11.28.2013

Talent Latent.

Darrera d’aquesta denominació trobem una “think tank” de petit format creada fa pocs mesos per dos barcelonins amb trajectòries professionals llargues, intenses i complementàries.

D’una banda Ventura Torres, diplomat de vàries de les altes escoles de la ciutat -IQS, IESE i d'altres- i amb experiència de direcció en àmbits tan diversos com el sector petroler, la fabricació de llapis i la perfumeria, i d’altra banda qui signa aquest text, amb una carrera llarga, diversificada i encuriosida que engloba la indústria de l’espectacle i dels esdeveniments, el cinema publicitari, la comunicació, la gestió de l’espai públic, la gastronomia i d’altres.

La posada en comú d’experiències, coneixements, tarannàs i itineraris serveix de punt de partida per la cultura d’aquesta empresa incipient i li permet abordar encàrrecs i generar projectes en àmbits molt diferents.

Talent Latent genera iniciatives, propostes i idees per al sector públic i per l’àmbit empresarial, amb especial dedicació als segments turístic i gastronòmic.

La frase “Geometria variable”, situada a sota de la marca “Talent Latent”, suggereix les nostres dues formes de treballar: amb encàrrec o sense encàrrec.

Quan ho fem sense encàrrec desenvolupem projectes i iniciatives que constitueixen el nostre fons de comerç. Propostes connectades amb l’actualitat, que responen a problemàtiques concretes i que vehiculem cap a clients potencials.

Quan treballem amb l’encàrrec concret d’un client organitzem l’equip adient i ens centrem en els paràmetres que el client planteja, aportant un seguit de solucions, alternatives i aproximacions que defineixen finalment l’objectiu i les diferents propostes.

Movent-nos en l’àmbit intangible del pensament, hem generat una eina de comunicació que funciona de transmissor entre la societat, en el terme més ample del terme, i la feina que fem.

Una eina en forma de butlletí bimensual –publicat cada dos mesos- que pot rebre tothom que ens ho demani i que exerceix de finestra oberta sobre el que fem, com ho fem i amb quina metodologia ho fem.

Actualment i amb només dos mesos de vida activa hem generat un projecte força atractiu per optimitzar la imatge de les ciutats i àrees geogràfiques receptores de turisme, un procediment de detecció de punts estratègics de rendiment negatiu en l’àmbit del negoci gastronòmic i una proposta per rendibilitzar grans espais de titularitat pública o privada sense inversió prèvia.

Per indicació d’un ens públic estem treballant en estratègies de desconcentració turística i estem, a més, fent una tasca de prospectiva sobre la idoneïtat comercial de determinades àrees urbanes.

Explicar-ho en el marc d’aquest blog és un primer pas per obrir-nos a la societat civil i als diferents sectors, molts, concernits pel que estem fent.

Si necessiteu més dades, poseu-vos en contacte amb nosaltres a les adresses següents :




Pierre Roca



11.27.2013

Pancho Ayguavives.

L’architecte Ayguavives vient de fêter son anniversaire.

Quel âge ? Silence. Ça ne nous concerne pas, mais je vous assure que ça fait quelques années. Un bail. Ou deux.

Installé –bien installé- dans le Tarn depuis quelques années il y répand sa bonhomie généreusement car, voyez-vous, il s’agit de quelqu’un de généreux.

Et sa vie ? Sa vie très bien, merci. Une vie pleine, sans espaces vides, sans ennui ni temps morts. Une vie comme dans les films, comme nous l’aimerions. Tous ou presque tous.

Une vie vouée au métier, aux défis professionnels, aux rêves et à la famille, même si le sien n’est pas le portrait-robot d’un père de famille comme aiment à les imaginer les p’tit bourgeois.

Une vie qu’on ne raconte pas en dix minutes. Ni en dix heures.

Des succès, des chutes, des remontées, des jours lumineux et des nuits noires noires.

Ami de ses amis, parfois envié, parfois dédaigné, voire haï. La peau dure, la volonté coriace, capable de refaire surface après les coups tordus et les incompréhensions.

Je l’ai connu quand il habitait encore chez sa mère, dans les 60, dans une grande bâtisse à pied de route à Badalona, dans la banlieue nord de Barcelone. Il venait de connaître Carol, la parisienne avec qui il se marierait quelques années plus tard, le carnet d’architecte dans la poche et l’envie de bouffer le monde dans l’esprit.

Paris, les gosses, les missions un peu partout dans le monde, le succès, le spleen, les entorses. Les nuages.

Les amis qui disparaissent, qui se permettent de juger. Le noir, le silence, la longue traversée d’une nuit imposée.

Et l’aube, quand toutes les portes semblent fermées mais les premières lumières pointent. La vie, de nouveau.

C’est quelqu’un l’Ayguavives ! Pas du menu frétin. Un animal de la vie, un enfant de la balle, une force de la nature, de l’intuition, du pif. Affamé de chaque jour qui commence. Les idées claires, la tête bien posée sur les épaules. Un séducteur qui glane de nouveaux projets, qui lèche ses blessures au noir, dans l’intimité de son appartement-bureau.

Possiblement le mec qui réunit le plus de monde –de beau monde-autour de ses paellas, entre les vignes de son horizon tarnois et le Barça, dont il suit les matchs, les buts, les sursauts et les joies.

Ami de ses amis –des vrais, pas des autres- toujours disposé pour le coup de main, drôle, attentif, cultivé, intense.

Quand j’y pense, à Pancho, je brasse des noms, des endroits, des aventures, des voyages, des coups-de-foudre, des nuits longues comme le bras, des jours collés les uns les autres.

L’Andalousie de sa mère, la Barcelone passionante de futur de notre jeunesse, les destins mirobolants, le nom dans les journaux. Le silences, les fondus au noir. Les retours côté lumière.

Un type comme on aimerait être. Un exemple pour ceux qui avons essuyé plus d’une claque. Plus de deux. De trois, même.

Merci pour exister, Pancho Ayguavives.



Pierre Roca

10.22.2013

Les fotos del senyor Ricci.

Per ser el que anomenem “un senyor de Barcelona” no és indispensable ser nascut a aquesta ciutat ni a Catalunya.

N’hi ha prou amb ser “un senyor”, expressió que reuneix determinat concepte de l’elegància, de la cultura, de l’actitud i d’una curiositat intel.lectual que malauradament no és freqüent.

El senyor Ricci, en Gianni Ricci, és tot això i a més és italià militant, home d’esquerres, ésser sensible, seductor practicant i, em consta, enamorat d’aquesta ciutat nostra que també és la seva.

Home de l’audiovisual –productor de bon nombre de pel.lícules- manté la mirada alerta, aguda, curiosa i alhora crítica, tendra i irónica que tant bé li escau.

El resultat de tot plegat encara es pot veure a “La Sala Vinçon”, a la botiga del mateix nom del passeig de Gràcia, a l’exposició de fotografíes del nostre home.

El Gianni s’aixeca de bon matí, agafa la càmera i passeja per carrers, places, racons i llocs amb l’aire innocent de qui només deixa passar el temps, si no fós que la seva mirada exerceix de potent eina de captar moments fugissers i irrepetibles.

Instants aparentment banals que transmeten estats d’esperit i moments sense més argument que la vida en sí mateixa.

Noies i dones i fins i tot algun home –pocs- amb el rerefons permanent de Barcelona. “Background” urbà, portes de ferro atrotinades, carrerons, avingudes, luxe, misèria, el metro, el mar, sabates signades o espardenyes. Detalls, fragments. Gent, gent, gent. Bocins de vida, emocions que no volen ser-ho ni semblar-ho.

El binomi Ricci-càmera funciona com una unitat. Com un sol home, un reporter apartat dels fronts que segueix fascinat per l’espectacle diari de la vida a ciutat.

Un tipus que destil.la compassió pels humans i intenció per l’element femení. Un tipus llest i elegant en la dimensió més integradora del terme.

La seva companya de molts anys, la Glòria Martí, escenográfa curtida a mil esdeveniments per tot el món, a pres cura del muntatge de l’exposició, afegint l’amor pel seu home als coneixements i a la sensibilitat que li són pròpies, mentre els responsables de Vinçon, de llarga i demostrada experiència i inqüestionable ull clínic, obrien portes, espai i parets a la mostra fotográfica d’un dels italians més barcelonins, però també –i sobretot- a un dels millors i més persistents observadors de la nostra realitat més propera.

Aneu-hi, mireu, passeu-hi l’estona i deixeu volar el cap.

Barcelona i el senyor Ricci, el Gianni, s’ho mereixen.


Pierre Roca





9.18.2013

Récit d'un récit.

Mon ami –et client occasionnel- Pancho Ayguavives me remet ce qu’il a écrit après le décés de Roger, un homme de vingt ans son aîné avec lequel il a lié, dans un délai de quatre ans imposé par les circonstances, une amitié généreuse, aux multiples découvertes et qui a fait de ces deux hommes, aux vies bien remplies mais aux itinéraires divergeants, des amis dans le meilleur sens du mot.

J’y retrouve deux formes de connaissance. Celle de Roger, intensive, vouée au terroir, aux gens qui l’habitent et à la réflexion, regarde de tout près les replis deu paysage, les signaux qui annoncent les saisons, le vol des oiseaux, les changements du temps, les averses, les vents, les nuages et les rapports intimes et souvent mystérieux entre tout cela, la vie et les habitants. Les mécaniques des moissonneuses-batteuses, la race des moutons que l’on perçoit au loin. Le soleil, le vent. Les vents.

La connaissance de l’architecte Ayguavives, en revanche, issue d’une intelligence privlégiée, est extensive et n’a connu d’autres limites que celles de la planète. Voyages, pays, missions, gens, personnages souvent hors du commun, amours, chagrins, découvertes, craintes et toujours, au dessus de tout, une curiosité tous azimuts qui l’a mené -le poisson qui se mord la queue- jusqu’à Roger.

Des points en commun ? Par douzaines, vous vous en doutez. La sagesse qui est arrivée de la main de l’âge, les longues causeries sans vouloir imposer son point de vue, les silences éloquents, les minimes plaisirs si bons à partager.

Des rapports sans doute enrichissants qui ont déposé au fin fond de leurs âmes de braves gens, d’hommes essentiellment bons, les traits à peine visibles de cette sensibilité à deux.

Si vous m’y poussez je vous dirai que c’est du Ramuz aux arômes de vigne et de lavande. Un Ramuz sans horizons de hautes montagnes mais avec la même omniprésence du pays, de la terre, de l’ouvrage bien fait, des arômes qui se faufilent de la cuisine et vous embaument la maison. Les petits métiers, les pantalons en toile, les chaussures qui durent des années.

Lisez donc le texte de monsieur Pancho Ayguavives, architecte de son état, créateur, homme de culture sans en avoir l’air, bonvivant et concocteur des meilleures paellas du Tarn.

Laissez couler la larme furtive si c’est le cas.



AU REVOIR ROGER !
Pancho Ayguavives
30 septembre 2012

Roger Londres, est décédé la nuit du jeudi 27 septembre, pendant qu’il dormait.
Il avait 88 ans

Je connaissais à Roger depuis environ 4 ans, temps très court par rapport à sa longue trajectoire. Je ne peux donc témoigner que sur sa dernière ligne droite.

Je l’ai connu quand il venait d’arriver à la Maison de Retraite de Saint André à Gaillac,  ou j’étais bénévole des VMEH.

Au début, nos rencontres se limitaient à des courtes visites hebdomadaires : il me racontait les étapes de sa vie ou bien il me mettait au courant de son quotidien dans la Maison de Retraite.

Très vite il avait commencé à me lire ses brouillons des poésies en cours d’élaboration. Puis nous avons commencé à travailler en équipe : des qu’un poème était prêt, je le tappais à l’ordinateur.

D’autres jours il me racontait en détail le Canal du Midi, les secrets des moteurs Citroën, ou l’origine du nom occitan « soleilhou ».

Puis, en 2011, il décida d’emménager à l’Oustal de Cahuzac, petite maison de retraite pour quatre pensionnaires. Malheureusement, et malgré les efforts des responsables, dans cette maison il se trouvait trop seul.

Les dimanches j’allais le chercher à l’Eglise du village après la Messe et nous allions souvent dêjeuner au petit restaurant de la place.

Un beau jour il me proposa d’aller déjeuner à la forêt de Gressigne et par la suite il aimait à me proposer chaque dimanche un endroit différent.

Mais malgré tout, malgré que son fils Alain habitant Carcassonne venait souvent le voir, Roger  souffrait trop de solitude.

Depuis 8 mois il vivait au sein d’une famille d’accueil dans la route de Senouillac, où il se sentait beaucoup mieux, entouré d’autres résidents et des membres de la famille.
Nos dimanches étaient bien remplis. Après la Messe à l’Abbaye de Saint Michel, et déjà dans la voiture il me regardait avec un grand sourire et disait : « Cap vers Saint Antonin ! »…ou bien : « Cap vers Monestiés ! », « Cap vers Salvagnac ! »

Nous déjeunions dans une terrasse et puis il m’indiquait l’itinéraire du jour : « Aujourd’hui nous allons visiter la Foire des Battages, ou bien l’abbaye de Beaulieu ou bien le cimetière de Campagnac.

Roger en profitait pour m’informer sur les vignobles que nous traversions et sur les gens qu’il connaissait dans le coin.

Notre dernière escapade, il y a quinze jours, fut à Castelnau de Montmirail, où à la sortie de la Messe les gens venaient nombreux le saluer. Roger était aimé dans la région, et, surtout, il aimait la région.

Roger aimait sa région, la connaissait par cœur et savait l’écrire en poésie.


Roger était un poète de la culture occitane !

Voici un de ses poèmes :

« Le Canal du Midi, merveille de l’époque,
Relie Sète à Bordeaux en franchissant Naurousse,
Le génie de Riquet exclu toute équivoque
Son œuvre sert toujours…la mer vient à Toulouse »



Roger était un homme exigeant.

Il n’était pas un rouspéteur, NON ! Il était simplement un homme exigeant, tant avec soi même comme avec les autres, et par conséquent il savait s’indigner…

« Indignez-vous » disait Stéphane Hessel.

Oui, il pouvait s’indigner tant contre un discours politique comme pour trop de sel dans la soupe de son repas. Il m’appelait pour me signaler une erreur d’orthographe sur un poème mal copié à l’ordinateur ou pour m’informer que le chien de sa voisine dormait dans son fauteuil de l’Oustal !

Il ne comprenait pas les conversations trop rapides, il ne supportait pas qu’on lui coupe la parole, ou qu’une infirmière ne l’écoute pas ou que le téléphone portable ne marche pas. En définitive, il comprenait mal cette époque qui s’accélère sans raison et qui ne prend plus le temps de bien faire les choses.

Le mercredi dernier -il ne savait pas que c’était son dernier jour– le Dr. Combes vint le visiter et il resta longuement avec lui, après quoi Roger lui dit : « Je vous remercie vraiment, vous êtes un bon médecin, parce que vous savez écouter vos patients ! »  

Roger était un homme engagé dans sa foi.

Il était un croyant actif, et pas seulement parce qu’il allait à la Messe les dimanches.

Il avait passé de longues années à parcourir la région pour apprendre le catéchisme aux gens.

Il connaissait les Evangiles par cœur. Roger avait attendu longtemps avant de se décider à me parler de ses croyances profondes, et il raisonnait toujours ses explications par des références très précises dont il se souvenait par choeur : « ceci est écrit dans le chapitre 3, versets 18 à 27 de Saint Mathieu »…etc

Oui, Roger est parti, mais les valeurs qu’il nous a transmises resteront avec nous.

Merci mon ami !

Pancho



Voilà. Je vous encline à ne pas juger à la va-vite le texte que vous venez de lire.

Ça peut vous paraître naïf mais ce n’est qu’un mirage, qu’une impression que deux minutes de réflexion vont diluer.

Ce qu’a écrit mon ami Ayguavives est un texte au respect infini, à l’admiration tranquille et, disons-le, à la tendresse plus qu’évidente.

Prenez le temps de lire, de relire et d’y revenir encore. C’est trop rare et trop vrai pour ne pas y faire attention.


Pierre Roca








9.11.2013

Invento.

Como la mayoría de textos relacionados con la política catalana, escribo este en castellano.

He asistido a la celebración de la Diada en Barcelona.

Mi impresión, superada la intensa emoción de algunos momentos y reposadas las primeras impresiones, es que hemos inventado un nuevo tipo de manifestación, partiendo de la necesidad de excluir las algaradas, las broncas y la violencia de cualquier tipo y conscientes de la necesidad de convencer y de ganar credibilidad, más que de imponer, práctica ésta habitual en la otra parte del binomio.

El modelo que se ha puesto en práctica hoy en el territorio catalán puede parecerse más a una “performance” que a una manifestación convencional de trasfondo eminentemente político. La apreciación puede parecer irónica e incluso frívola pero no lo es. En absoluto.

Mediante el cuidado diseño del acto –la llamada Via Catalana- se ha conseguido que los cientos de miles de participantes se preocupasen de la organización, del horario, de su propia ubicación y de los detalles, dejando poco espacio y menos energía para la bronca, las pedradas y los incidentes que hasta hace pocos años parecían indisolublemente vinculados a ese tipo de manifestaciones.

Un servidor se ha movido por el Passeig de Gràcia y por la plaça Catalunya de Barcelona.

Una delicia. Ninguna tensión, presencia simbólica de la policía, familias, niños, mayores, mucho castellano parlante, gente de todas las razas y ni una frase ofensiva, con excepción de algún amable “adéu Espanya” y un paseo, más que desfile, al lado de los participantes en la mencionada Vía.

Finiquitado el acto el personal ha hecho uso del paseo mencionado como se hacía a finales del IXX, recorriendo en ambas direcciones la más prestigiosa arteria de la ciudad.

Los turistas retrataban, algunos avispados comerciantes paquistaníes vendían “estelades” de origen incierto, los niños comparaban sus respectivas camisetas alegóricas y los adolescentes, ellas con la “senyera” maquillada en la mejilla, ellos bandera en ristre, coqueteaban como debe hacerse a esa edad, cantando de vez en cuando un slogan independentista.

Terminado el acto los servicios municipales han aseado el paseo primorosamente, el tráfico ha vuelto por donde suele y los autobuses han recuperado el servicio provisionalmente aplazado.

Un invento, ya digo.

El acto ha sido importante por la participación y por el sosiego. No por la aspereza, por las sirenas y por la violencia indiscriminada. Incluso el helicóptero que ha sobrevolado la zona durante horas llevaba la bandera catalana pintada en la parte inferior, suscitando así los saludos y aplausos de los que permanecíamos en el suelo.

Se me antoja que para los gobiernos, el catalán, pero sobre todo el del estado español, el argumento de la paz, la calma y la tranquilidad ha de ser más inquietante que el de las vitrinas rotas.

Es fácil atribuir los brotes de violencia a cualquier colectivo más o menos marginal y desacreditar así de un plumazo la iniciativa, pero no lo es tanto digerir el paseo y la reivindicación tranquila de una sociedad cada día más segura de sí misma, de sus derechos y de lo que reclama.

Espero que tomen nota. Yo, de momento, me siento orgulloso de este país –Catalunya- que es el mío.


Pierre Roca





8.07.2013

Oriol Maspons

Durant els anys1968, 1969 i 1970 vaig tenir la sort de treballar amb el fotògraf Oriol Maspons i el seu soci Julio Ubiña.

Vaig conèixer el segon de la casa, el Sergio Hernández, a “La Cucafera” –un bar de nit del carrer Brusi, tocant a Via Augusta-. Vam parlar i quan vaig dir-li que era ajudant de càmera de cine em va dir d’anar el dia següent a l’estudi, al carrer de Santa Àgata, per fer-hi una prova.

Era l’estiu i feia calor. En aquells temps només tenia un vestit –el que anomenem “traje”- i era de llana, comprat a Suïssa. Per fer la prova en qüestió em vaig posar camisa blanca, el “traje” de llana i un mocador negre al coll, ignorant que era un símbol anarquista.

Al plató hi havien muntat una grua de cine. Es rodava un anunci de “Mantas Rasilan”. El slogan deia “Mantas Rasilan, las mantas que nooooooo pican”.

Durant el “nooooooooo” la càmera havia de pujar fins al sostre per agafar un pla general del decorat, una cambra amb un llit de matrimoni i una miss del moment al llit, tapada fins al coll i acaronant un gat siamès que havia de tenir els ulls ben oberts.

Per la raó que fos la bèstia no obria els ulls malgrat els consells del propietari i els gests i xiuxiueigs de tothom. Clients, tècnics i fins i tot la miss.

A un moment donat hi vaig afegir una mena de so gutural i es va produir el Miracle. El siamès va obrir els ulls com si fossin plats mentre la plataforma de la grua, amb la càmera, l’operador de càmera i l’ajudant, un servidor, pujava fins al límit mentre jo suava com un animal de tanta tensió. Havia d’enfocar sense perdre punt, havia d’emetre de forma continuada el so que estimulava el gat i havia d’aguantar la calor insuportable dels aparells de llum, de l’estiu barceloní i del meu vestit de llana de color gris fosc.

Finalitzat el rodatge i felicitat com l’heroi de la jornada la casa ens va convidar a dinar a “Tropeziens”, un local del Passeig de Gràcia que estava de moda. Recordo que em vaig cruspir una peça de carn de bona mida –un “châteaubriand”- i que al sortir el Julio Ubiña, soci de l’Oriol i responsable de la divisió de cinema publicitari de l’empresa, em va dir que estava fitxat i que l’endemà hi tornés per arreglar els papers. Dient-ho em va posar a la ma un bitllet de cinc-centes pessetes, l’equivalen a uns mil euros d’ara.

Així em vaig convertir en l’ajudant de gairebé tot quan es rodaven « spots » i en l’ajudant titular de l'Oriol per les sessions de fotografia publicitària, fotos d’arquitectura, de moda, catàlegs i reportatges de premsa, que els dos socis tenien un acord privilegiat amb Gaceta Ilustrada, l’equivalent espanyol de Life i de Paris Match.

Els dos fotògrafs eren tipus generosos. No em refereixo tant als diners, que no em preocupaven gaire en aquells moments, com en una qüestió em va marcar per sempre més i em va obrir la porta de la burgesia culta de la ciutat. L’Oriol, sobretot ell, em presentava a tothom que passava per l’estudi, en aquell moment un dels punts àlgids de la cultura barcelonina.

Arquitectes de relleu, dissenyadors de primera, publicistes importants, escriptors, fotògrafs, industrials, botiguers, economistes, metges, catedràtics, empresaris, artistes, gent de cinema i un llarg, molt llarg etcètera de persones i personatges que van anar constituint el meu patrimoni més valuós. Era el que l’Oriol Maspons anomenava “cultura de contacte”, expressió que amb el temps he fet meva però que vaig aprendre d’ell.

Mort fa uns anys el Julio Ubiña –un ésser entranyable a més de boníssim fotògraf de blanc i negre- i amb l’Oriol molt malalt, no puc ni vull ignorar-los ni deixar de fer palesa la importància dels dos en la meva trajectòria vital i professional.

Poca gent tant divertida com el fotògraf Maspons, tan irònica, tan àcida i sobretot tant lúcida. Pocs records tant apassionants com les llargues sessions fotogràfiques a l’estudi o a qualsevol edifici gòtic pel seu llibre « El gòtic català » o a qualsevol altre lloc per d’altres encàrrecs. O els meus primers viatges per “Gaceta” com a fotògraf de l’estudi i fent parella de reportatge amb l’Eliseo Bayo.

Les càmeres Leica, les Hasselblad, la Linhof, la Sinar i els trípodes Gitzo.

Gràcies per tot, Oriol.


Pierre Roca



Il·lustro aquest text amb una foto recent de la porta de l’estudi del carrer Santa Àgata.





5.27.2013

Nino Alvarez.

La botiga Nino Alvarez del carrer Santa María, 23, a Sant Cugat del Vallès, té una façana fosca, elegant i dotada d’aparadors que mostren la roba, les sabates i els complements d’home, tot d’última moda i tot de molta qualitat, que el negoci despatxa.

Aparentment és una botiga sense gaire misteri situada a un dels principals carrers d’un poble que en pocs anys s’ha convertit en lloc de residència preferit de bona part de l'élite empresarial i financera de la capital catalana.

El passat dissabte dia 25 vaig passar per casualitat per devant dels aparadors de la botiga esmentada i hi vaig veure, sortint de la butxaca superior d’una jaqueta exposada, un petit mocador, un « foulard » o « pochette », que em va agradar molt.

Vaig entrar per preguntar-ne el preu, però sobretot per saber si el mocador en el que m’havia fixat, fet de “crêpe” de seda i estampat amb motius florals, es venia o si era part de l’atrezzo que el decorador dels aparadors havia escollit perquè les nombroses persones que passen i passegen pel carrer esmentat es fixessin en la jaqueta on habitava el drapet.

El noi que em va atendre, un home jove d’uns trenta i pocs anys, va acostar-se primer a l’aparador, em va demanar que l’esperés, va allunyar-se cap a l’interior de la botiga i va tornar amb la mínima peça de roba, donant-me-la i dient que era un obsequi de la casa.

Acabava de guanyar dos euros i vuitanta cèntims a la loteria “Euromillones” i al cap d’una estona em regalaven un mocadoret de coll –o més aviat de butxaca- que m’agradava molt. Una coincidència insòlita en un país i en un moment on el repartiment de misèria i de desgràcia és infinitament més freqüent que el de somriures, bones notícies i alegries. En vaig treure la deducció evident: era el meu dia de sort.

Havia entrat a l’establiment adient del carrer adient i a l’hora adient. M’havia adreçat al dependent –o encarregat, no ho sé- adient i tot plegat s’havia traduït en amabilitat, en un mínim regal que llueixo amb orgull, en un excel·lent regust de boca i, no ho dubtin, en la convicció que la botiga Nino Alvarez és un lloc recomanable del que ja em considero client.

Les bones notícies, per petites que siguin, s’han de donar a conèixer. No estan les coses com per dilapidar l’escàs capital d’il·lusions que ens queda.

Gràcies senyor Nino Alvarez. El mínim quadrat de seda val un client nou. Bon canvi, amic.



Pierre Roca

4.28.2013

Comunicar.


Un grupo de universidades y de escuelas de negocios francesas ha tenido el acierto de cuantificar lo que se pierde –o se deja de ganar- por la deficiente redacción de informes, dictámenes o simples cartas en el ámbito empresarial.

No cuesta imaginar que si un posible cliente recibe una comunicación mal escrita, pueda pensar que la misma desidia empleada en la escritura del texto en cuestión se repita en otros estamentos de quien pretende ser su proveedor y prefiera a otra empresa que explique la bondad de su oferta con mayor pulcritud y respeto de la ortografía y de la sintaxis.

La responsabilidad de este estado de cosas ha de atribuirse en su totalidad al empresario que no exige de sus colaboradores un conocimiento exhaustivo del lenguaje, sea hablado o escrito. 

Los documentos escritos lo son generalmente para ser leídos sin dificultad por otra persona. De ese modo conseguimos que se nos entienda y que se entiendan en consecuencia los argumentos con los cuales queremos convencer a un posible cliente o a cualquier otro destinatario. Si el texto parece redactado por un alumno de primero de ESO o está plagado de faltas de ortografía o, sencillamente, es incomprensible, quien lo recibe lo interpreta como lo que es: una falta de respeto de descalifica a quien lo envía.

Igual que no imaginamos manchas en las servilletas de un restaurante o en las alfombrillas de un coche nuevo, igual que no toleramos que el constructor nos entregue tabiques agrietados o el pescadero productos en mal estado, nos cuesta entender que alguien nos remita un escrito mal redactado.

La cosa se agrava cuando el documento lo firma un profesional o una empresa dedicada a la comunicación y que actúa en ese momento por cuenta de un cliente. En esa circunstancia la mala presentación de lo que se pretende comunicar repercute directamente en la valoración de la empresa cliente del desalmado, brindando una pésima imagen de ella y consecuencias negativas en la relación entre proveedor y cliente que el profesional de la comunicación ha de cuidar por compromiso contractual.

De todo ello resultan pérdidas de clientes –pocas cosas inspiran mayor desconfianza que la comunicación chapucera- y otros desastres que no siempre se entienden en un primer momento.

El análisis es sencillo. Si mi proveedor descuida los detalles hasta ese punto, es fácil pensar que los seguirá descuidando en sus compromisos, en los plazos de entrega, en la calidad de los productos y en los términos generales de los acuerdos suscritos.

Si, por el contrario, cuida y es minucioso en la redacción de documentos, en la exactitud de los datos y en la pulcritud y puntualidad de los compromisos, es lógico pensar que lo seguirá siendo en al ámbito del servicio en sí mismo.

Los ejemplos son numerosos y fáciles de entender. Desde la fachada de un edificio o el escaparate de una tienda o la carta de un restaurante, pasando por los folletos, documentación, circulares u otros instrumentos de comunicación.

Si unos y otros presentan mal aspecto o los carteles están mal escritos o sucios o descuidados o se han redactado de cualquier modo, los productos y la calidad del establecimiento o negocio se regirán por parecidos parámetros de exigencia. Mal asunto.

Escribo esto a raíz de haber mantenido un intercambio de correos profesionales con la responsable de comunicación de un negocio emergente de gastronomía. Una colaboradora externa que con su pésimo dominio de la lengua en la que nos expresábamos, el catalán, dejaba por los suelos la empresa que representaba y que debiera ser más exigente a la hora de seleccionar quien ejerce de voz e imagen de la compañía.

En un panorama de competitividad feroz hay que cuidar las formas, además del fondo.


Pierre Roca


3.23.2013

POPAY.





Inquiétant, troublant, déroutant.

L’oeuvre de l’artiste Popay ne laisse surtout pas indifférent et poursuit le spectateur, avisé ou vierge, pendant des jours.

Né à Barcelone de mère parisienne et de père catalan aux racines andalouses, Popay, encore enfant, émigre en France au gré des jobs de papa architecte. Plus tard il retourne à la ville qui l’a vu naître pour y travailler avec un autre artiste, Javier Mariscal, dans son usine-atelier, avant de s’envoler de nouveau.

Touche-à-tout, curieux, voulant tout savoir, tout connaître, tout goûter, l’artiste se forme au gré des énormes possibilités qu’il découvre jour à jour, engloutissant techniques, esthétiques et goûts avec la voracité des affamés de vie. Du dessin au street-art, du tableau au mur, de l’aimable à la provocation.

Devant son oeuvre la plus récente une chose est claire : si vous cherchez un p’tit tableau mignon et sympa pour la salle de séjour de votre pavillon de banlieue, Popay n’est pas votre homme.

L’artiste vous crache en pleine figure des visages mordus par la vérole de la vie. Des yeux qui vivent dans l’horreur, des expressions construites à partir de la peur. D’un jour à jour qui nous étrangle.

Du matos pas rassurant pour un sou, j’vous jure. Pour afficher une de ses toiles-manifeste, toiles-dénonce, toiles-secousse ou insulte ou pleur il vous en coûtera quelques doses de courage et de sincérité.  Quelques aveux devant la glace, vous regardant droit dans les yeux et vous posant quelques questions essentielles. La vie, la naissance, le présent, la faim, le futur, la faim, la peur, la faim, la chiasse du lendemain. Le noir, les couleurs, la lumière.

Pas commode, ce mec. Pas facile à avaler. C’est pas le style caramel à la menthe. Pas le genre des sucettes à l’anis. Lui c’est le coup de poing au bas-ventre au point de vous couper le souffle et de vous faire vomir le repas du dimanche.

Malgré ça, malgré ce premier abord puissant aux bords effilés comme des couteaux de boucher vous y découvrirez une sensibillité cachée et d’autant plus émouvante que tapie derrière des montagnes de roche volcanique.

Touché, révolté, militant contre toutes les misères, les mensonges, les accords en sous-main, les alliances des puissants. Les périféries grises, les futurs inexistents, les sans visage, sans gueule, sans yeux, sans futur.

Popay milite dans ce parti, y vit, s’en mêle et accouche des images qui ne peuvent que nous toucher de près.

Qui ne peuvent que nous rappeller l’étroite, la mince, la presque inexistente ligne entre le oui et le non, le bien et le mal, la folie et la raison. Le bien-être et la misère, le fou-rire et les sanglots.

Le regard décharné et sans concessions sur le monde qui l’envolte, Popay-l’artiste, Popay l’homme lutte et se débat et tire des conclusions aux mille couleurs puissantes, voir sauvages, qui ne laissent pas indifférents ceux qui s’y approchent.

C’est pas le meilleur apéro possible, je vous l’accorde, mais c’est puissant, c’est drôlement beau et ça nous rappelle que nous sommes –encore- vivants et qu’il est temps de réagir, de se magner le train et de fouiller du regard le regard des autres.

Artiste, visionnaire, leader, précurseur. Homme.

Ne manquez pas son exposition à Marseille, à la Galerie Association d’Idées, 56, rue Sainte.


Pierre Roca






3.20.2013

Primavera.


Hoy al mediodía ha empezado la primavera.

Además de eso he escrito no sé cuantas páginas para la memoria de un proyecto y el resultado ha sido el previsible: la memoria de un proyecto.

He hablado con un cliente alemán para intentar entender lo que me pide, he comprado un pollo y medio, he cocinado el medio y he aprovechado el jugo, alargándolo, para convertirlo en una salsa con la que amenizaré cualquier día de estos un plato de pasta.

He comido un buen potaje de garbanzos con espinacas en el bar de la esquina. Lástima que el segundo plato, un revuelto, no estuviese a la misma altura. Ni el postre, uno de esos helados de corte que no saben a nada.

Anoche, por cierto, en un programa de radio nocturno, un camionero dijo que venía de Hungría, de cargar helados para “la Frigo”. Mi helado de hoy debía ser de esos.

El vino que me han dado en ese bar era realmente malo. Me lo han servido en una ostentosa botella de whisky reciclada. El patrón me ha asegurado que era un priorat. Realmente malo, aunque peor ha sido tener que aguantar el concurso de los mediodías de Antena 3. Creo que no volveré a ese lugar.

He comprado ajos a granel, tres cabezas. Y unos cuantos tomates para el guiso del medio pollo.

No he podido hacer la siesta, me ha venido a ver un colaborador para hablar del proyecto para el cual he escrito la memoria y he escrito mis comentarios diarios en Facebook para los restaurantes que me confían su comunicación “on line”. He convocado al personal para un itinerario gastronómico que tendrá lugar pasado mañana y he cenado dos muslos de pollo de pie en la cocina, escuchando las noticias en la cadena SER. ¿Se han fijado que determinadas emisoras se pasan el día dando las mismas noticias desde la mañana?

Mi amigo Pancho me ha escrito desde Gaillac. Regresa de pasar tres días en el convento en el que vive su gurú, un monje muy sabio, me asegura, de noventa años.

“Anda dos horas al día, es lúcido, atiende consultas de gente muy importante que llega al convento en helicóptero, cocina de maravilla y da masajes a bellas mujeres que vienen de lejos.” Le digo a Pancho que tengo ganas de conocer al personaje.

He descubierto una casa preciosa en alquiler pero con lo que gano ahora no me llega. He descubierto otras dos casas, no pisos, cuyo alquiler podría pagar, pero me gustan mucho menos.

He escrito un correo celebrando la primavera a  mi hija Isabel, la que estudia en Sudáfrica hasta el mes de julio.

Mientras roía y chupaba los huesos de los dos muslos de pollo –me han salido francamente buenos, gracias- la afamada radiofonista de turno convertía el extravío de los negativos de un fotógrafo especializado en retratar escritores –hay gente para todo- en una especie de drama radiofónico. Entrevista al personaje, con dramáticas pausas silenciosas, declaraciones alambicadas de literatos retratados por él, anécdotas insulsas y emoción exagerada. ¿A quien coño le importan los negativos de las fotos de unos tipos a los que casi nadie conoce?

Lo divertido de la noticia es que el extravío no se ha producido en la caótica España ni en Grecia ni en Chipre. Ni en Italia. Las fotos, o mejor dicho, los negativos, se han perdido durante una mudanza en la sede del prestigioso y muy serio “Le Monde”, en París. Es posible, la noticia no lo dice, que el empleado de la empresa de mudanzas fuese oriundo de alguno de esos países. Con esa gente nunca se sabe, amigos.

Europa no es lo que fue.


Pierre Roca





3.02.2013

Bárcenas.


Bárcenas, Luis para los íntimos, es un tipo de personaje que abunda. He conocido a unos cuantos cómo él y siempre me ha gustado verlos actuar.

Para ser cómo don Luis no es indispensable mucha cultura ni títulos universitarios ni familia acaudalada, aunque eso, lo de la familia, siempre ayude. Lo indispensable es el afán de dinero, el hambre de riqueza y la necesidad casi enfermiza de gastar, lucir y frecuentar los lugares flagrantes, sin por ello perder el mundo de vista.

Luis Bárcenas me recuerda un chatarrero que conocí hace años. Siempre vestido de forma impecable, siempre en las mejores mesas y siempre con la antena puesta, atento al negocio que podía surgir. No era un hombre de cultura, sus opiniones tendían a lo básico, no era guapo ni especialmente atractivo, pero tenía un especial olfato para el dinero.

Compartimos unos cuantos negocios puntuales. Cuando quien negociaba era yo, se ganaba dinero, pero su intervención mejoraba siempre las expectativas. Lo tenía todo bajo control, seducía a la otra parte e incrementaba sistemáticamente el resultado de esas operaciones puntuales. Un fiera.

Por lo que me huelo, Bárcenas lo tiene todo bajo control. Listas comprometedoras, datos e informaciones que destila cuando y cómo le conviene, otras que tiene a buen recaudo y alguna sorpresa que suministrará cuando toque.

No es de los que se arriesgan ni es impulsivo. Es un tipo frío, calculador y que prevé las distintas alternativas que se le pueden presentar.

Si no fuese así habría desaparecido hace semanas de las portadas de la prensa y los responsables del partido del que tan bien supo servirse para conseguir algo de calderilla respirarían aliviados.

La famosa lista que depositó en una notaría madrileña debe contener su seguro de vida. Los nombres y las referencias de los que hicieron donaciones cómo no hay que hacerlas, los que trincaron para compensar así el servicio al partido y su mala conciencia –“si me arriesgo, merezco algún premio”- y algunos otros que se apuntaron a ese cuerno de la abundancia puntual.

Con esa bomba de relojería en el cajón adecuado don Luis soporta con ejemplar paciencia y admirable estoicismo la mínima incomodidad temporal de no poder viajar fuera del solar patrio, mientras espera que unos y otros tomen las decisiones oportunas. ¿Tienen vocación suicida los políticos de ese gran partido que ahora se agitan incómodos en el escaño o la poltrona? No, claro que no. Por eso están que trinan, arbitran fórmulas, maneras y trucos de soslayar el jodido obstáculo y se arrepienten de los deslices del pasado, rezando para que el antiguo tesorero no pierda las formas ni la paciencia.

Por eso mismo Bárcenas está tranquilo, sin dejar de pensar en los ases que tiene en el cajón de marras y en la bocamanga.

Me fascina imaginar las llamadas o los encuentros secretos o los recados que le llegan mediante emisarios interpuestos. Los ofrecimientos de componenda, los posibles apaños, las muchas y variadas formas de cerrar el asunto quedando como amigos y sin que nadie pierda la camisa.

Todo entre caballeros, quede claro. Todo sin amenazas ni malos gestos ni palabras disonantes.

Espero que el asunto y el personaje se estén estudiando y aparezcan más pronto que tarde en los créditos de las escuelas de negocios. Y en las de diplomacia, que esas tácticas son muy útiles en ese ámbito.

Espero finalmente que al personaje se le honre como merece por poner en semejante brete al gobierno surgido de la mayoría absoluta. Es posible que no sea el hombre más honesto del mundo pero son evidentes su inteligencia intuitiva, su instinto y su gusto por el juego y por las situaciones enrevesadas que sacan de quicio a sus acartonados oponentes.

Chorizo o no, el señor Bárcenas es el ejemplo vivo del triunfador en versión española. Un tipo salido de la nada que consigue hacerse multimillonario aprovechándose de las malas artes ajenas. ¡Un genio!

No es Robin Hood pero cae simpático. Larga vida, don Luis!

Pierre Roca

2.19.2013

Bellesa.


Déu nostre Senyor no em va adornar amb la bellesa masculina. Ho recordo cada dia –tinc ulls a la cara- i hi penso sovint.

No ser un home guapo m’ha obligat a ser llest i a elaborar constantment estratègies perquè les senyores es fixin en mi.

Als quinze anys ja era conscient del meu aspecte i una de les tàctiques va ser una bicicleta pintada d’un color rosa francament provocatiu per l’època (la primera meitat dels seixanta).

La bicicleta rosa o el meu discurs o una cosa més l’altra van aconseguir que una bellíssima model suïssa, una noia que havia fet uns quants “covers” de l'edició francesa de “Elle” i que tenia quatre o cinc anys més que jo, em posseís a la cuina del seu apartament, a la riba del llac de Neuchâtel. Va ser el meu primer cop.

També va ser tota una revelació i un avís claríssim: jo també podia seduir –o ser seduït- sense ser alt ni forçut ni un model de fotogènia.

Amb el pas del temps he seguit exhibint el meu complexe de lleig amb una coqueteria evident, descarada i efectiva. Posar de relleu els defectes propis no deixa mai el públic indiferent i aconsegueix com a mínim que la gent pari atenció, encuriosida.

He tingut fills amb tres dones infinitament més belles que jo mateix i els fills i les filles, afortunadament per unes i altres, s’han assemblat sempre més a les mares que al progenitor.

Fins i tot a mida que van creixent mantenen una distancia estètica que posa d’evidència que la saga va millorant.

Amb l’edat, la meva, l’aspecte físic no ha millorat. Ans al contrari. Quan em miro al mirall –en tinc uns quants a casa, per si un dia un o altre em sorprèn agradablement- em veig aixafat, com si m’haguessin premsat, escurçant-me i acostant el meu rostre al del majordom de les ampolles de Netol, un producte per netejar el llautó que no veig des de fa anys a les prestatgeries de les botigues de drogues i sabons.

Malgrat aquesta fotuda evolució i de forma incomprensible, dones i noies d’edats avantatjoses em segueixen mirant amb bons ulls, donant-me motius per seguir habitant el planeta de forma activa.

Quan, de tant en tant i amb la subtil forma de dir de les dones intel·ligents que a més han complert els quaranta, una d’aquestes senyores em diu, mirant-me als ulls, que l’única bellesa que l’interessa és la de l’enginy i de la conversa enriquidora unida a l’experiència, m’afalaga, fent que la satisfacció i el plaer es mesclin, convertint-se en un estimulant extraordinàriament potent, efectiu i regenerador.

En ocasions així m’acosto al primer mirall que trobo per constatar que la cara és la de la sempre i, somrient, em dic que sóc un privilegiat, un tipus amb sort, un home avesat en l’art de circular per la vida pensant cada gest, cada expressió, cada paraula.

Si fos guapo no caldria, naturalment. Podria dir qualsevol cosa i tindria sempre un estol de dones pendents del meu somrís.

El senyor Brel, el difunt cantant belga que tothom prenia i pren per francès i que tampoc era un model de bellesa masculina, ho deia així, dirigint-se a Déu o al món sencer quan cantava “La chanson de Jacky”: “...être une heure, rien qu’une heure durant, beau, beau, beau et con à la fois.”

“...ser durant una hora, només durant una hora, bell, bell, bell i ximple alhora”.

Mentre ho escric, us ho cregueu o no, els ulls m’espurnegen i és que jo, per si no ha quedat prou clar, el que vull és ser bell. Al menys durant una hora.

Bell i ximple alhora.


Pierre Roca


1.27.2013

Herramientas.


Los estados disponen de un considerable arsenal de herramientas, legales o ilegales, para defender sus políticas e intereses.

Las herramientas legales son las que conocemos y las que se hacen públicas a través del BOE y de los medios de comunicación. Leyes, decretos, disposiciones, reglamentos o normas.

Cuando esa batería normativa no basta, se queda corta o no es lo suficientemente eficaz se recurre a otros medios menos evidentes, amparados en la opacidad operacional de los servicios paralelos y en los numerosos sistemas de presión de los que dispone el entramado estatal.

Buena parte de esto puede comprobarse ahora mismo en España, a raíz de la voluntad independentista manifestada sin ambages por la comunidad catalana.

Basta un poco de atención para comprobar que el Estado acciona todos los resortes a su alcance para doblegar la voluntad de lo que el franquismo denominó “las regiones díscolas” y que en el caso presente se limita a Catalunya, sin dejar por ello de emitir señales de aviso en dirección a Euskadi.

Las medidas legales están a la vista. Se sustancian en la negativa sistemática de concesiones económicas o de cualquier otro tipo, en la dilación de la puesta en marcha de obras de infraestructura, en el sesgo sutil de las decisiones judiciales y en la objeción a cualquier solicitud o medida que pueda favorecer dicha comunidad, restando así protagonismo al paquete de responsabilidades y prerrogativas de ámbito autonómico. Nada de ello muy diferente del juego de poder en el seno de cualquier grupo de seres humanos.

Las medidas opacas, y por lo tanto menos visibles, se intuyen en la violenta campaña mediática que tiende a desacreditar lo catalán, en el sorprendente incremento de determinada delincuencia y en la permanente carga de mensajes y de amenazas, abiertas o subliminales, que destila el gobierno en muchas de sus comparecencias públicas, todo ello con el objetivo de desacreditar, dividir, amedrentar y crear un estado de opinión adverso al llamado “derecho a decidir” y favorable a las tesis centralistas.

Los múltiples servicios estatales encubiertos trabajan en los ámbitos apuntados sin límite presupuestario ni legal, aplicando la máxima de “cuanto peor, mejor”, propiciando el caos e incidiendo en la posible división interna del catalanismo con resultados dispares.

Se pone especial énfasis en la corrupción política catalana, llevando los casos a su estallido en el momento adecuado, contrarrestando así la difusión y los efectos de su homónima estatal, a la vez que se rebaja el impacto público de decisiones de alcance en el ámbito de la política independentista.

Los gabinetes de estudios integrados en los distintos servicios trabajan con material de primera mano, reciben información de calidad  y están en condiciones de prever las distintas etapas del proceso soberanista, consiguiendo así situar las acciones en los momentos adecuados y dónde más pueden afectar al calendario de la independencia.

Es evidente que la Generalitat de Catalunya, al igual que cualquier otro gobierno de un estado vigente o en ciernes, dispone asimismo de sus propios medios ilegales, pero en este caso la diferencia, por cuestiones de volumen, de presupuesto y de experiencia, juega a favor del adversario, aunque la historia nos brinde numerosos ejemplos en los que David ha vencido a Goliat, sobre todo en el desdibujado y no siempre inteligible espacio de la sombra.

Observar los acontecimientos desde el prisma de los servicios ofrece una visión apasionante de las razones, de los medios y de la estrategia de cada bando. De su nivel de implicación y de la convicción que alienta a los profesionales de las tinieblas.


Pierre Roca


1.20.2013

Mariscal.


El passat dimarts 18 de gener es va inaugurar a la Galeria Alejandro Sales l’exposició “Dibujar y comer”, de l’artista Javier Mariscal.

La inauguració, que va reunir molts personatges de l’àmbit artístic i de la vida social de Barcelona, va recordar les convocatòries multitudinàries de fa vint-i-pocs anys, quan la ciutat era escandalosament lliure i bullia d’idees, d’activitat, de projectes i de futur. Quan l’olor regnant era el d’una bogeria amable, alegre i tan extraordinàriament atractiva que venia gent d’arreu per veure-la d'a prop i per compartir-la.

Els artistes m’interessen més en la seva vessant personal que en la de l’obra, encara que respecti absolutament la feina, l’estil, els canvis de trajectòria i els objectius de cada un. En aquesta línia, la meva filla Violeta i jo mateix vam gravar fa anys una sèrie de documentals de petit format sobre artistes, per encàrrec de Barcelona Televisió. Cada peça explorava la forma de treballar, de menjar, de viure, l’entorn, els hàbits i els detalls vitals de cada protagonista, amb el rerefons discret de l’obra.

Amb l’exposició “Dibujar y comer”, de la que sóc impulsor i còmplice, m’ha agradat constatar i posar de relleu la maduresa del Mariscal, un home que conec des de fa anys, que ha viscut moments de glòria, d’alegria, d’encerts i d’errades. Material, tot plegat, que és el millor terreny per fecundar i aprofundir el procés creatiu, per vertebrar la reflexió o l’instint, l’espontaneïtat o, al contrari, la reflexió prèvia al naixement de l’obra d'art.

El Javier, com tots nosaltres, és ara el compendi dels anys i de l’experiència, de les pujades al cel i de les duríssimes caigudes. Dels amors, de les decepcions, dels matins de sol intens i de les foscors que s’allarguen. De la seguretat, de la por, de l’èxit i de la desfeta i altre cop l’èxit i de nou la desfeta i així sense solució de continuïtat.

Dibuixa i pinta racons de casa, estris, peixos, botifarrons i escenes domèstiques on els protagonistes humans acaben de marxar, deixant l’estret paisatge de la cuina amb l’aroma del cafè matiner, les molles de pa sobre l’hule i la cadira buida.

Visions, imatges, records immediats o llunyans de bocins de vida, de fragments d’existència, d’èpoques d’escalfor familiar o de soledat. De recerca de nous entorns. De descobriments engrescadors i d’emocions amagades per la prudència amb la que la vida ens envernissa. D’humilitat decantada i de relació íntima amb la feina de representar el món interior retratant el que l’envolta.

Atent al que passa, el Javier ha descobert una eina nova: l’iPad i les seves aplicacions per pintar i dibuixar. En mans d’algú que no dibuixa, com jo mateix, els nous procediments són tan inútils com ho seria un micròfon per a un mut. En mans d’el Mariscal les gairebé infinites possibilitats de la nova tecnologia potencien coneixements, sensibilitat i capacitat creadora fins l’enèsima potència, afegint a més el factor de la mobilitat.

A l’exposició podreu veure algunes obres realitzades amb la “tablett” al costat d’obres creades amb procediments més convencionals.

L’estil, la força, la llum i la intenció són les de sempre. Només canvia la marca del pinzell i el material del que està fet.

L’exposició romandrà oberta fins a finals de febrer i us recomano visitar-la. S’ho mereix.


Pierre Roca



Galería Alejandro Sales
Julià Romea, 16
Barcelona
alejandrosales,com