A CURT TERMINI.

Foto Mario Sans-2014.

Amb la intenció d’orientar-me i d’orientar en mig de tanta informació de tota mena, procedència i intenció sobre l’anomenat procés sobiranista de Catalunya, escric això com qui dibuixa un mapa de situació, intentant ser objectiu –que no és poca cosa- i amb la finalitat de desbrossar i permetre de veure-hi clar.

La infinitat d’opinions de tot tipus, les unes volent informar objectivament, d’altres, al revés, amb l’encàrrec concret d’intoxicar  –o de contra informar i confondre- fan que el lector de premsa, i més encara el lector dels pamflets partidistes de l’àmbit digital, acabi la lectura diària amb més confusió de la que tenia abans de començar.

D’entrada cal separar el gra de la palla. Per raons evidents –i amb escasses excepcions- els contraris al procés mai no en parlaran bé ni en donaran bones notícies, i els que hi són favorables tampoc posaran de relleu el que no va a favor de la qüestió. Som humans i en una interlocució tan aferrada als sentiments és lògic que les coses siguin així, sobretot si hi afegim els mitjans, que tenen cor però sobretot accionistes, compte de resultats i clients que mouen ingents quantitats de publicitat que pot anar a un diari o a un altre en funció de la tendència que cada un exposa.

Una altra qüestió és la referent als debats. Des del debat radiofònic o televisiu al de la taula familiar o el de l’esmorzar entre amics d’un dissabte qualsevol.

Si part dels integrants del debat és d’un altra lloc de l’Estat -vull dir que hi viu, hi treballa i s’hi informa- apreciarem des del primer moment la seva sorprenent ignorància sobre la realitat catalana. Una ignorància comprensible, com ho és que la majoria de nosaltres desconeixem el detall del dia de les dues Castelles, per posar un exemple.

A partir d’aquesta constatació no ens pot estranyar ni ens haurien de molestar els disbarats que es diuen. Ells, els de fora d’aquest país, no poden entendre que vulguem fotre el camp ni poden assumir que no en tinguem prou amb una conversa de subsecretaris per arreglar en vint minuts qüestions de xavalla.

Les prediccions i els exercicis de prospectiva també són notables i gairebé sempre contradictoris.

Quan toca donar al respectable un punt de vista apocalíptic el periodista de torn fa parlar un polític o un expert o un personatge contrari a d’independentisme i obté el que vol. Amenaces velades de fer servir la força, menció de determinats articles de la Constitució i altres arguments per fer por.

Si es tracta de tot el contrari es consulta un expert europeista i es posa de relleu que molts dels fantasmes no existeixen o no s’han fet servir ni en els cassos més extrems.

Parlant del dia de després els disbarats són així mateix considerables.

Si el independentisme suma més vots i guanya n’hi ha que imaginen avalots, llargues cues de vehicles militars entrant per la Diagonal barcelonina i escamots amb barretina oferint-se com a víctimes propiciatòries.

Arribats a aquest punt proposo una reflexió reposada.

Els polítics que ens manen –em refereixo als de la Generalitat i als nombrosos experts que s’hi han sumat per preparar el gran canvi- no deuen ser tontets de baba. Vull dir que ens agradin o no, els apreciem o no i ens caiguin bé o no, són objectivament un grup preparat que deu haver pres mides, esbossat opcions i possibilitats i reduït al mínim la possibilitat de sorpreses. No m’estranyaria gens que fins i tot es mantinguessin en aquest moment converses secretes amb l’altra banda, que tampoc són idiotes.

Cap d’ells, suposo, té esperit suïcida. Al contrari, tots i la totalitat dels interessos, doctrines i tendències que representen avancen en la direcció de la independència convençuts de les possibilitats d’èxit i de l’avenç objectiu del país un cop assolida la fita.

Si no s’assoleix l’objectiu s’haurà d’acceptar, reconèixer els errors, assumir la part de culpa que ens toqui i preparar-nos millor per una altra ocasió en un panorama nou que no serà fàcil pel país.

Ara mateix les estelades i el soroll mediàtic són importants, però ho és molt més la decisió racional de molts catalans de totes les edats, orígens i condicions a l’hora de votar, descartant la política petita i mesquina, fruit de la rancúnia i de la incapacitat, i anant a l’essencial: la consecució d’una Catalunya lliure i integrada al mapa europeu del progrés. Tinguem en compte –només cal estar atents a les veus que arriben de Madrid- que qualsevol possibilitat de diàleg obert o de negociació pública és inviable.

Qualsevol altra consideració s’ha de deixar per després, un cop assolits els objectius i quan toqui escollir qui ens representarà.

Però això serà una altra història.

Pierre Roca

VINÇON.

Vinçon, una de les botigues més prestigioses de Barcelona, ha anunciat oficialment l’inici d’un expedient que suposarà el tancament a curt termini de l’establiment.

Per la meva generació Vinçon ha estat i és molt més que una botiga. Era i segueix sent un referent, un espai privilegiat per on passejàvem i adquiriem cultura i on sempre compràvem alguna cosa. Un detall de dos euros o una làmpada de sis-cents.

L’ànima i cap visible del negoci, el Fernando Amat, m’ha semblat des de sempre un personatge extraordinàriament coherent, honest, cult i innovador. Un dels motors de la ciutat des de la discreció del seu despatx. Un home sempre disposat a rebre i a comentar idees i propostes, a parlar clar, a suggerir i sobretot a respectar. Un tipus fonamentalment honest.

Com bona part dels barcelonins tinc infinitat de records vinculats a la botiga del Passeig de Gràcia.

El Fernando de fa quaranta anys, de cabells llargs i cotxe anglès descapotable. La llista de regals del meu primer matrimoni, la recuperació, amb un dels seus socis, del restaurant “La Venta”, al Tibidabo, el seu viatge en solitari a la Xina quan era un país absolutamente tancat, d’altres viatges iniciàtics als Estats Units, l’època de les motos grosses, l’afecció per l’esquí, les exposicions a la Sala Vinçon i la seva generositat, que em va permetre, als inicis de Palo Alto, a Poblenou, il.luminar els carrers interiors del recinte amb làmpades “Boqueria” de ferro esmaltat.

Fa dos anys vaig col.laborar de nou amb Vinçon, en un intent de dinamitzar la secció de cuina amb uns tastets amb els que es convidava a clients, amics i coneguts. Em vaig sentir afalagat de ser part de la casa i de tenir el meu mínim protagonisme en aquell espai privilegiat.

Durant dècades Vinçon i el Fernando van ser part integrant de la modernitat de Barcelona. La seva presència discreta i elegant, d’una coherència exemplar, atorgava prestigi i significava que un professional, una iniciativa o un espai eren importants per la ciutat i s’havien posat de moda. 

La botiga i el que s’hi venia van esdevenir un referent internacional per dissenyadors, arquitectes, artistes i creadors.

Quan va deixar la primera línia executiva del negoci, fa uns anys, es va instal.lar a un petit despatx ombrívol situat al costat de la sala d’exposicions, l’antic estudi del pintor Ramon Casas. M’havia rebut uns quants cops quan li anava a comentar idees, iniciatives, invents o caigudes. La seva opinió, mai categòrica, sempre respectuosa, era important i assenyada i portava a la reflexió.

Sembla que el pas del temps, la crisi, la competència i els canvis culturals i de status dels clients i de la ciutat han pogut més que les intuicions del Fernando Amat i el seu olfacte comercial.

Sigui com sigui Vinçon no haurà passat en va. Ha modelat bona part de la nostra cultura urbana, ha funcionat com finestra oberta al món i ha estat eina didàctica que ens ha educat, ens ha mantingut informats i ens ha convertit en co-protagonistes de la història de la ciutat.

Gràcies Fernando. Gràcies amic.

Pierre Roca

  

ANTONI YRANZO.

L’escultor Antoni Yranzo exposa la seva darrera obra a la planta baixa de l’hotel Mercer, al carrer dels Lledó, al barri gòtic de Barcelona.

Exposar obra de petit format a un espai de proporcions monumentals i de pedra mil.lenària és un atreviment en sí mateix, sobretot si l’autor de l’adaptació – de l’encaix- de les instal.lacions hostaleres és l’arquitecte Rafa Moneo, ara mateix un dels més respectats de la península.

El desafiament de l’escultor Yranzo ha consistit en eludir l’enfrontament, integrant les seves peces, algunes realment petites, en espais, repises i racons de l’interior de l’edifici. Un cara a cara refusat amb intel.ligència i una integració reexida que acaba semblant natural i quotidiana.

L’Antoni Yranzo, fill de fuster i enyorant sempre l’ofici del pare, és un artesá doblat de sensibilitat o un artista dominant a la perfecció els materials i la tècnica.

Buscador incansable de la puresa de les formes, dels acabats sense màcula i de la fusió, no sempre senzilla, de la fusta, de l’acer inoxidable i de solucions tècniques descobertes dia a dia en un món, el que envolta el seu estudi de Poblenou, on la indústria i la tècnica són part del dia a dia.

Observació, integració i senyals de lectura no sempre evident on es posa de relleu la cultura dels materials i la física més senzilla i immediata.

Obra, també, de vocació decorativa.

De vocació i  d’intenció, perquè embellir l’entorn exterior o interior és fruit d’un “parti pris”, d’un apriorisme noble i senzill a la mida d’aquest autor de formes i manipulador de materials –la fusta, per exemple- fins arribar a crear les formes pures, netes i sovint afuades que proposa.

A l’hotel que l’acull el creador s’hi sent com a casa i brinda el joc, el “divertimento”, dels cuiners i d’altres figures que s’integren a la feina de cada dia del menjador, atès fins fa pocs mesos pe l’inoblidable xef Jean-Luc Figueras i pels seus dos fills.

L’exposició es mou entre la fusta escollida –fusta dura-, treballada, polida i molt ben envernissada, els sistemes de subjecció –més aparents que realmente necessaris- evocant l’àmbit de la tècnica de construcció de bigues, els cables tensats i altres procediments de física essencial, i les figures filiformes, molt expressives i que posen d’evidència la capacitat d’observació de l’artista.

Recomano dues visites. La primera per observar l’espai d’exposició i prendre consciència de la relació íntima entre l’obra de l’escultor i els volums tractats per l’arquitecte Moneo, la segona, més relaxada, per contemplar de prop les peces més petites i els nombrosos punts de vista de les obres més grans i complexes.

Viure l’espai, veure la feina del creador.

Hotel Mercer

Carrer dels Lledó, 7

Barcelona

Pierre Roca

 

PUJOL

Quan l’expresident Pujol va ser sotmés a les preguntes dels senyors diputats per primer cop –fa uns mesos- vaig escriure un text deixant clara la meva posició en aquesta qüestió.

Hi deia i mantinc que de moment no hi ha proves i no hi ha més dades que els que el propi Jordi Pujol va posar sobre la taula “de motu propio” un temps abans de la primera declaració. Res més.

Res més si exceptuem les ganes –amb prou feines dissimulades- de moltes senyories i de la premsa d’embrutar la trajectòria d’un ciutadà que fins que es demostri el contrari, si es demostra, ha estat ejemplar i que bona part del país ha admirat, estem d'acord amb la seva vessant política o no.

Res més que la fotuda enveja davant d’un home brillant, culte i indiscutiblement intel.ligent que ha liderat el país durant més de dues dècades

La declaració d’avui dilluns 23 de febrer –mala data- no ha aportat res de nou com era previsible. Les manifestacions posteriors dels seus adversaris més aferrissats han estat de vergonya aliena i fins i tot pròpia.

Es jutja l’antic president a la bestreta, només per les impressions d’alguns i la ràbia no continguda dels altres. Només per la mala llet de la impotència.

Trist país el nostre, on els ciutadans suposadament exemplars –els diputats- exhibeixen la seva desconfiança en el sistema judicial, adelantant-se a l’intervenció dels jutges, a la dels tribunals i fins i tot a la dels organismes que han de descobrir el delicte, si hi és.

Encara que només fós per guardar les formes, i per demostrar a la totalitat de ciutadans que es respecta el sistema i els procediments que ens hem donat, els màxims representants de la voluntat popular s’haurien d’abstenir de les condemnes precipitades i d’esventar les seves presumpcions malintencionades que no tenen altre objectiu que fer mal, perjudicar, tacar i malmetre.

Cap d’aquests personatges té interès en clarificar les coses. Tots, en canvi -i pel que es pot veure, sentir i llegir- tots, amb comptades excepcions, es deleixen per veure el senyor Pujol entre reixes, humiliat i rebaixat. Ell i ja que hi som la família sencera. Apa !

Com vaig fer uns mesos enrere reivindico el dubte, la manca de proves i d’arguments. Si algun dia apareixen les proves –si és que existeixen- ja en parlarem i ja veurem qui és culpable i de què, què fan els jutges i com acaba tot. Ja ho veurem.

De moment estem en presència d’un linxament indigne, d’una operació orquestrada per convertir un home objectivament honest –qui digui el contrari que aporti proves, no suposicions- en un ésser humiliat i rebaixat fins la vergonya.

Qui tingui proves que les posi sobre la taula del jutge. O que calli per sempre i s’avergonyeixi d’haver intentat manipular, d’haver calumniat i d’haver fet mal a un home que de moment és tan innocent com vostés i jo.

Si volem condemnar sense judicis canviem de país, de civilització, de cultura i de tradició, tornem enrere i executem l’adversari sense més arguments que l’enveja, que l’odi, que la nostra incapacitat per trobar raons i per recuperar el seny perdut.

Sense més raons que la vergonya que ens fem nosaltres mateixos i la impotència que ens rosega.

La por de mirar-nos al mirall.

Pierre Roca

JE NE SUIS PAS FRANÇAIS.

Je suis catalan de Barcelone au passeport espagnol.

J’ai appris la terrible nouvelle de l’attentat à « Charlie Hebdo » vers 14 h., en entrant à « Au port de la lune », le restaurant français de mon ami et client Guy Bonrepos. Il m’a montré immédiatement la tablette avec les images terribles de la télévision française. Un mélange d’images du lieu des faits, des déclarations des politiciens, de la vidéo d’un voisin et des noms des victimes.

Guy, son ami Pierre et moi, qui ais le même nom, bouleversés, cois, sans savoir trop que dire devant un acte criminel aussi sauvage, exécrable, misérable.

Quand les mots, les nôtres, ont commencé à fuser la sensation était de ras-le-bol, de point limite. Du besoin impératif de mettre fin à ces actes qui sont, en plus de crimes, chantage et menace sur nos têtes, sur nos pays, sur notre culture occidentale.

Un discours où les mots condamnatoires se mêlaient aux mots que durant tant d’années personne n’a osé prononcer.

Frontières, comparaisons hideuses mais que nous exprimions sans honte, sentiments longtemps étouffés, mosquées, quartiers devenus ghettos. La haine présente depuis trop longtemps.

J’ai rappellé à mes amis le fameux discours du président de l’Australie, dirigé aux immigrants il y a un ou deux ans.

« C’est vous qui prenez la décision de venir chez-nous. Nous vous accueillons ravis, mais ce n’est pas nous qui faisons appel à vous. »

« Notre langue est l’anglais. C’est à vous de l’apprendre, pas à nous d’apprendre vos langages. »

« Nous avons nos habitudes, notre façon de vivre et de nous entendre. Vous devez vous adapter à cela. Ce n’est pas à nous de nous adapter à vos formes de vie. »

Tout cela peut sembler bien dur, dit et écrit dans l’entourage culturel tolérant et démocratique qui est le notre, seulement voilà, le crime d’aujourd’hui a remis en question bien des idées apparemment acquises.

Va-t-on se borner à suivre les procédés habituels, l’enquête, l’éventuelle détention des assassins, les interrogatoires de rigueur, le bal des avocats, le ou les procès qui s’enlisent et les peines de prison qui s’estompent avec le temps ?

Va-t-on parler de pauvres types manipulés ? D’assassins à solde de mystérieux pouvoirs ?

Et si, par respect aux victimes mais aussi à notre Europe démocratique, pour une fois et d’une fois pour toutes nous regardons les choses en face et nous exprimons d’un langage sans feux d’artifice, chargé de raison –de notre raison, pas celle des assassins- et au sens lourd de conséquences ?

Assumons que les choses, que ces choses-là ne doivent se répéter. Qu’il faut aller au fond de la question, tuer la vermine et traiter la zone malade au désinfectant. Ou l’amputer.

Gardons pour une fois les belles phrases, la peur et le langage dénué de sens.

Exprimons-nous à partir des sentiments et du futur que nous voulons pour nos fils. À partir du courage.

Chassons la bête.

Pierre Roca