PANCHO, DANIELA ET L'ASCENSEUR.

(Ou l’histoire du chemin entre un rêve et la réalité).

Début 2011, mon ami Pancho Ayguavives, architecte de son métier, s’installe dans un spacieux triplex situé aux derniers étages d’un bel immeuble  du centre de Gaillac, dans le Tarn.

Le bâtiment, retenez ce détail, n’a pas d’ascenseur.

Environ 70 marches à se taper pour monter au triplex et pareil pour en descendre.

Pancho est un homme à la soixantaine avenante et il continue à travailler chez lui sur de nombreux projets de rénovation, surtout dans le centre historique de la ville.

C’est tous les jours la même cérémonie : parcours à pied des chantiers le matin, ordinateur les après midis, sans compter les courses à faire, les cafés dans le bar de la place, etc.

L’escalier de l’immeuble devient petit à petit un obstacle obsédant.

Daniela est franco-suisse. Elle a un élégant savoir faire dans l’aménagement de ses propriétés. Elle a du goût, l’obsession des détails bien réalisés et les moyens pour les financer. Elle est en plus la propriétaire de presque tous les immeubles qui forment l’îlot où habite Pancho.

Avec le temps Daniela et Pancho sont devenus des amis.

Il se trouve que le seul immeuble de l’îlot qui n’appartient pas à Daniela est un petit bâtiment d’angle, mitoyen avec celui de Pancho.

Il s’agit d’une petite construction organisée comme tant d’autres : une petite boutique au RDC et le logement du propriétaire dans les niveaux supérieurs. La boutique donne accès au logement.

Un beau jour Pancho remarque que le commerce est loué et les étages vides, parce qu’inaccessibles sans passer par la boutique.

Cette observation déclenche en lui une idée presque romantique : Il faudrait acheter le petit bâtiment d’angle, rendre accessibles ses étages à travers l’escalier de l’immeuble voisin et, surtout, installer un ascenseur commun à l’ensemble des deux bâtiments. Un rêve pour qui se tape tous les jours ces soixante-dix marches obsédantes.

L’idée d’un ascenseur fédéré venait de naître !!

À l’attaque !

Mon ami l’architecte est allé rencontrer la propriétaire de l´immeuble (eh oui, encore une femme) et elle s’est laissé convaincre pour vendre son petit bâtiment.

Puis cet homme têtu a dessiné un avant-projet et l’a soumis à Daniela, ce qui a donné le feu vert à une période de variantes en tout genre, après quoi elle a finalement acheté l’immeuble qui lui manquait.

À partir de là le dossier du permis de construire, convaincre les puissants Bâtiments de France de la beauté de cette rénovation et, détail pas du tout banal, l’architecte Ayguavives a cherché -et obtenu- des subventions de l’Etat pour aider à construire un duplex sur les niveaux supérieurs du petit immeuble d’angle, après quoi est arrivé le temps des appels d’offres, entreprises sélectionnées, marchés et autres. Rien n’a échappé au duo Daniela-Pancho.

Deux ans après le début des cogitations, les travaux ont démarré et en Noël 2013 la façade était entièrement rénovée (voir photo), mais l’ascenseur devrait encore attendre quelques mois.

Finalement, le 12 octobre 2014, anniversaire de la découverte des Amériques, a démarré le montage de cet ascenseur tant rêvé.

Le prochain 5 décembre Daniela, Pancho et ses amis vont fêter la naissance du petit monstre, qui sera équipé de miroirs, ça va de soi, puisque tout le monde sait qu’il n’y a rien de plus ennuyant qu’un ascenseur sans miroirs.

Mon ami l’architecte Pancho Ayguavives m’a fait remarquer, pendant qu’il me racontait ce roman-fleuve, que tandis que l’œuvre d'un peintre termine dans la toile, le boulot d'un architecte est bien plus compliqué.

En effet!

Pierre Roca

SENTIMENTS.

A mida que s’acosta el 9N, a mida que una part important dels catalans anem decidint que sortirem a votar o al que sigui, però sortirem i no podran dir altre cop que som quatre gats, a mida que la pressió espanyola se’ns fa insuportable i hem d’aguantar, per exemple, que la policía detingui el seguidor d’un equip de basket que juga a no sé quina capital de la península perquè porta una estelada i no hi ha res a fer, només empassar-nos més i més putades.

A mida que el sentiment i les ganes de no dependre d’aquesta gent augmenten, augmenten també les iniciatives que pretenen esmenar la constitució espanyola “para dar cabida al hecho diferencial catalán”. No ens en podem creure ni una. Són els progres de sempre, abans afiliats al PSOE o al PC i ara, amb edats i càrrecs respectables, per lliure, condescents amb els catalanets i preocupats, per sobre de tot, pel desastre econòmic que suposarà per Espanya una Catalunya independent i constituïda com Estat sobirà.

Totes aquestes proclames de darrer moment, tots aquests intents, als que el govern del senyor Rajoy, per cert, presta poca o cap atenció, no serien més que el de sempre: un intent voluntariós que va perdent entitat a mida que es discuteix a “Las Cortes”, mesos o anys de debats, més humiliacions, més pressió sobre la llengua i la cultura, més porqueria de la que n’estem farts. Més espoli.

No volem res de tot això. Ni de propòsits sense credibilitat com els de la senyora Sáez de Santamaría de fa uns dies, de visita a Barcelona i prometent grans avantatges si els catalans som bons minyons i no emprenyem. A qui creu que està parlant? A quatre indocumentats?

Hi ha una paraula castellana que defineix molt bé l’estat de la majoria de catalans: hartazgo.

N’estem tips, no en volem saber res més. Seguim estimant els espanyols però no volem conviure sota el mateix paraigües. Ens agrada Espanya però no volem la grapa de qualsevol govern espanyol.

Seguirem viatjant per Espanya, comprant-hi i venent-hi, però no volem ser espanyols. Ja no volem. Prou. S’ha acabat el bròquil.

Seguirem acollint espanyols si volen establir-se entre nosaltres i molts de nosaltres seguirem parlant en termes elogiosos de Castella, de l’Extremadura, d’Andalusia, de Lleó, d’Astúries, de Madrid.

Però no volem ser espanyols.

No som millors que els espanyols. Ni pitjors. Som el que som i volem manar-nos i dirigir-nos nosaltres mateixos. No que ens mani Espanya.

No som idiotes i sabem que l’economia –i en conseqüència la política- s’ha de compartir amb la gran comunitat mundial i que les decisions es consensúen i es negocien amb els estats amics, clients o socis. Ho sabem, però no volem que ens mani Espanya.

És afany d’estalviar diners? Som poc sociables? Som antipàtics? Doncs no, escolti. Res de tot això. Molt més senzill que tot això.

Només volem ser nosaltres. Així de senzillet.

Qüestió de sentiments, no de rebuig, no de creure’ns més o millors que la resta dels habitants de la península.

Sentiments, com quan vosté que em llegeix s’agrada d’aquella noia o d’aquell noi o compra la beguda que el complau o s’entendreix entrant al poble on va nèixer. Sentiments.

I ganes de respirar, de parlar en català amb les jutges i els guàrdies i amb qualsevol funcionari i de viure orgullosos del que som, del que tenim, d’on venim i cap on anem.

Ganes d’encertar-la i d’equivocar-nos, de fer-ho bé o no tant bé.

Sentiments.

Pierre Roca

ESPERA.

L’espera d’esdeveniments és difícil de suportar.

El temps se’ns fa llarg i ja fa setmanes, des de l’inici de la situació que estem vivint, que llegint el nom de l’autor d’una crònica o d’un comentari sabem de quin peu calça i el que ens dirà.

Els “anti” anuncien desastres, pestes i malures. Els que pretenen estar en possessió del secret dels prínceps acaben l’article com l’han començat, sense dir res, i els que estem a favor ens esforcem per veure senyals positius –com més millor- i esperar que les coses acabin encaixant, com un idealitzat joc de construccions.

Per passar l’estona sense massa nervis practico sovint el joc dels gurús: endevinar, abans de llegir el text, quins són els referents filosòfics, històrics, polítics o econòmics de cada tendència o de cada autor. Els que es citen, utilitzant sovint les sentències més tètriques i apocalíptiques quan l’escrit el signa algú contrari a la independència o al procediment, o els de l’altra banda, que tria sovint personatges de trets plens de bondat posats en un pedestal.

A mida que el procés avança s’utilitza artilleria de més calibre. Amenaces velades pronunciades, asseguren, per líders de tota mena en moments dramàtics. Avisos de desastres, d’episodis sangonosos i de segles de fam si les coses no van com desitja la facció continuïsta.

Els del sector intermig, els del sí però no -o del no però sí- citen els seus propis ídols i dimonis en funció del relat, sovint escrit a partir de la trucada del director del mitjà i adaptant-se a la actualitat més immediata. Aquesta raça d’escritors es distingeix per la seva especial habilitat a l’hora d’omplir fulls de paper sense dir res d’interessant. Ni notícies, ni filtracions, ni rumors mínimament credibles. Res. Només frases ben lligades, un vocabulari magnífic i l’ús precís i ja esmentat de les frases alienes, precedides o seguides pel nom de l’autor. Quan el personatge citat és –o va ser- d’esquerres, sembla que la sentència sigui més valuosa i que tingui més pes. Que causi més impacte. Quan, al contrari, es tracta d’algú de dretes, el personal l’assimila immediatament i sense complexes al feixisme i així la frase de torn esdevé amenaça, com si tota la gent de dretes –moltíssima gent ho és i no ha mort mai ni un escarbat- fós parenta de Jack l'esbudellador.

I els independentistes? Doncs mirin, aquest grup, més important que el que el govern de Madrid creu i menys del que voldríem, s’aferra a les notícies que els diaris “anti” omiteixen i que els “pro” sitúen a la primera plana. Alguns cops són notícies importants i en d’altres ocasions són quatre paraules que fan somriure i que entendreixen de tant ingènues, però tot plegat ens ajuda a acabar el dia amb esperança, imaginant allò del peix al cove.

Els nostres referents -les nostres fonts, les que citem- són personatges més o menys il.lustres que en algún moment s’han saltat la legalitat vigent, han tirat pel dret i han aconseguit avenços significatius pel seu país o per algun col.lectiu oprimit.

És cert que quan uns i altres fem servir les cites estem enganyant de forma més o menys conscient, escollint acuradament una frase sense el context adient o estalviant-nos la indispensable informació perifèrica per facilitar al lector elements de criteri. No és el mateix brodar un seguit de paraules harmòniques des de la tribuna de l’orador d’un parlament que pronunciar frases contundents a peu de forca o de pelotó d’afusellament o abans d’un atac armat.

El fet és que uns i altres utilitzem la munició que trobem amb l’intenció de desarmar el contrari, encara que ni el contrari ni nosaltres ens desarmem i contestem la frase que ens vol atemorir amb una que considerem definitiva i que emmudirà l’adversari, que curiosament no emmudeix i contraataca amb la dita d’un dels seus éssers totèmics. Com el tennis, però amb paraules en lloc de pilotetes.

Tot plegat, jocs florals retribuïts o no, escrit als diaris o a les xarxes socials o escoltat a la ràdio o a la tele o la taverna on hem esmorzat.

Uns i altres, seguidors il.lusionats de la causa independentista o partidaris de seguir com fins ara –que ja són ganes- som fills i nets de pares no tant diferents, de gent que ha treballat per tirar endavant i que veu en la causa, la seva pròpia causa, la gran esperança blanca i la cura de tots els mals.

Ser independents no serà una solució en sí mateix ni serà fácil –serà complicat, llarg i feixuc- però ens carregarà d’energia i de força i de ganes de fer-ho millor que fins ara. Seguir com ara mateix, si és el que passa, que no ho crec, seria una tocada de collons. Un llast dificilment suportable i la perspectiva duríssima d’haver de contemplar la destrucció d’aquest poble, d’aquesta cultura, de tot el que hem estat, el que som i el que volem seguir sent.

Pierre Roca