AQUÍ I ARA.

Vinc de la concentració que ha tingut lloc davant l’Ajuntament de Vilafranca del Penedes.

La plaça és petita i s’ha omplert de gom a gom. Unes mil persones, calculo. Gent de totes les edats, molta samarreta groga –jo pantalons grocs i a dalt de negre- uns quants castellers per fer un pilar de tres, moltes senyeres i estelades de les dues versions, la lectura del comunicat, els slogans i els Segadors. Un acte senzill i entranyable. 

Cap crispació i uns quants rètols, que he vist anteriorment a d’altres actes i a bastants balcons, dient, entre altres consignes, que volem una relació fluïda amb Espanya. Amb els espanyols.

Tornant cap a casa he pensat que l’Estat ens pot acogotar, tocar el que no sòna, emprenyar, deixar d’invertir en infraestructures o el que se’ls acudeixi, però que mantenir aquesta actitud eternament pot ser caríssim a més d’avorrit.

Si ens volen mantenir amb la bota al coll hauran de reforçar la presència policial, hauran de fer front a la tensió permanent i al mal rotllo i a la insubmissió i a les putadetes i amb tot plegat els sortirà més car el farciment que el gall. Un negoci ruïnós que només es justifica per allò tan espanyol de “los cojones”.

En qüestió de negocis, ho dic per experiència, surt sempre infinitament més barat pactar que encaparrar-se i voler guanyar tant sí com no sense cedir ni un pam.

D’això, de cedir i de negociar i de maniobrar, els catalans en sabem un niu. Portem segles efrontats a un enemic més potent, més nombrós i sobretot més violent que nosaltres i no ens ha anat tant malament. Èpoques d’acotar el cap, és cert, i d’altres de parlar el nostre idioma a mitja veu i de no exhibir cap senyera ni de broma, però a hores d’ara el resum no sembla negatiu. Hem après que no som perfectes, que a casa hi ha bona i mala gent, lladres i criminals com arreu del món.

Enfrontats a Espanya som la part febla del binomi, és evident, però tenim paciència i fem molta feina subterrània i sabem resistir i posar bona cara davant de l’adversitat. I fe i voluntat i ganes de seguir i seguir.

Espanya –que no els espanyols- ens pot enviar guàrdies i tancs però no ho farà perquè la resta del món no deixa d’observar-nos. No som un forat amagat. Som, Catalunya, un dels principals receptors de turisme del planeta, per posar un exemple. Poca broma. I un nucli industrial dels més importants d’Europa. Això tampoc ho hem de perdre de vista.

Aquí i ara hem de demostrar paciència i tranquil.litat, hem d’anar a la nostra i no perdre mai de vista, mai, l’objectiu de la independencia. Jugar les cartes de la legalitat internacional –la seva homònima espanyola no és més que un tentacle del govern de Madrid- i avançar cap als grans acords amb l’Estat per fer les coses bé i quedar amics, si s’hi avenen.

Si no hi estan d’acord, que pot ser, aplicarem aquella reflexió castellana de “no hay mal que cien años dure” i seguirem com sabem fer-ho. Parlant, negociant, fent força i funcionant com bestioles que no paren mai de fer feina. Mai.

De moment cal blindar l’idioma i la cultura i guanyar parcel.les de poder en l’economia, conscients del nostre potencial en aquest àmbit.

Esforçar-nos per finançar les infraestructures que necessitem, prescindint de les intervencions grolleres, caríssimes i mal acabades dels nostres amics del centre. Ser proveïdors, ser clients.

Tot plegat ara i aquí, des d’aquest racó de país envoltat de vinyes.

Pierre Roca  

AFECTES.

Sé des de fa molts anys que entre els catalans i els habitants de la resta de la península ibèrica hi ha importants llaços afectius.

Per raons de proximitat molts catalans tenim algun arrel espanyol i tots n’estem encantants i orgullosos.

En el meu cas un avi matern aragonés que no vaig arribar a conèixer va deixar la seva impronta i n’estic molt content.

També és cert que a força de conviure a les ciutats i als pobles hem tingut les nostres diferències però res d’important. A les escoles hem tingut temps de saber com som uns i altres i davant de qualsevol desacord als d’aquí ens ha faltat temps per reconèixer que no som perfectes. Per sort.

La convivència no és possible sense respecte mutu i aquí no hem tingut mai problemes seriosos, tot i que la pressió dels successius governs espanyols sempre ens ha intentat substreure l’ús de la llengua i d’altres qüestions que són importants per nosaltres i que hem anat salvant fent la viu viu i, sobretot, fent veure que no passava res, que qui havia de cedir l’idioma erem nosaltres per evitar que l’altra part es sentís incòmoda.

Amb l’adveniment de la democràcia vam arribar a creure que haviem assolit unes fites de llibertat que enyoràvem des de molts anys enrere sense fer soroll. « A partir d’ara anirem millorant » ens deiem. I realment l’avenç va ser considerable i la convivència va seguir entre uns i altres i tot eren flors i violes.

Vam viure uns anys de festa amb el primer govern socialista, però funesta arribada del PP va complicar-ho tot i les retallades de drets van començar. Retallades mínimes en qüestió de llibertats però persistents i que significàven un nou pas enrere que ens costava entendre.

El PSOE va guanyar de nou les eleccions i un altre cop vam creure que ens haviem tret de sobre la pressió, però amb el pas del temps als socialistes els havien agradat els vestits fets a mida i les corbates de seda i els cotxes grans i les amants i no van estar per la feina. Van ser uns polítics semblants als que havien perdut les eleccions i no van facilitar més avenços fins que la força de personatges com el Pasqual Maragall va aconseguir el nou estatut, nous aires de llibertat i noves i importants dosis d’optimisme.

Fins la impugnació, fins la sentència del Tribunal Constitucional, fins la devallada i la crisi i el triomf, altre cop, del Partit Popular, amb consignes clares per limitar les llibertats i reduïr la llengua al folklore i la nostra manera de fer a maníes que s’anirien diluïnt.

I fins ara, en un moment on una part important dels habitants d’aquest país nostre, Catalunya, definitivament farta d’enganys, de menyspreus i d’abusos flagrants ha decidit marxar i recuperar l’independència perduda fa tres-cents anys.

Fins aquí el relat sembla normal, coherent i fins i tot natural.

El que em sorprèn agradablement és que tants habitants de la resta de l’Estat, tanta gent, ens estimi fins al punt d’aconsellar-nos que no ho fem, que no ens anirà bé, que no estarem mai tan contents com ara mateix, que el món sencer se’ns posarà d’esquena i que si ho fem tornarem a l’edat de pedra.

M’afalaga i m’emociona que tanta gent pensi en nosaltres i en el nostre benestar.

Se m’acudeix que de la mateixa manera que mai no m’he permès opinar ni emetre criteris –ni encara menys aconsellar- la parella que es separa o els socis que decideixen dissoldre la societat, ara tampoc m’ho permetria si una part d’Espanya, la que fós, es manifestés a favor de la seva independència i anunciés que es separa de la resta del país. Pensaria que són adults i que saben el que fan.

Els proposaria la meva ajuda per assolir l'objectiu i em limitaria a observar, però bona part dels espanyols, en canvi, ens ofeguen a consells, amenaces i exigències que entren de plè a àmbits que només són nostres.

Em diuen que només és afany de conservar els ingressos que reben de Catalunya però no m’ho acabo de creure.

És amor, n’estic segur, encara que no sempre ben expressat, encara que no sempre ben canalitzat i sovint verbalitzat amb un tarannà autoritari del que n’hem rebut sobredosis per donar i per vendre i que detectem a molta distància.

Que ens deixin fer, que ens deixin expressar el que volem, que ens deixin ser uns bons veïns, més que un poble sotmès. Que ens deixin conviure amb tothom respectuosament com sempre ho hem fet.

Que ens deixin.

Pierre Roca

OBITUARIS.

Fa uns mesos vaig escriure un article sobre un conegut meu i va morir al cap de tres o quatre dies.

Podria ser casualitat, però és que un parell d’anys abans m’havia passat el mateix amb una altra persona i aquestes coses fan pensar.

Després de cada un d’aquests incidents m’ha trucat gent prohibint-me que els esmenti a qualsevol dels meus escrits. Respecto la voluntat d’uns i altres però no crec que això els salvi del previsible final.

La mare parlava sempre de mi en termes inquietants.

Dels seus tres fills –una nena i dos nois- jo era el malaltís, el nen delicat que semblava destinat a una mort prematura. Amb el temps es va anar descobrint que el noi delicat era dur com la pedra foguera i que plantava cara a les tempestes. La meva germana petita –vaig ser el primogènit- va morir d’accident amb menys de tres anys i el meu germà també d’accident quan en tenia sis.

L’adolescent delicat, el noi que mai escollien per l’equip de futbol de l’escola, va seguir endavant, aguantant malaltíes i els vaticinis dramàtics d’alguns metges, fins que vaig decidir que ja n’hi havia prou i vaig foragitar de mí les malalties. Em vaig inventar un personatge i porto seixanta-sis anys voltant i vivint amb intensitat.

La mare, deia, es referia a mi en termes inquietants. Quan passats els anys la visitava a la residència de monges franceses de Sant Feliu de Llobregat coincidia algun cop amb conegudes o amigues seves que hi anàven a fer tertúlia.

“És el teu fill, Pilar?” I la Pilar, la mare, explicava que sí, que era el seu fill gran però que n’havia tingut dos que s’havien mort. “Dos molt macos. La nena i un nen. Van morir i m’ha quedat això” –la mare deia això, no aquest-. “Però això, continuava referint-se a mí, no es morirà mai. N’ha aguantat de tots els colors i se n’ha sortit sempre. »

Primer no en feia massa cas però amb el temps hi vaig pensant i no descarto la immortalitat. Tothom s’ha anat morint fins ara, és ben cert, però algun dia n’hi ha d’haver un que no la dinyi i podria ser jo.

El fet és que la meva relació amb la mort no és gens dramàtica. De morts n’he vist uns quants i conec de prop la reacció de les famílies, així com els protocols i els rituals religiosos o pagans. Els procediments industrials per condicionar els cossos, deixar-los presentables i cremar-los o enterrar-los després d’unes cerimònies teatrals.

Em costa creure que la gent es mori i que tot s’acabi així. Penso més aviat que seguim pul.lulant per l’univers –l’univers és molt gran, no es preocupin- i fent coses o pensant o funcionant com uns ens destinats a alguna missió que encara ignorem.

Crec així mateix que alguna gent –em temo que formo part d’aquest col.lectiu- veiem o intuïm la mort i de tant en tant la veiem reflectida a l’expressió o a l’esguard d’algú amb qui ens creuem pel carrer o d’un conegut o d’un parent.

Morts que arriben per enfermetat o per accident o per raons aparentment banals. Morts molt sovint desitjades pels que es moren, encara que tinguin cura de no dir-ho a ningú, o que arriben de sobte, sense avisar. La mort, no és més que una impressió meva, ronda més determinats individus i menys d’altres. O en d’altres moments. És una mica com els animals ferotges, que només ataquen a qui en té por.

He pensat sovint en la gent que acompanya, que ajuda en el moment final. No pertanyen a cap empresa ni són funcionaris ni cobren un sou per la seva feina discreta. No es diferencien de la resta d’humans. Són senzillament dones o homes que entenen els dos llenguatges. El de la vida, fet de banalitat i sovint d’inconsciència, i el de la mort, assossegat, alliberador i tranquil.

Més que el que diuen, més que les seves paraules és la seva actitud, la calma, la mirada transparent, els silencis eloqüents. Una forma com una altra de convidar al viatge. –Vina, anem.-

Atmosferes diferents, àmbits paral.lels.

Pierre Roca

CREDIBILITAT.

Els amos de Inditex, de H&M, de Mango, de Nike i d’una bona, llarga i atapeïda llista de marques internacionals de prestigi ens han demostrat que saben fer crèixer els negocis, internacionalitzar-los i fer diners. Molts diners.

Aquesta part de la pel.lícula ha passat l’exàmen i s’ha demostrat per activa i per passiva que tenen clients a dojo, que són presents arreu del món i que el que fan té èxit per un munt de raons.

Podem dir que per tot el que acabeu de llegir tenen una credibilitat confirmada i indiscutible. Són molt més creïbles, per exemple, que Bankia o que d’altres gegants, de gestió i comportament groller que ha necessitat l’ajuda del l’Estat quan han ensopegat i s’han arruïnat, obligant als ciutadans, amb la complicitat del govern i dels organs de la UE, a posar de la seva butxaca els diners necessaris.

L’altra credibilitat de la majoria de les grans marques mundials, la que està relacionada amb la vessant social, encara està per demostrar i farien bé de posar-s’hi, que la massa de clients evoluciona –i la competencia- i cada dia exigim més coses a més del bon preu i que no caiguin els botons.

Que fabriquin arreu del món no em preocupa especialment. Em preocupa, en canvi, i ens hauria de preocupar a tots, que no moguin ni un dit per propiciar alguna millora social i econòmica a les munions de treballadores i treballadors que fabriquen el que venen a canvi de sous vergonyosos i vergonyants.

Admiro el senyor Amancio Ortega, per exemple, que després de deixar la funció executiva a Inditex va crear una immobiliària que està adquirint edificis de relleu arreu del món. Els compra, els lloga o els torna a vendre i segueix guanyant molts diners. Quin tío!

Ara potser seria el moment de moure alguna carta.

De localitzar de nou alguna part de la fabricació a Europa, rendibilitzant l’augment de cost, que hauria de ser moderat, capitalitzant el “made in Europa”, com estan fent des de fa uns anys unes quantes marques de referència, que subcontracten a països del tercer món alguns productes i mantenen –o han reprès- la fabricació local europea d’altres línies.

Els governs tenen una bona part de responsabilitat, facilitant la importació del que es produeix a qualsevol racó de món en condicions salvatges –heu llegit bé, salvatges- a canvi d’arancels ridícols o inexistents.

Admiro al senyor Ortega i a la família Antik, i al senyor Erling Persson, fundador de Hennes & Mauritz (H&M) i a bastants industrials més del ram de la moda i d’altres gremis, però s’haurien de moure i articular la promoció del que fabriquen parlant de les vides que salven, dels sous que apugen als treballadors de base, no als alts executius, i de les condicions de vida que optimitzen. La nostra conciència –i la seva- ho agraïria i els mils de treballadors que ara mateix fan calces, sabates, samarretes i pantalons a qualsevol preu i a llocs inversemblants viurien una mica millor.

Pierre Roca

INTRIGA.

Les dues faccions oposades en el litigi Catalunya-Espanya són taxatives.

L’una afirma que la consulta tindrà lloc, que ningú ho dubti, i l’altra sosté que no es farà, que ningú ho qüestioni.

En aquests moments enyorem una premsa neutral, assenyada i seriosa però no la trobem per molt que busquem. L’allau de “digitals” està molt més contaminat que els diaris de paper i no és més que la corretja de transmissió dels partidaris d’una o altra solució. Informacions mentideres, manipulades i manipuladores, culpabilització de l’adversari i acurat silenci dels greuges de la facció per la que treballen. Tot plegat avorrit, pamfletari i indigne de crèdit.

A Catalunya, La Vanguardia, que durant anys va ser exemple de la premsa ponderada en clau de dreta il.lustrada, s’ha convertit en altaveu de les intencions i punts de vista del poder central i centralista, amb excepcions puntuals que sorprenen i que personalment llegeixo com senyals, per salvar el mobiliari si les coses es decanten finalment per l’opció independentista.

Immersos en aquest ambient fonamentalment arrauxat i fàcilment mentider la intriga és el nostre pa de cada dia.

Si el govern de la Generalitat afirma amb tanta convicció que la consulta es durà a terme no n’hem de dubtar. I si “el gobierno de la nación” assegura que no es farà hem de pensar que tenen al calaix alguna eina per impedir-ho.

Descartant la intervenció “manu militari”, que destrossaria el prestigi d’Espanya al món occidental, s’enquistaria i suposaria un insoportable pas enrera i un cost inassumible, quines solucions li queden al govern del PP?

Inhabilitar l’autonomia no faria més que agreujar el problema i fer-lo crèixer fins a límits difícilment suportables. O intervenir el comandament dels “Mossos d’Esquadra” o prendre el control de les institucions, el que seria considerat pels catalans com un cop d’estat. Una agressió que obriria pas a l’incertesa i possiblement a una oposició duríssima.

Espanya no es pot permetre el luxe de cap actuació contundent. Ni en clau interna ni de cara a l’exterior, on ja s’estan produïnt situacions de ridícol indignes de la diplomàcia d’un dels països més importants de la UE.

Catalunya, per altra banda, no té més força que la que coneixem. Som la regió més rica de l’Estat i una de les més riques d’Europa, som la principal ruta cap al continent –i a la UE- i som un tumor que només es curarà afluixant la corda que ens apreta i ens dessagna. Exigim respecte i a Espanya no ens acaben d’entendre, atribuïnt absurdament el que passa a un caprici partidista.

En qualsevol cas la situació, ara mateix, és d’intriga. Què passarà? Com serà el matí del10-N? Què canviarà i com serà el canvi ?

Ara només hi ha comentaris, generalment desinformats, o opinions tendencioses o afimacions taxatives que no admeten matisos i que es veuen venir d’una hora lluny.

Els serveis paral.lels de l’Estat remenen les escombraries catalanes i magnifiquen el que hi troben, mentre es minimitza la tradicional corrupció dels dos grans partits espanyols. Tot plegat massa evident.

Com acabarà tot plegat? Ens governa gent incapaç de dialogar? Ningú donarà el primer pas, cedint alguna parcel.la de les seves conviccions, per arribar a acords assumibles?

Què és millor? Una Espanya potser menys estructurada però reforçada o una Catalunya sotmesa, inquieta i rebel?

És possible que els dos mesos i escaig que ens separen del 9-N ens aportin noves claus, però de moment ens queda la intriga com una de les belles arts.

Intriga, especulació, manipulació, intoxicació.

Pierre Roca

ELEMENTAL.

El “Emmenthal” es un queso pero no voy a hablar de los quesos.

Lo elemental para dotarse de un cierto prestigio intelectual en el entorno de ilusión-crisis-amenazas que vivimos en Catalunya, lo básico, el paso anterior a la impresión de tarjetas de visita en las que figure la condición de politólogo del sujeto activo, es hacer acopio de los escritos, tesis, opúsculos, artículos y libros de los que están a favor y de los que están en contra.

Almacenado tamaño acervo de forma que su manipulación sea sencilla hay que decidir si estamos a favor o en contra.

¿Soy independentista? ¿Soy al contrario partidario de la España única, grande y libre?

Dirimido el debate íntimo y tomada la decisión no nos queda más que pontificar, sentar cátedra y revestirnos de la apariencia, los hábitos y los modales del que sabe, del que está en posesión de la verdad y sonríe con estudiada displicencia ante cualquier argumento contrario. Argumento que rebatirá recurriendo a los suyos –a los libros, artículos y citas que ha acumulado como paso iniciático hacia la gran decisión- con citas que irán en la dirección adecuada.

Por esta razón se ha hecho tan sumamente aburrida la lectura de la prensa, o más concretamente de los artículos llamados de fondo y firmados por supuestos sabios de una u otra tendencia o por periodistas de edad crepuscular.

Citan con machacona insistencia las tesis que les conviene, eludiendo sin pudor otras tesis, no menos razonadas y firmadas por individuos no menos sabios que las fuentes del articulista de turno.

Todos tienen su razón, nadie tiene la razón.

El mecanismo, usado desde la noche de los tiempos, es dúctil y se adapta a todo. Prueben y verán. Este plato es mejor que el otro, dicen unos, mientras los otros afirman que no es más que bazofia.

Esta solución arquitectónica es más lógica, arguye su autor, mientras que el estudiante imberbe intenta rebatirla después de haber consultado sus propios maestros, que no son otros que los que detestan ese tipo de construcciones.

Una delicia. Para este viaje, pensamos, no hacen falta alforjas. Ni viaje, añado. No se necesita más que la vida suficientemente vivida y despojada de las urgencias, de los oráculos y de los cantamañanas. De los egos, de la necesidad angustiosa de poseer la razón pura.

Detesto los agoreros –oráculos malignos y destructivos que solo anuncian el mal y la miseria- y detesto los iluminados, los que se mueven por razones de las que están, dicen, en el mismísimo origen.

Unos y otros son excrecencias de la humanidad. Seres miserables y acobardados que se hacen un lugar al sol a base de repetir hasta la suciedad, con u, sus buenas-malas nuevas.

A base de repartir sus propias heces, a base de contaminar, de fastidiar y de incordiar. De inquietar.

Que Dios los lleve a su santo seno.

Pierre Roca