels.

Du point de vue professionnel c’est un des meilleurs dans son métier, qui consiste à créer des images appétissantes de mets, denrées et produits alimentaires que le spectateur va vouloir avaler de suite.

Son équipe est remarquable. Elyssa Roux –sa soeur ou sa cousine, allez savoir- jeune fille dont le sourire permanent fait craquer l’ambiance généralement tendue des plateaux, est une très efficace collaboratrice, attentive aux gestes, décisions et ordres de son aîné et patron. L’autre pilier de l’équipe est le directeur photo, qui était quand je les ai connus Jean Poisson, un personnage calme aux silences expressifs qu’il renforce d’un langage gestuel clair et précis.

Une méchante équipe, je vous l’assure.

Avec les mots justes, les gestes indispensables et la modestie des génies, les trois font dans le chocolat, la sauce tomate, le hamburguer, le fromage ou le saucisson premier choix, arrivant à des résultats qui ne peuvent qu’émerveiller.

En plus de sa facette de « food stylist », le petit groupe double la performance avec des effets spéciaux mijotés à la maison. Des appareils conçus, construits et maniés par Serge pour que les différents ingrédients d’un plat arrivent en volant ou le verre de vin atterrisse sans dommage entre deux assiettes ou le café que prend monsieur Clooney joue les danseurs en forme de goutte d’une esthétique rare.

Les Roux apparaissent dans le chaos organisé du tournage avec une valise en rouge délavé où ils transportent les outils qui vont opérer le miracle, l’accent parigod et l’apparente naïveté de leur sympathie bon enfant. Du tout simple. Du vrai.

Après, tout tourne autour d’eux. Les électriciens, les monteurs, l’équipe de production et les clients –une dizaine de jeunes inexpressifs dans la trentaine désabusée- et le personnel auxiliaire, les assistants, les « runners » et autres petits métiers de ce monde en vase clos.

On peut lire le scepticisme dans leurs regards quand Serge tend des fils en nylon ou déballe des aiguilles-à-coudre ou fait des essais pour déceler les erreurs, qu’il corrige pour recommencer et faire que l’éclaboussement du verre de Coca tombe du bon côté.

Dix ou douze ou quinze heures après leur arrivée le groupe sauvage des Roux remplit de nouveau la malle de son techno-barda et quitte les lieux en saluant, le sourire aux lèvres, tous ceux qui avons eu la chance de les connaître.

Une très bonne leçon d’humilité, je vous l’assure.


Pierre Roca


Serge Roux
www.foodroux.fr


11.13.2012

Consells.




Fa anys –des que era petit- que no rebia tants consells.

Ara,  partir de l’explosió del sentiment independentista a Catalunya, rebo consells de tot arreu, generalment de part de gent que no conec.

Agraeixo la voluntat protectora i fins i tot paternal de qui m’aconsella, naturalment, però em sorprenen algunes coses.

Em sorpren per exemple no conèixer cap d’aquests consellers voluntaris. També em sorpren que la gran majoria d’aquestes ànimes generoses visqui fora del territori català.

Em sorpren així mateix que no parlin el meu idioma natal en una proporció del 99%.

Des del punt de vista cronològic, como ho he dit al principi, em sorpren que la rauxa dels consells es desencadeni a partir del passat dia onze de setembre.

També em sorpren l’atreviment de tota aquesta gent, quan m’aconsellen què he de voler i de votar. No m’imagino ni imagino cap dels meus amics, coneguts i saludats intentant modificar el criteri i la voluntat d’un altre poble que es decanti per la seva independència. S’imaginen aconsellant els de la llunyana Extremadura sobre el que han de fer o deixar de fer si es volguessin emancipar d'Espanya o fer-se portuguesos? Jo no.

Em fascina, per altra banda, que els simpàtics “consellers” perdin la simpatia, les formes i el discurs racional quan entenen finalment que els seus consells carregats de bona intenció no m’interessen i fins i tot em molesten, tractant-se de qüestions de casa meva. D’afers propis que només puc dirimir amb qui viu al meu país.

Em vé sempre a l’esperit el símil del divorci. Ningú de nosaltres, o gairebé ningú, admetria consells en una decisió tan personal, tan poc pública i tan íntima com la separació de l’ésser amb qui estem vinculats i amb qui compartim vida, fills, casa i anys de relació.

Tot plegat, l’allau de consells, l’atreviment, la falta de respecte i el to amenaçador i sovint agressiu que es pose de manifest quan no fem cas, tot plegat fa créixer la meva desconfiança.

Perquè tenen tan d’interès a que seguim units i sotmesos a l’estat espanyol?

És afecte o és voluntat de seguir posseïnt el nostre territori, de seguir intervenint de la pitjor forma possible en els nostres afers i de seguir decidint, fent i desfent a casa nostra?

Poques coses són previsibles, poques coses poden garantir-se. Poques es poden assegurar sense marge d’error.

Si Catalunya es decideix per l’independència patirem, però ara mateix ja disposem d’una considerable experiència de sofriment. Som un país fort, avesat a fer la viu-viu en un entorn complicat i aspre. Una raça acostumada a aguantar i a seguir empenyent en la direcció que ens interessa.

Si Catalunya es decanta per l’independència l’obtindrem, patirem i deixarem a les generacions següents el valuós llegat d’un país propi.

No m’aconsellin més, per favor.


Pierre Roca

  

11.06.2012

Col.laboracions.


Des d’avui col.laboro amb Keli, una empresa del ram immobiliari, aportant continguts al blog del seu espai web.

Keli és sobretot una empresa jove, fundada i activada per una parella que també és jove i que aporta al projecte idees i molta energia.

No és una immobiliària més. Han creat un sistema que implica les parts des del primer moment i els hi funciona. Una bona notícia pel gremi, però també pel país, pels emprenedors i pels que, com jo mateix, observem atentamement l’evolució de la nostra economia, atents a qualsevol signe positiu.

S’asseguren la complicitat de qui vol vendre, formen equip i s’adrecen al possible comprador en termes de claredat i d’objectius compartits.

Sembla poca cosa, sembla insignificant però als negocis, com a la vida, l’actitud és essencial i determina l’evolució del procés i l’èxit de cada operació.

En un article recentment publicat a “Le Monde”, l’assagista francès Pascal Bruckner esmenta l’escepticisme europeu com causa de la crisi moral, conceptual i econòmica que patim. Pel que fa a l’estat espanyol hi afegeixo la mandra i el convenciment absurd de que malgrat les evidències som els millors en tot. Tot, tot.

Sent així no cal canviar, no cal evolucionar ni intentar aprendre. Perquè, si som els millors?

Els responsables de Keli han seguit el camí invers, després d’observar el panorama professional del seu àmbit d'actuació. Han detectat les mancances, els vicis i les deficiències acumulades durant els anys del diner fàcil, han espolsat els manuals, hi han afegit notes al marge i han tirant endavant amb la seva pròpia filosofia, la convicció d’anar pel bon camí i importants dosis d’energia i d’un positivisme convincent i comunicatiu. I feina, clar. Molta feina amanida amb bon humor i amb poques queixes.

Conscients de l’importància del seu esforç i de la necessitat d’incorporar a l’equip, de forma directa, indirecta o puntual, talents, idees i bones dosis d’oxígen.

Jo mateix entro en aquest esquema amb una funció molt concreta: escriure periòdicament sobre qualsevol cosa que faci referència a la part alta de la ciutat de Barcelona, mercat natural de l’empresa.

Tot plegat sembla fàcil però no ho és. El procés dels Keli's inclou moltes hores de reflexió, d'assimilar experiències pòpies i alienes, d'intuició, empenta, capacitat de decisió i unes quantes coses més.

Us recomano el web de Keli (www.keli.es).

Us agradarà.


Pierre Roca

11.04.2012

Ternura.


La cariñosa preocupación de un sinfín de políticos, y otras figuras españolas más o menos públicas, por las innumerables desgracias que esperan a los catalanes en el caso de conseguir la independencia no me deja indiferente.

Al contrario, me enternece y me emociona viniendo de quien procede.

Me imagino, para poner un ejemplo clarito, a los socios de referencia del Real Madrid desviviéndose por una eventual escisión del FB Barcelona y reprendiendo afablemente a los socios díscolos.

“Chicos, chicos… ¿No veis que nunca os aceptaremos en la Liga de Fútbol Profesional? ¿No os pasa por la cabeza que haremos lo posible para fastidiaros, para que la UEFA os rechace como apestados y para que os veáis obligados a jugar en la azotea de algún edificio abandonado? Con lo que nosotros os queremos…”

Amores que matan, pero también declaraciones poco o nada creíbles que encubren a duras penas un odio rancio y turbio y lamentables afanes de venganza, de represalia, de apolillada intransigencia, de disciplina impuesta y de boicot.

¿Entenderán en algún momento que Catalunya no va contra nadie?

A fuerza de repetir conceptos tan esenciales y a fuerza de recibir respuestas surrealistas empiezo a creer que estamos en las antípodas, cuando no es así.

Veamos…

España –gobierno, instituciones y fuerzas vivas- denosta los nacionalismos ajenos mientras glorifica el suyo, el nacionalismo español, lo cual pone de relieve una contradicción de principio.

España se comporta en este momento como un marido tan celoso de su matrimonio que intenta mantener por la fuerza y bajo la amenaza de terribles consecuencias a la esposa que ha tomado la decisión de dejar el hogar común.

Además de lo ilegítimo de tal actitud, constriñendo la voluntad de un colectivo mayoritario con argumentos malintencionados, el Estado parece preferir una convivencia incómoda y conflictiva a la buena vecindad de dos países unidos por numerosos lazos afectivos, históricos, culturales y económicos.

Por encima de todo parece planear la tendencia atávica de lo español hacia el “ordeno y mando” y otras pulsiones raciales influidas por la testiculina.

Debería entenderse que la voluntad de un pueblo, en este caso el de Catalunya y siempre que las urnas así lo demuestren, ha de ser respetada y que a ella ha de supeditarse cualquier constitución y no al revés. La Constitución se modifica en un periquete –así se hizo cuando convino y de la mano de los dos partidos mayoritarios- pero la voluntad popular se reprime y deviene desazón, conflicto, malestar e inestabilidad permanente. España ya conoce ese tipo de desgracias y debería haber aprendido alguna cosa de esa época reciente y funesta.

El discurso independentista catalán, que quede bien claro, no es excluyente. Desde el principio se prevé que el castellano sea lengua cooficial, que los límites no supongan separación física ni comercial y que los acuerdos, numerosos, redunden a favor de ambos estados. Nadie habla de ejército ni de aranceles ni de peajes. Se estimula, al contrario, la creación de nuevas e importantes vías de comunicación entre la península y el resto de Europa. Una tarea, por cierto, en la que el estado español ha racaneado y que ahora figura de forma relevante en el largo memorial de agravios.

Los políticos de uno y otro bando, pero sobre todo los del Estado, han de aparcar sus manifestaciones altisonantes y sus veladas amenazas, tomar ejemplo de otros países occidentales que pasan o han pasado por trances parecidos, anunciar de forma clara y entendible que se respetará la voluntad de la mayoría y negociar hasta la extenuación. Jugar limpio y dejar las manifestaciones apocalípticas para sus propios juegos de salón.


Pierre Roca


10.20.2012

Españolizar.




Cuanto más me intentan españolizar más me alejo.

Cuanto más intentan asustarme, más me radicalizo.

Cuanto más presionan, amenazan e intentan imponer, más confirman mis convicciones.

Cuando leo, escucho o vivo, perplejo, alguna de las actitudes apuntadas entiendo los orígenes de la violencia, puesto que las amenazas, la imposición y el miedo son la avanzadilla de la bofetada, la patada, la presión o la presencia armada del invasor.

Cuando mienten, recurriendo al infundio con argumentos carentes de base, me pregunto por la razón profunda de ese apego repentino. ¿Es amor o más bien necesidad de ser obedecidos sin más explicaciones? ¿Es acaso menos noble su afán y se limita a los dineros, al temor de perder una importante fuente de ingresos?

La paradoja reside en la poca estima que España, como estado, ha tenido por lo que Franco llamó “las provincias díscolas” y que ahora se convierte en un sorprendente amor que, al igual que el marido en desacuerdo con el final del matrimonio que le anuncia la esposa, pretende mantener por la fuerza la presencia de la mujer, que no del amor, en el hogar conyugal, en un ejercicio brutal de fuerza, de desprecio y de coacción.

Me sorprende que España desee realmente asumir la convivencia con un país, Catalunya, que le ocasionará más molestias que ventajas. Que será incordio, fuente de conflictos y fábrica de tensiones.

En la diferencia actual, por la cual las cabezas pensantes de los dos grandes partidos nacionales, PP y PSOE, pierden los papeles entonando un himno que les es común, lo sensato será, como siempre, la acción negociadora de la política.

Al igual que en las peleas tabernarias, alguien tendrá que llamar al sosiego de las partes, admitir las razones del que aparece como díscolo y proponer acuerdos, pactos y documentos suscritos por los contendientes en los que se enumeren las alegaciones de cada uno, se ceda, se de por entendida la buena voluntad y en lugar de amenazas se proponga colaboración, intercambio, comercio, facilidades y libertad de circulación de personas y mercancías.

Un papel en el que no figuren las palabras odio, rencor y desconfianza, en el que se reconozcan los méritos respectivos de los firmantes, se descarten acciones de represalia, se descalifique el boicot, se diseñen formas de colaborar, acciones en común, respeto a partes iguales y estrategias compartidas para potenciar el valor de ambos territorios.

Acuerdos comerciales, de servicios, de defensa, de gestión de las cuencas fluviales, de representación internacional, de intercambio de estudiantes, de colaboración científica, de compartir infraestructuras civiles de elevado coste. Y así hasta la saciedad.

El ejemplo es ahora mismo perverso. Letal. Contemplar la pérdida de papeles por parte de los llamados padres de la patria, escucharlos cuando proclaman la intervención, el aislamiento y el boicot o, peor, una campaña internacional para aislar a Catalunya del resto del mundo o para ahogarla en lo económico, es desalentador, pone de relieve sus propios miedos e inseguridades y suscita no pocas preguntas acerca del buen criterio y de la salud mental de esas personas.

O, sencillamente, si están capacitadas para ejercer las responsabilidades que el pueblo soberano les ha asignado.


Pierre Roca

10.10.2012

Error.




La resposta histèrica i autoritària del parlament espanyol a la petició del dret de referèndum formulada per un diputat català és un error històric.

La política hauria de ser l’eina indispensable per convèncer, proposar alternatives, acostar posicions i en darrera instància adaptar les lleis a les realitats, que tenen la seva pròpia dinàmica i fluctuen en funció dels fets, de la memòria, dels greuges, dels premis i de les expectatives.

Es pot obligar a estimar? La resposta és evident i sorprèn que Espanya, a aquestes alçades, pretengui imposar un amor que porta anys i anys descomposant-se, suposant que hagi existit mai.

Obligar i imposar és encendre el foc de la discòrdia. El mal que no farà més que créixer. El virus que ho infectarà tot.

Pretendre a sobre actuar sobre la infantesa imposant –torna la paraula- programes educatius de clara ideologia nacionalista espanyola és reconèixer, a més, que el nacionalisme no és el que molesta. El que els irrita la pell són els altres nacionalismes. Qualsevol altre.

L’altre interès que es fa cada cop més evident és l’econòmic. En el decurs d’un parlament el ministre de Justícia ho va deixar anar. “Sense Catalunya, Espanya haurà de deixar l’euro.” Ja tenim la mare dels ous. El perquè de tot plegat. La por, més que l’orgull.

L’orgull, que també hi és, és el mateix que impedeix a l’inefable president Rajoy reconèixer el desastre i demanar diners obertament a una Europa que ens observa perplexa.

Un orgull tronat, vell i polsós que defuig tossudament la realitat –calcant amb aquest comportament suïcida el del president anterior- i se n’inventa una altra que desmenteixen tots els estaments econòmics d’abast internacional.

El mateix orgull que ara defuig el diàleg constructiu amb Catalunya i alimenta d’aquesta manera el sentiment sobiranista, la sensació d’opressió i les ganes de ser nosaltres mateixos.

Tot plegat posa d’evidència l'incapacitat manifesta del grup que mal dirigeix el destí de l’estat espanyol, que encadena els errors i que obre nous fronts de discrepància, limitant el diàleg al NO sense pal·liatius, sense discussió, sense alternatives.

Hi ha moltes formes millors de gestionar un país. N’hi ha poques de pitjors.


Pierre Roca




9.28.2012

Ocurrencias.



 Cuando nos adentramos en el terreno del arte alternativo -instalaciones, performances, happenings y similares- es difícil discernir la sutil frontera que separa esas actuaciones de la simple ocurrencia o de la “boutade” más o menos ingeniosa.

Lo cierto, lo incontestable, es que los autores o impulsores de esos prodigios demuestran una capacidad de persuasión que ya querría para sí el más astuto de los vendedores.

Ayer asistí a uno de esos acontecimientos artístico-sociales. Liderado por Montse Guillén e inspirado por su pareja, el inclasificable  artista Miralda, el acto aglutinaba la habitual fauna heteróclita, urbana y, en un elevado porcentaje, cuidadosamente vestida y “atrezzada” para la ocasión.

Algunas –pocas- caras conocidas e infinidad de practicantes de las artes más flagrantes. Finos estilistas del ámbito virtual, atrevidas diseñadoras de modas minoritarias, recicladores varios, aprendices de todo y profesionales de la supervivencia más o menos privilegiada.

El ritual transcurría en un piso espacioso, situado a su vez en el edifico corporativo de un fabricante de cerveza. Los asistentes, detalle importante, tenían que aportar un útil de cocina. El que fuera. Viejo, nuevo, grande o pequeño.

Se llamaba al timbre, el pestillo eléctrico del portal se accionaba, se ascendían a pie unos tramos de escalera y se llegaba al lugar.

Nada más entrar unas chicas muy monas y simpáticas daban un número a cada visitante, advirtiéndole que sería llamado de un momento a otro.

Cuando el sorprendido y desorientado invitado acababa por descubrir la antigua cocina de la casa, transformada para la ocasión en barra libre de cerveza, oía unas voces femeninas anunciando su número. La mujer o el hombre exhibía el tique de papel y otras chicas que parecían modelos lo llevaban en volandas hasta otra joven de elegante acento francés que lo entrevistaba al estilo radiofónico, después de haber anotado su filiación y número de teléfono o dirección de correo electrónico. El paso siguiente era un retrato digital, blandiendo el objeto aportado ante un fondo blanco.

De ahí se pasaba a un mostrador de madera, como de ferretería antigua, tras el cual más chicas del mismo formato, ataviadas esta vez con batas de vendedora y alborozadas, instaban al ilusionado participante a darle un par de vueltas de manivela a una de esas jaulas esféricas del juego de la lotería. Salía la bola, una de las chicas miraba el número, buscaba la caja correspondiente –unas cajas de cartón recio, de la época del viejo mostrador- la abría y entregaba el “objeto” –lo denominaban así- entre sonrisas y palabras de felicitación, a la par que se hacían cargo del útil de cocina aportado.

En este perverso y original juego, la diosa fortuna me premió con un sobre de plástico transparente que albergaba una pieza de cartón de embalaje de aproximadamente 20 x 15 cm. y unos cien gramos de viruta de madera de la que se usa para proteger el contenido de determinados envoltorios industriales. El cartón se amenizaba con dos etiquetas. De un lado una etiqueta blanca, con un nombre y una dirección tapada por la viruta, del otro una etiqueta roja con la mención "frágil" y unas letras escritas con rotulador negro. En el exterior del sobre de plástico otra etiqueta, esta vez con la fotografía de un tipo al que no tengo el gusto de conocer, una foto del fantástico pedazo de cartón y un texto en inglés, escrito con un tamaño de letra disuasorio por lo diminuto.

De ahí se pasaba ante un muro tapizado con las fotografías de los diferentes objetos adjudicados, todos numerados, se localizaba el que le había correspondido a cada uno y se leía el texto explicativo, siempre que la reseña no se encontrase a más de 2,50 m. de altura como me ocurrió.

Lo siguiente era blandir el trofeo, moverse en actitud triunfal por las distintas estancias, compararlo con lo que les había caído en suerte a los demás, pronunciar la palabra “divertido” con una frecuencia muy superior a la habitual y echar súbitamente de menos la calle, el tráfico, el ruido y la gente aparentemente gris que va y que viene.

Andar un buen rato, recuperar la tranquilizadora normalidad, respirar a grandes bocanadas el sucio aire de mi ciudad y felicitar a quien consigue colocar ese tipo de mercancía, argumentando además su valor intrínseco, la capacidad de evocación y cuantos significados y proyecciones se le ocurran.

El premio es para esa persona, se lo aseguro. Convencer a un cliente, mecenas o patrocinador para que financie la experiencia que he descrito se me antoja realmente brillante. Casi milagroso.

Mis respetos, señora Guillén. Mis respetos, señor Miralda.


Pierre Roca


9.23.2012

Contradiccions.



Les opinions contràries a la independència de Catalunya ofereixen un variat i apassionant ventall d’idees contradictòries -mai millor dit-.

Els centralistes de qualsevol partit i tendència que no veuen amb bons ulls el nostre afany d’independència són tots aferrissadament nacionalistes, de la vessant nacionalista centralista, però no poden sofrir les altres versions del terme. Ser nacionalista gallec, basc -o sobretot català a l’estat espanyol i en aquest moment- està molt mal vist i irrita de forma fefaent a un gran nombre de persones de les diferents regions del regne.

Els mateixos centralistes, amb una molt llarga trajectòria d’escassa simpatia pels catalans, ens prevenen ara afectuosament dels perills i desgràcies que ens esperen si “donem el pas”. No sé a vostès, però a mi aquesta actitud paternal i protectora m’entendreix i arriba fins i tot a emocionar-me. Qui fa tres mesos ens atribuïa tots els mals ens adverteix ara de les adversitats que ens esperen, com ho fa el pare quan la filla de quinze anys anuncia per primer cop que tornarà passades les dotze de la nit.

Per altra banda i malgrat la poca gràcia que els fem estan disposats a tot perquè no marxem, quan el més normal seria el sospir de descans i la satisfacció per no haver-nos de suportar mai més.

Si no els agradem, perquè no ens ajuden a fer la maleta?

Un altre tràmit sorprenent que es desempolsa és que la petició d’independència ha de ser aprovada en referèndum per la totalitat de l’Estat i no només pels implicats de forma directa. Més que una exigència és un parany que suposaria l’absoluta impossibilitat de secessió,  passant per alt les regles més elementals de la justícia. La norma és part integrant de la Constitució espanyola i això, diuen, la converteix en un escull indefugible pel caràcter monolític de l’anomenada Carta Magna.

Recordem però que la dita Carta es va modificar fa pocs anys amb un tràmit abreujat –i curiosament molt discret- per alguna exigència de tipus pressupostari.

Un esquema semblant al del tràmit esmentat es produïa fa anys amb la llei del divorci vigent en aquell moment, que impedia que una sola de les parts del matrimoni pogués marxar i desfer el vincle –divorciar-se- si l’altra part s’hi oposava. L’article o articles de la llei, lluny de propiciar la felicitat dels administrats, van repartir tristor, pèssimes condicions de convivència, depressions i desgràcia a tots -mullers, marits, filles i fills- els que es van veure obligats a seguir convivint per ordre judicial o a invertir diners i temps en advocats i recursos que no sempre aconseguien fer canviar la sentència.

Més tard la llei va ser canviada, acostant-se a la lògica i sobretot a la realitat. Ara mateix, si una de les parts manifesta que s’ha acabat el bròquil no és necessari que en manifesti la raó. El procediment s’ha simplificat i el tràmit és breu, barat i ràpid, sempre que la distribució dels bens del matrimoni i la possible responsabilitat paternal i maternal es gestionin de forma assenyada i sense voluntat de conflicte.

Conviure amb algú amb qui no estàs bé és una tragèdia que la llei ha procurat suavitzar en gran mesura quan es tracte de parelles o de famílies, però l’estigma segueix vigent amb els pobles.

Si els catalans volem deixar de ser espanyols hem d’esperar amb un flabiol sonant que els habitants de tota la pell de brau ens hi autoritzin, el que és del tot impossible i garanteix de forma segura infelicitat, desgràcia i conflictes a dojo.

No és més lògic deixar que qui se sent incòmode deixi l’entorn administratiu, normatiu i legal i funcioni pel seu compte, assumint-ne responsabilitat, sacrificis, misèries i avantatges?

Els polítics, tots els polítics espanyols implicats, s’han d’esforçar a fer pedagogia de la secessió pacífica, del bon veïnatge, de relacions privilegiades i d’acords preferents abans d’amenaçar de forma més o menys velada amb sancions i d’altres procediments "enèrgics" que només posen de relleu la feblesa de qui els utilitza per espantar.

Els catalans volem ser bons veïns. Els catalans no som l’enemic.

Els catalans volem senzillament caminar sols, alliberats d’Espanya i alliberant-la del nostre pes tan feixuc.


Pierre Roca

8.28.2012

Sosiego.


Les propongo un divertido ejemplo.

Usted y yo navegamos en una barquita de motor por el litoral.

Usted es de derechas, yo de izquierdas, los dos somos gente moderada en nuestras convicciones. Aun así discrepamos y la charla durante la travesía se polariza. Usted me llama rojo y revolucionario, yo recurro al tan manido “facha”.

Acuso a los suyos de llevar el país a la ruina, usted a los míos de haber socavado las esencias patrias.

De repente tocamos una roca y el agua empieza a entrar en la frágil embarcación. Usted para el motor, yo le conmino a ponerlo en marcha de nuevo y el uno por el otro dejamos que la barca se vaya hundiendo.

Si los dos seguimos añadiendo leña al fuego de la discusión y criticamos cada gesto y maniobra del otro es más que posible que no salgamos vivos del trance. Por suerte el sentido común y la mayor o menor inteligencia de cada uno de nosotros se manifiestan y nos llevan a unir esfuerzos e iniciativas. Yo mismo reconozco su mayor experiencia como navegante, usted la mía como organizador y así, sumando conocimientos y trayectorias, conseguimos llegar a la costa, abrazarnos en la orilla y correr hacia el primer chiringuito para celebrar que seguimos vivos.

Algo así le ocurre al país. Las distintas facciones en liza se echan los trastos a la cabeza y siguen enfrascadas en el apasionante, pero estéril, debate sobre el sexo de los ángeles. Cada españolito tiene sus propias ideas acerca de la mejor forma de salvarse de la quema y se complace y se lamenta –a partes iguales- pensando en las incuestionables ventajas de su propia solución y en los insalvables inconvenientes de las propuestas ajenas, sean las que sean.

Lejos del sosiego que parece de rigor en una situación que se aproxima a la emergencia nacional, lejos de propiciar un gran acuerdo, lejos de otorgar alguna credibilidad a las opiniones del otro, aquí se siguen destruyendo ideas, voluntades y capacidades.

Se sigue despreciando la experiencia y el conocimiento ajeno y se continúa desconfiando de todos, en un lamentable ejercicio de miseria intelectual que acaba asustando a cualquier habitante de otro país que nos esté observando.

Seguimos haciendo gala de un orgullo trasnochado, de mirada alta y traje raído, de prepotencia anticuada y polvorienta.

De la llamada modernidad nos hemos quedado con las formas sin echarle ni una mirada al fondo, a los cambios reales, a los distintos paradigmas que se suscitan a diario a lo largo y a lo ancho del globo terráqueo.

Que inventen ellos, pero sobre todo que ni se les ocurra enseñarnos nada. ¡Ni los idiomas! Nada.

Los líderes políticos de uno y otro signo harían bien en dar ejemplo de diálogo, de lealtad y de un patriotismo basado en el fondo más que en las formas, todo ello dejando los matices para cuando amaine el temporal. Así, quizá, el país haría ademán de avanzar en la buena dirección, soslayando nuestra secular tendencia a la dispersión, a la beligerancia y a echar por tierra los esfuerzos ajenos.

Antes muerta que sencilla. ¿Se acuerdan?


Pierre Roca


8.17.2012

Calor.


Som al mes d’agost i fa calor. Tot ben normal.

Si algú de vostès escolta la anomenada ràdio generalista –la que barreja notícies, programes d’entreteniment, esports, poca música i alguna publicitat- haurà sentit, des de l’inici de l’estiu i especialment en dies com els d’ahir i avui, la feixuga reiteració de consells, prevenint-nos de les altes temperatures que ens esperen.

Els responsables de les emissores adopten en aquests cassos el paper de directors d’una institució d’acollida de deficients mentals i s’afanyen a buscar l’opinió d’eminents metges, dietòlegs i altres savis de segón nivell que no es poden permetre les vacances d’estiu.

“Algun consell pels postres oients?” pregunten al consultat, que respon coses tan innovadores com que és millor caminar per la vorera ombrívola, més recomanable menjar coses fredes que calentes, que cal beure aigua i evitar acuradament els esforços excessius a l’hora del sol, com per exemple córrer, saltar o aixecar pesos. Ah! I vestir-se amb peces poc ajustades, confeccionades amb cotó, fil o d’altres fibres que deixen passar l’aire. Ens recorden que la llana no és el més adient, per exemple.

No sé com reben vostès uns consells tan ajustats a la realitat. No sé com reaccionen davant recomanacions que mai no ens haurien passat pel cap, pobres de nosaltres.

Jo ho rebo amb un agraïment infinit. Avui, sense anar més lluny, he escoltat els butlletins horaris de dues emissores d’abast estatal. Les dues han seguit el mateix protocol, les dues han repetit que cal beure aigua i que no ens hem de posar abric ni bufanda. Que no hem de practicar atletisme quan pica el sol ni menjar estofat de porc ben calent ni deixar de beure.

Després de cada tanda informativa m’he sentit, a més d’agraït i gairebé emocionat, com un tontet. Per anar a comprar pel barri he estat temptat de demanar-li al primer que passava que m’ajudés a travessar el carrer. O preguntar-li a qualsevol agent de l’autoritat si el vermell del semàfor és el reflex de l’alerta roja –o groga o verda o blava- que repeteixen amb insistència els de les notícies de la ràdio.

“La temperatura prevista pels propers dies ha estat qualificada de nivell groc, tres, B per l’autoritat competent.”

I nosaltres a tremolar o, com la majoria de vostès, a somriure amb l’avorriment que ens inspira tanta ximpleria, tanta estupidesa i tant de temps perdut per demostrar al contribuent que es fan les coses bé i que tot està sota control.

“L’incendi X ha passat de nivell A a nivell B”, asseguren. Però com que no expliquen què significa cada lletra ens quedem igual, preguntant-nos si el foc dels cremadors de gas de la cuina és A, B o C. Com n’estaríem d’orgullosos si els fogons fossin de la categoria “groc B”!

Espero impacient que algun xef guardonat amb estrelles de les que atorga un fabricant de pneumàtics ens digui que fa les textures de pit de conill amb foc “vermell A”. O que el seu reboster socarrima la crema catalana amb un bufador que escup flames de nivell “doble groc C”.

Quan això es generalitzi, ja falta poc, es notarà. Tots anirem millor, serem més savis, ens constiparem com de costum i la dinyarem quan toqui.

O potser més tard però buits de memòria, amb la mirada perduda cap a horitzons que ni vostè ni jo coneixem ara mateix, movent-nos en cadires de rodes i fent-nos-ho tot als bolquers de mida “king size”.

Més val que s’abriguin. O no.


Pierre Roca 

8.08.2012

Intolerancia.



La intolerancia sigue entre nosotros, mal que nos pese a los optimistas, entre los que me encuentro.

Una de las características de la raza –la de los habitantes de la parte española de la piel de toro- es la tendencia a esquematizar, a reducir al mínimo común denominador las distintas tendencias, puntos de vista, criterios y talantes. Todo se reduce al blanco y al negro, al sí y al no, bueno o malo.

En el ámbito de la política, o más bien de la política de café –o de red social en estos tiempos- se reproduce el esquema, reduciendo los contrincantes al facha y al rojo. Si uno carga a la izquierda se convierte en rojo para la otra parte y si lo hace a la derecha se le adjudica sin mayor trámite el facherío. Y punto.

Los matices, las medias tintas y las gamas de grises no son lo nuestro. Uno es lo que es y aquí sólo se puede ser facha de brazo en alto o rojo de revolución y foto del mismísimo Che en el recibidor del pisito.

Por extensión son fachas todos los empresarios. Todos todos. Y también por extensión son rojos cuantos defienden el aborto, la homosexualidad y el feminismo. Sin discusión, sin lugar para la discrepancia. ¡A callar!

La intolerancia no es asunto exclusivo de unos o de otros. ¡Qué va! Es intolerante el ciudadano de derechas, pero el de izquierdas no le va a la zaga. Permeables a lo que les conviene, ambas facciones han incorporado con el paso del tiempo un fundamentalismo que ya querrían para sí muchos talibanes de los de turbán, barba y ademán iracundo.

En las relaciones sociales o aun familiares debe andarse con cuidado. Uno se atreve a defender un criterio o un punto de vista contrario al sentir del grupo y el epíteto surge presto: “Tú eres un facha de mierda”. O lo contrario, en función del grupo en el que nos encontremos: “Vaya, otro socialista asqueroso”.

En plena transición, hace más de treinta años, se me ocurrió mediar en una trifulca callejera de tintes políticos. Un grupo de exaltados se disponía a linchar a dos adolescentes de estética derechosa que se habían atrevido a pronunciar no sé qué palabra inconveniente. Se veía claro que podían dejarlos malheridos, me acerqué e intenté quitarle hierro al asunto. Los exaltados dejaron entonces de fijarse en los dos niñatos y la emprendieron conmigo a empujones e insultos varios. Por suerte para mí –de lo contrario no estaría tecleando en este momento- aparecieron dos furgonetas de “grises” y el valiente comando que se disponía a darme la del pulpo se dispersó en instantes.

Un fenómeno parecido se observa ahora en las llamadas redes sociales. Emitir en alguno de esos foros una opinión que matice cualquier soflama o que ponga en duda una información de procedencia más que dudosa o de contenido tendencioso es exponerse a descalificaciones inmediatas por parte de los que abundan en el catastrofismo, que propagan entre signos de admiración las noticias que más les convienen y que prevén males y desgracias sin cuento para la sociedad en la que vivimos. Individuos, quiero dejarlo claro, de uno u otro signo. Eso es lo de menos.

Para hacer la prueba del algodón no es necesario ni tan siquiera llevarles la contraria; basta con intentar matizar, con poner en evidencia alguna contradicción flagrante o con proponer otras fuentes por aquello de contrastar la información que se debate. Cualquier comentario, duda o razonamiento que no coincida con “lo que se lleva” provoca reacciones iracundas y aseveraciones dignas del patio de una escuela.

No damos para mucho más y los políticos que padecemos están hechos –y elegidos- a nuestra imagen y semejanza.

¿Cuánto tarda un país en madurar? ¿Y sus habitantes? ¿La experiencia del pasado no sirve de nada?

Muchos de ustedes pensaban al empezar la lectura de este texto que “Intolerance” no era más que la gran película del director francés Abel Gance. Lamento defraudarles. La intolerancia es una lacra que convive con los naturales del estado español desde la noche de los tiempos.

Se cura con una medicina de nombre parecido: tolerancia. Lo malo del tratamiento es su escasez. Encontrar tolerancia por estos pagos es tarea ardua.
Pero no imposible.


Pierre Roca

8.03.2012

Dolents.



El primer que cal dir dels dolents és que són els altres. Sempre són els altres. Qui en parla dona per entès que tothom sap que els dolents no poden ser els seus parents ni amics ni coneguts. Són sistemàticament els altres.

Els dolents que estan més de moda ara mateix són els polítics. Als del partit socialista se’ls deia ximples, als del PP se'ls titlla de dolents, de mala gent, de personatges cruels que miren com poden fer més mal al poble. Un poble que per altra banda i com sabem tots és exemple de virtuts i de qualitats. Un poble que ja voldrien els altres pobles de la Terra.

Quan algú esmenta un dolent articula el discurs de forma que ell mateix, la seva família i el seu cercle d’amistats quedi al marge de qualsevol sospita. Com si els pares, les mares, els oncles i tietes i filles i fills dels dolents fossin d’un altre planeta.

Si gratem lleument la superfície de qualsevol persona, família o grup surt indefectiblement la brutícia. Hi ha gent de vida complicada a tot arreu, ens agradi o no, i és francament ridícul intentar-se situar al marge de la realitat, com qui aixeca exageradament els peus per no embrutar-se al passar per un carrer mullat.

Els dolents, a més, no són gent gaire diferent de vostè i jo. Entre ells i els de l’altra banda –o sigui nosaltres- hi ha un conjunt de lleis sovint contradictòries, sovint injustes, sovint dictades per la por o per l’afany de venjança.

La policia és el col·lectiu que treballa i viu més a prop dels delinqüents. Els de la bòfia són els primers a parlar amb respecte i fins i tot amb tendresa dels seus “clients”. La gran majoria de delinqüents, em consta, és un grup heterogeni d’inadaptats, dèbils i malalts. Un grup que ha escollit la vida a l’altra banda o que s’ha vist obligat des de sempre a buscar-se la vida al marge de les normes, donant peu a una societat paral·lela que conviu com pot amb la dels denominats “bons”.

He tingut l’oportunitat de conèixer dolents de tota mena, nivell i tendència. La majoria d’ells són tontets de baba, molts són persones excel·lents -molt bona gent- i alguns uns malalts perillosos per la societat que haurien d’estar tancats a hospitals psiquiàtrics.

Mai he conegut individus fonamentalment dolents. Mai.

He conegut i segueixo coneixent, això si, gent que fa les coses d’una forma diferent a la meva o que utilitza mitjans que jo no faria servir mai. Però mai he conegut gent essencialment dolenta.

Al sí de les famílies al dolent se’l denomina eufemísticament “cigró negre” o “bala perduda”, atribuint la seva dolenteria, sempre sobrevinguda, mai original, a les males companyies.

No crec que els polítics del Partit Popular siguin dolents de mena. Fan una feina desagradable i que toca la butxaca i els drets de molta gent i automàticament se’ls penja la medalla de les males intencions.

El mateix passa amb la policia. Quan detenen “infraganti” un lladre romanès són bons com el pa de figa, quan reprimeixen amb energia un avalot són dolents com dimonis.

En el món en el que vivim la imatge també importa. Un noi ciclista urbà, amb barba acuradament descuidada i auriculars és obligatòriament bo i un tipus de mitjana edat i de vestit, corbata i Audi és l'encarnació del pitjor de la societat.

Per tranquil·litzar-los els confesso que en general m’he portat com un bon noi. 

Però no sempre.


Pierre Roca
  




7.23.2012

Intangibles.




En la presente situación de crisis, y siguiendo un hábito muy hispánico, tendemos a centrifugar las responsabilidades y a atribuirlas a quien sea, excepto a nosotros mismos.

Al hacerlo parecemos olvidar que fuimos nosotros los que firmamos  la hipoteca. O los que solicitamos un préstamo o nos compramos un cochazo que al bajar los ingresos no pudimos mantener.

El culpable recurrente de los males que nos afligen es la banca, el gobierno –el que sea- y de un modo general la tan traída y llevada crisis.

Sería interesante saber cuantas veces se pronuncia en este país la palabra crisis. Al haberse convertido en la causa última de todas las calamidades, la nombramos a diestro y siniestro con el desparpajo racial que se nos supone y con aquello del peculiar gracejo, no menos racial y que asemejamos invariablemente al sentido del humor. Un sentido del humor que suponemos único y genuino, dando por hecho que el de los otros no le llega al nuestro ni a la suela del zapato.

Si invertimos un tanto así de nuestro tiempo en aquello tan antiguo de la reflexión –y siempre que no nos engañemos- vamos descubriendo que la propia crisis tiene otras razones además de las que se manejan con frivolidad absurda y, sobre todo, que la responsabilidad se diluye, se ramifica y llega a todos y cada uno de los ciudadanos de la nación.

Si además de reflexionar salimos a orearnos fuera de nuestras fronteras la sensación se confirma.

Hemos arrumbado la ética al desván de lo inservible, hemos llegado a pensar que la empresa o los clientes nos pagan por razones espurias, que la puntualidad no es indispensable y que la palabra productividad es un vocablo alemán al que no debemos prestar atención. Nos hemos convencido acerca del valor relativo de los presupuestos, de saltarse a la torera los plazos de entrega de forma sistemática y de los acabados deficientes como norma.

Propongo ahora un ejercicio de imaginación. Haga un pequeño esfuerzo e imagine que todos y cada uno de los seres vivos del país lleva a cabo su propio trabajo hasta las últimas consecuencias. Inclúyase –e inclúyame- en la muestra. Usted desarrolla el trabajo encargado con el nivel de calidad acordado, lo entrega a la fecha pactada, lo acaba tal como se ha previsto y no se desvía del presupuesto. El cliente, por su parte, cumple su parcela de compromiso y paga puntualmente. Usted paga del mismo modo a sus proveedores, paga los impuestos, paga al personal y le queda el margen que calculó previamente.

Imagine que las cosas son así en todos los estratos de actividad. La industria, el sector inmobiliario, las comunicaciones, los servicios, el comercio, las instituciones, etc. Si sigue imaginando podrá intuir el enorme salto adelante que esta tierra y los que la habitamos daríamos. El tiempo que nos ahorraríamos, los trayectos que no haríamos inútilmente, los disgustos y bochornos que evitaríamos y el tiempo libre que ganaríamos y que podríamos convertir en calidad de vida.

Propongo esa reflexión a menudo. Lo hago con taxistas, tenderos, empleados, vendedores, responsables, parados o emprendedores. Con funcionarios, arquitectos, directores de empresa o peones de albañil.

La práctica totalidad de ellos contesta sin mover ni una ceja que la culpa de todos sus males es de los demás. De los clientes o de los proveedores o del gestor –una profesión diseñada para asumir cualquier culpa-. O del gobierno, claro. O de la sociedad o del mundo “que es así”. O porqué “es lo que hay”, una frase terrible que expresa el fatalismo atávico de todo un pueblo.

Cuando propongo el ejercicio a ciudadanos de otros países del arco occidental o a compatriotas que llevan años viviendo en alguno de esos países la respuesta es significativamente distinta. Se asume la responsabilidad propia como algo consustancial y se reconoce sin aspavientos la parte alícuota de cada uno en el progreso o el retraso del país. En el éxito y en el fracaso.

No esperen ahora conclusiones. Las dejo a su disposición para que jueguen con ellas como les venga en gana.

Sugiero, eso sí, que no se hagan trampas.

La sinceridad consigo mismo y la honestidad también son productos de consumo veraniego.

Pierre Roca