9.28.2012

Ocurrencias.



 Cuando nos adentramos en el terreno del arte alternativo -instalaciones, performances, happenings y similares- es difícil discernir la sutil frontera que separa esas actuaciones de la simple ocurrencia o de la “boutade” más o menos ingeniosa.

Lo cierto, lo incontestable, es que los autores o impulsores de esos prodigios demuestran una capacidad de persuasión que ya querría para sí el más astuto de los vendedores.

Ayer asistí a uno de esos acontecimientos artístico-sociales. Liderado por Montse Guillén e inspirado por su pareja, el inclasificable  artista Miralda, el acto aglutinaba la habitual fauna heteróclita, urbana y, en un elevado porcentaje, cuidadosamente vestida y “atrezzada” para la ocasión.

Algunas –pocas- caras conocidas e infinidad de practicantes de las artes más flagrantes. Finos estilistas del ámbito virtual, atrevidas diseñadoras de modas minoritarias, recicladores varios, aprendices de todo y profesionales de la supervivencia más o menos privilegiada.

El ritual transcurría en un piso espacioso, situado a su vez en el edifico corporativo de un fabricante de cerveza. Los asistentes, detalle importante, tenían que aportar un útil de cocina. El que fuera. Viejo, nuevo, grande o pequeño.

Se llamaba al timbre, el pestillo eléctrico del portal se accionaba, se ascendían a pie unos tramos de escalera y se llegaba al lugar.

Nada más entrar unas chicas muy monas y simpáticas daban un número a cada visitante, advirtiéndole que sería llamado de un momento a otro.

Cuando el sorprendido y desorientado invitado acababa por descubrir la antigua cocina de la casa, transformada para la ocasión en barra libre de cerveza, oía unas voces femeninas anunciando su número. La mujer o el hombre exhibía el tique de papel y otras chicas que parecían modelos lo llevaban en volandas hasta otra joven de elegante acento francés que lo entrevistaba al estilo radiofónico, después de haber anotado su filiación y número de teléfono o dirección de correo electrónico. El paso siguiente era un retrato digital, blandiendo el objeto aportado ante un fondo blanco.

De ahí se pasaba a un mostrador de madera, como de ferretería antigua, tras el cual más chicas del mismo formato, ataviadas esta vez con batas de vendedora y alborozadas, instaban al ilusionado participante a darle un par de vueltas de manivela a una de esas jaulas esféricas del juego de la lotería. Salía la bola, una de las chicas miraba el número, buscaba la caja correspondiente –unas cajas de cartón recio, de la época del viejo mostrador- la abría y entregaba el “objeto” –lo denominaban así- entre sonrisas y palabras de felicitación, a la par que se hacían cargo del útil de cocina aportado.

En este perverso y original juego, la diosa fortuna me premió con un sobre de plástico transparente que albergaba una pieza de cartón de embalaje de aproximadamente 20 x 15 cm. y unos cien gramos de viruta de madera de la que se usa para proteger el contenido de determinados envoltorios industriales. El cartón se amenizaba con dos etiquetas. De un lado una etiqueta blanca, con un nombre y una dirección tapada por la viruta, del otro una etiqueta roja con la mención "frágil" y unas letras escritas con rotulador negro. En el exterior del sobre de plástico otra etiqueta, esta vez con la fotografía de un tipo al que no tengo el gusto de conocer, una foto del fantástico pedazo de cartón y un texto en inglés, escrito con un tamaño de letra disuasorio por lo diminuto.

De ahí se pasaba ante un muro tapizado con las fotografías de los diferentes objetos adjudicados, todos numerados, se localizaba el que le había correspondido a cada uno y se leía el texto explicativo, siempre que la reseña no se encontrase a más de 2,50 m. de altura como me ocurrió.

Lo siguiente era blandir el trofeo, moverse en actitud triunfal por las distintas estancias, compararlo con lo que les había caído en suerte a los demás, pronunciar la palabra “divertido” con una frecuencia muy superior a la habitual y echar súbitamente de menos la calle, el tráfico, el ruido y la gente aparentemente gris que va y que viene.

Andar un buen rato, recuperar la tranquilizadora normalidad, respirar a grandes bocanadas el sucio aire de mi ciudad y felicitar a quien consigue colocar ese tipo de mercancía, argumentando además su valor intrínseco, la capacidad de evocación y cuantos significados y proyecciones se le ocurran.

El premio es para esa persona, se lo aseguro. Convencer a un cliente, mecenas o patrocinador para que financie la experiencia que he descrito se me antoja realmente brillante. Casi milagroso.

Mis respetos, señora Guillén. Mis respetos, señor Miralda.


Pierre Roca


9.23.2012

Contradiccions.



Les opinions contràries a la independència de Catalunya ofereixen un variat i apassionant ventall d’idees contradictòries -mai millor dit-.

Els centralistes de qualsevol partit i tendència que no veuen amb bons ulls el nostre afany d’independència són tots aferrissadament nacionalistes, de la vessant nacionalista centralista, però no poden sofrir les altres versions del terme. Ser nacionalista gallec, basc -o sobretot català a l’estat espanyol i en aquest moment- està molt mal vist i irrita de forma fefaent a un gran nombre de persones de les diferents regions del regne.

Els mateixos centralistes, amb una molt llarga trajectòria d’escassa simpatia pels catalans, ens prevenen ara afectuosament dels perills i desgràcies que ens esperen si “donem el pas”. No sé a vostès, però a mi aquesta actitud paternal i protectora m’entendreix i arriba fins i tot a emocionar-me. Qui fa tres mesos ens atribuïa tots els mals ens adverteix ara de les adversitats que ens esperen, com ho fa el pare quan la filla de quinze anys anuncia per primer cop que tornarà passades les dotze de la nit.

Per altra banda i malgrat la poca gràcia que els fem estan disposats a tot perquè no marxem, quan el més normal seria el sospir de descans i la satisfacció per no haver-nos de suportar mai més.

Si no els agradem, perquè no ens ajuden a fer la maleta?

Un altre tràmit sorprenent que es desempolsa és que la petició d’independència ha de ser aprovada en referèndum per la totalitat de l’Estat i no només pels implicats de forma directa. Més que una exigència és un parany que suposaria l’absoluta impossibilitat de secessió,  passant per alt les regles més elementals de la justícia. La norma és part integrant de la Constitució espanyola i això, diuen, la converteix en un escull indefugible pel caràcter monolític de l’anomenada Carta Magna.

Recordem però que la dita Carta es va modificar fa pocs anys amb un tràmit abreujat –i curiosament molt discret- per alguna exigència de tipus pressupostari.

Un esquema semblant al del tràmit esmentat es produïa fa anys amb la llei del divorci vigent en aquell moment, que impedia que una sola de les parts del matrimoni pogués marxar i desfer el vincle –divorciar-se- si l’altra part s’hi oposava. L’article o articles de la llei, lluny de propiciar la felicitat dels administrats, van repartir tristor, pèssimes condicions de convivència, depressions i desgràcia a tots -mullers, marits, filles i fills- els que es van veure obligats a seguir convivint per ordre judicial o a invertir diners i temps en advocats i recursos que no sempre aconseguien fer canviar la sentència.

Més tard la llei va ser canviada, acostant-se a la lògica i sobretot a la realitat. Ara mateix, si una de les parts manifesta que s’ha acabat el bròquil no és necessari que en manifesti la raó. El procediment s’ha simplificat i el tràmit és breu, barat i ràpid, sempre que la distribució dels bens del matrimoni i la possible responsabilitat paternal i maternal es gestionin de forma assenyada i sense voluntat de conflicte.

Conviure amb algú amb qui no estàs bé és una tragèdia que la llei ha procurat suavitzar en gran mesura quan es tracte de parelles o de famílies, però l’estigma segueix vigent amb els pobles.

Si els catalans volem deixar de ser espanyols hem d’esperar amb un flabiol sonant que els habitants de tota la pell de brau ens hi autoritzin, el que és del tot impossible i garanteix de forma segura infelicitat, desgràcia i conflictes a dojo.

No és més lògic deixar que qui se sent incòmode deixi l’entorn administratiu, normatiu i legal i funcioni pel seu compte, assumint-ne responsabilitat, sacrificis, misèries i avantatges?

Els polítics, tots els polítics espanyols implicats, s’han d’esforçar a fer pedagogia de la secessió pacífica, del bon veïnatge, de relacions privilegiades i d’acords preferents abans d’amenaçar de forma més o menys velada amb sancions i d’altres procediments "enèrgics" que només posen de relleu la feblesa de qui els utilitza per espantar.

Els catalans volem ser bons veïns. Els catalans no som l’enemic.

Els catalans volem senzillament caminar sols, alliberats d’Espanya i alliberant-la del nostre pes tan feixuc.


Pierre Roca