SEIS DIAS EN BARCELONA, LA CIUDAD DE LAS MARAVILLAS.

En “Two Weeks in Antoher Town”, película de 1962, Vincente Minnelli nos cuenta el viaje de un actor en horas bajas para rehacer su carrera en Europa. Abandona el hospital en el que ha pasado tres años de vida para viajar a Roma y participar en un rodaje.

Los seis días de agosto en la Barcelona del arquitecto Pancho Ayguavives, 69 años, con su hijo Moïse, 43 años, parten de la misma necesidad de optimizar la relación paterno-filial escogiendo como escenario la ciudad en la que Pancho nació, creció, estudió, se casó y realizó sus primeros proyectos.

Más allá del viaje turístico, del objetivo de ahondar en la convivencia y de repetir itinerarios y anécdotas de juventud del arquitecto, la finalidad del viaje ha sido fortalecer vínculos a lo largo de seis días sustentados por visitas con un apenas perceptible barniz arquitectónico, paseos sin urgencia, mínimas anécdotas y una visión superficial pero eficaz y sobre todo relajada de la ciudad.

Para Pancho, padre de Moïse, se trató en todo momento de supeditar impulsos, gestos e ideas al ritmo emocional de su hijo.

Las necesidades del hijo condicionan las iniciativas del padre y éste halla a su vez nuevas formas de relación con un ser al que ha conocido mucho más durante estos seis días.

Se han compaginado señales y trazos de fácil comprensión. 

Seleccionar escenarios apetecibles para un hijo desconocedor de la ciudad, un hijo con sus propios mecanismos mentales, sus propios valores.

El Tibidabo para ver la ciudad en su conjunto, el Nou Camp para comprender mejor al Barça , la Torre Agbar “proyectada por un francés”, la inevitable Sagrada Familia, el barrio gotico, el Born y el Fossar de les Moreres con una ligera explicación del padre sobre el independentismo, el bar “Tapeo” para conocer un buen cocinero de tapas, y algunas terrazas en lugares apetecibles. 

Las horas matinales de playa en el chiringuito de Escribà, el corte de pelo deseado por el hijo en una peluquería paquistaní de Poblenou, larguísimos paseos nocturnos a pié, JJOO en la tele del tranquilo piso de Consell de Cent -prestado por el entrañable sobrino Pablo- una paella sabatina sin prisa con Pierre Roca –amigo de siempre- en el ya citado chiringuito y otros rodeos y miradas sin más objetivo que la mutua comprensión de las cosas y, sobre todo, de las reacciones de Moïse.

No estamos –lo habeis adivinado - ante una las habituales “lecciones de urbanismo al alcance de todos” propias de las visitas para arquitectos.

Estamos en un viaje de los que generan confianza y buenas sensaciones. El sencillo discurrir de un padre y su hijo en la ciudad que vio nacer al primero. Transmisión de afecto más que de datos, silencios compartidos más que largas enumeraciones de nombres.

Pancho Ayguavives ha invertido en ello no poca voluntad y buenas dosis de humildad. “Nada de lecciones, nada de imágenes concretas, nada que deba ser tenido en cuenta”

Tan solo paseos por calles aparentemente anónimas y un inesperado y espontáneo intercambio de cariño. De padre a hijo, por supuesto, pero también, y esta es la muy agradable sorpresa, ¡de hijo a padre!

De todo esto, del relato de esta no noticia, se desprenden mínimas pinceladas de materiales que andan escasos.

Un tipo que llegó a codearse con la élite del diseño y de la arquitectura mundial se emociona bebiendo un agua mineral con su hijo silente. El hijo se siente cómodo, no hay más que verlo, y eso es lo mejor del viaje.

Ha sido un placer compartir con vosotros paella y baño de masas en la Mar Bella, amigos.

À bientôt, Moïse.

Pierre Roca

SIX JOURS A BARCELONE, LA VILLE DES MERVEILLES.

A “Two Weeks in another town”, film de 1962, Vincente Minelli nous raconte le voyage d’un acteur pour refaire sa carrière en Europe. Il abandonne l’hôpital ou il a passé 3 ans de sa vie pour voyager à Rome et participer à un tournage.

Les six jours d’août dans la Barcelone de l’architecte Pancho Ayguavives, 69 ans, avec son fils Moïse, 43 ans, partent du même besoin d’optimiser les rapports père-fils choisissant comme espace de scène la ville où Pancho est né, où il a vécu, où il a fait ses études, où il a s'est marié et où ont vu le jour ses premiers projets.

Au delà du voyage touristique, de l’objectif d’approfondir dans les rapports père-fils et de répéter itinéraires et souvenirs de jeunesse de l’architecte, le but du voyage aura été renforcer les liens pendant six jours, placés sous l'égide de visites avec à peine un subtil vernis architectural, des promenades sans urgence et des points de vue volontairement superficiels et tranquilles -mais efficaces- de la ville.

Pour Pancho, père de Moïse, il s’agira en tout moment de soumettre impulsions, gestes et idées au rythme émotionnel de son fils.

Les besoins du fils conditionent ainsi les iniciatives du père et celui-ci trouve à son tour de nouvelles formes de relation avec un être qu’il aura connu bien plus pendant ces six tours.

Il s'est agi en tout moment de compatibiliser les signaux et les traces de facile compréhension.

Choisir des espaces appétissants pour quelqu'un qui ne connait pas la ville: un fils avec ses propres mécanismes mentaux, ses propres valeurs.

Le Tibidabo pour une vue d'ensemble de la ville, le Nou Camp pour mieux comprendre le Barça, la Tour Agbar “projectée par un français”, l’incontournable Sagrada Familia, le quartier gothique, le Born et le Fossar de les Moreres avec un léger commentaire du père sur l’indépendantisme, le bar “Tapeo” pour connaître un bon cuisinier de tapas et quelques terrasses choisies à l'hasard dans des coins agréables. Les matins de plage dans le cabanon “Escribà”, la coupe de cheveux souhaitée par Moïse dans l'échoppe d'un coiffeur pakistanais à Poble Nou, de trés longues marches à pied nocturnes, Jeux Olympiques à la télé de l'appartement tranquille de la rue Consell de Cent -prêté par l’incroyable neveu Pablo- une paella de samedi sans urgences avec Pierre Roca –l’ami de toujours- et bien d’autres tours et regards sans autre objectif qu’une complicité à propos des choses et –surtout- des réactions de Moïse.

On n’est pas –vous l’avez deviné- devant une des habituelles “leçons d’urbanisme pour tous” imparties pendant les visites des architectes à Barcelone.

On est dans un voyage privilégié, générateur de confiance et de bonnes vibrations. Le simple séjour d’un père et de son fils dans la ville qui vit naître le premier. Tendresse plutôt que données, silences partagéss plutôt que longues énumérations de noms.

Pancho Ayguavives a parié sur des doses de volonté et d’humilité. “Rien de leçons, rien d’images concretes, rien qu’il faille retenir".

Juste des promenades dans des rues anonymes et un inattendu et spontané échange de tendresse.

 Du père vers le fils, évidemment, mais aussi, et c’est là l’agreable surprise ¡du fils vers le père!

De tout ceci, d'écrire cette “non nouvelle”, découlent de subtils coups de pinceau. De matériaux qui deviennent rares.

Un mec qui s'est côtoyé avec l’élite du design et de l’architecture mondiale ému pendant qu'il boit de l'eau minerale avec son fils Moïse. Le fils se sent bien das sa peau -il n’y a qu'à le voir- et là, entre les deux, est la vraie valeur de ce petit grand voyage.

J'ai eu du plaisir à partager avec vous deux la paella et le bain de foules dans la Mar Bella, mes amis.

A bientôt Moïse.

Moïse et Pancho au Camp Nou.

...à côté de Santa Maria del Mar.

Les pieds dans le sable au cabanon Escribà.

Très bon repaas au "Tapeo"!

Ayguavives au soleil de père en fils.

Au stade du Barça.

Au "Parc d'atraccions Tibidabo".

Une petite bière au soleil.

Le coiffeur Carita en personne!

Le bigopohone à la plage.

Moïse et la tour de communications de Barcelone.

Pierre Roca

A CURT TERMINI.

Foto Mario Sans-2014.

Amb la intenció d’orientar-me i d’orientar en mig de tanta informació de tota mena, procedència i intenció sobre l’anomenat procés sobiranista de Catalunya, escric això com qui dibuixa un mapa de situació, intentant ser objectiu –que no és poca cosa- i amb la finalitat de desbrossar i permetre de veure-hi clar.

La infinitat d’opinions de tot tipus, les unes volent informar objectivament, d’altres, al revés, amb l’encàrrec concret d’intoxicar  –o de contra informar i confondre- fan que el lector de premsa, i més encara el lector dels pamflets partidistes de l’àmbit digital, acabi la lectura diària amb més confusió de la que tenia abans de començar.

D’entrada cal separar el gra de la palla. Per raons evidents –i amb escasses excepcions- els contraris al procés mai no en parlaran bé ni en donaran bones notícies, i els que hi són favorables tampoc posaran de relleu el que no va a favor de la qüestió. Som humans i en una interlocució tan aferrada als sentiments és lògic que les coses siguin així, sobretot si hi afegim els mitjans, que tenen cor però sobretot accionistes, compte de resultats i clients que mouen ingents quantitats de publicitat que pot anar a un diari o a un altre en funció de la tendència que cada un exposa.

Una altra qüestió és la referent als debats. Des del debat radiofònic o televisiu al de la taula familiar o el de l’esmorzar entre amics d’un dissabte qualsevol.

Si part dels integrants del debat és d’un altra lloc de l’Estat -vull dir que hi viu, hi treballa i s’hi informa- apreciarem des del primer moment la seva sorprenent ignorància sobre la realitat catalana. Una ignorància comprensible, com ho és que la majoria de nosaltres desconeixem el detall del dia de les dues Castelles, per posar un exemple.

A partir d’aquesta constatació no ens pot estranyar ni ens haurien de molestar els disbarats que es diuen. Ells, els de fora d’aquest país, no poden entendre que vulguem fotre el camp ni poden assumir que no en tinguem prou amb una conversa de subsecretaris per arreglar en vint minuts qüestions de xavalla.

Les prediccions i els exercicis de prospectiva també són notables i gairebé sempre contradictoris.

Quan toca donar al respectable un punt de vista apocalíptic el periodista de torn fa parlar un polític o un expert o un personatge contrari a d’independentisme i obté el que vol. Amenaces velades de fer servir la força, menció de determinats articles de la Constitució i altres arguments per fer por.

Si es tracta de tot el contrari es consulta un expert europeista i es posa de relleu que molts dels fantasmes no existeixen o no s’han fet servir ni en els cassos més extrems.

Parlant del dia de després els disbarats són així mateix considerables.

Si el independentisme suma més vots i guanya n’hi ha que imaginen avalots, llargues cues de vehicles militars entrant per la Diagonal barcelonina i escamots amb barretina oferint-se com a víctimes propiciatòries.

Arribats a aquest punt proposo una reflexió reposada.

Els polítics que ens manen –em refereixo als de la Generalitat i als nombrosos experts que s’hi han sumat per preparar el gran canvi- no deuen ser tontets de baba. Vull dir que ens agradin o no, els apreciem o no i ens caiguin bé o no, són objectivament un grup preparat que deu haver pres mides, esbossat opcions i possibilitats i reduït al mínim la possibilitat de sorpreses. No m’estranyaria gens que fins i tot es mantinguessin en aquest moment converses secretes amb l’altra banda, que tampoc són idiotes.

Cap d’ells, suposo, té esperit suïcida. Al contrari, tots i la totalitat dels interessos, doctrines i tendències que representen avancen en la direcció de la independència convençuts de les possibilitats d’èxit i de l’avenç objectiu del país un cop assolida la fita.

Si no s’assoleix l’objectiu s’haurà d’acceptar, reconèixer els errors, assumir la part de culpa que ens toqui i preparar-nos millor per una altra ocasió en un panorama nou que no serà fàcil pel país.

Ara mateix les estelades i el soroll mediàtic són importants, però ho és molt més la decisió racional de molts catalans de totes les edats, orígens i condicions a l’hora de votar, descartant la política petita i mesquina, fruit de la rancúnia i de la incapacitat, i anant a l’essencial: la consecució d’una Catalunya lliure i integrada al mapa europeu del progrés. Tinguem en compte –només cal estar atents a les veus que arriben de Madrid- que qualsevol possibilitat de diàleg obert o de negociació pública és inviable.

Qualsevol altra consideració s’ha de deixar per després, un cop assolits els objectius i quan toqui escollir qui ens representarà.

Però això serà una altra història.

Pierre Roca

VINÇON.

Vinçon, una de les botigues més prestigioses de Barcelona, ha anunciat oficialment l’inici d’un expedient que suposarà el tancament a curt termini de l’establiment.

Per la meva generació Vinçon ha estat i és molt més que una botiga. Era i segueix sent un referent, un espai privilegiat per on passejàvem i adquiriem cultura i on sempre compràvem alguna cosa. Un detall de dos euros o una làmpada de sis-cents.

L’ànima i cap visible del negoci, el Fernando Amat, m’ha semblat des de sempre un personatge extraordinàriament coherent, honest, cult i innovador. Un dels motors de la ciutat des de la discreció del seu despatx. Un home sempre disposat a rebre i a comentar idees i propostes, a parlar clar, a suggerir i sobretot a respectar. Un tipus fonamentalment honest.

Com bona part dels barcelonins tinc infinitat de records vinculats a la botiga del Passeig de Gràcia.

El Fernando de fa quaranta anys, de cabells llargs i cotxe anglès descapotable. La llista de regals del meu primer matrimoni, la recuperació, amb un dels seus socis, del restaurant “La Venta”, al Tibidabo, el seu viatge en solitari a la Xina quan era un país absolutamente tancat, d’altres viatges iniciàtics als Estats Units, l’època de les motos grosses, l’afecció per l’esquí, les exposicions a la Sala Vinçon i la seva generositat, que em va permetre, als inicis de Palo Alto, a Poblenou, il.luminar els carrers interiors del recinte amb làmpades “Boqueria” de ferro esmaltat.

Fa dos anys vaig col.laborar de nou amb Vinçon, en un intent de dinamitzar la secció de cuina amb uns tastets amb els que es convidava a clients, amics i coneguts. Em vaig sentir afalagat de ser part de la casa i de tenir el meu mínim protagonisme en aquell espai privilegiat.

Durant dècades Vinçon i el Fernando van ser part integrant de la modernitat de Barcelona. La seva presència discreta i elegant, d’una coherència exemplar, atorgava prestigi i significava que un professional, una iniciativa o un espai eren importants per la ciutat i s’havien posat de moda. 

La botiga i el que s’hi venia van esdevenir un referent internacional per dissenyadors, arquitectes, artistes i creadors.

Quan va deixar la primera línia executiva del negoci, fa uns anys, es va instal.lar a un petit despatx ombrívol situat al costat de la sala d’exposicions, l’antic estudi del pintor Ramon Casas. M’havia rebut uns quants cops quan li anava a comentar idees, iniciatives, invents o caigudes. La seva opinió, mai categòrica, sempre respectuosa, era important i assenyada i portava a la reflexió.

Sembla que el pas del temps, la crisi, la competència i els canvis culturals i de status dels clients i de la ciutat han pogut més que les intuicions del Fernando Amat i el seu olfacte comercial.

Sigui com sigui Vinçon no haurà passat en va. Ha modelat bona part de la nostra cultura urbana, ha funcionat com finestra oberta al món i ha estat eina didàctica que ens ha educat, ens ha mantingut informats i ens ha convertit en co-protagonistes de la història de la ciutat.

Gràcies Fernando. Gràcies amic.

Pierre Roca

  

ANTONI YRANZO.

L’escultor Antoni Yranzo exposa la seva darrera obra a la planta baixa de l’hotel Mercer, al carrer dels Lledó, al barri gòtic de Barcelona.

Exposar obra de petit format a un espai de proporcions monumentals i de pedra mil.lenària és un atreviment en sí mateix, sobretot si l’autor de l’adaptació – de l’encaix- de les instal.lacions hostaleres és l’arquitecte Rafa Moneo, ara mateix un dels més respectats de la península.

El desafiament de l’escultor Yranzo ha consistit en eludir l’enfrontament, integrant les seves peces, algunes realment petites, en espais, repises i racons de l’interior de l’edifici. Un cara a cara refusat amb intel.ligència i una integració reexida que acaba semblant natural i quotidiana.

L’Antoni Yranzo, fill de fuster i enyorant sempre l’ofici del pare, és un artesá doblat de sensibilitat o un artista dominant a la perfecció els materials i la tècnica.

Buscador incansable de la puresa de les formes, dels acabats sense màcula i de la fusió, no sempre senzilla, de la fusta, de l’acer inoxidable i de solucions tècniques descobertes dia a dia en un món, el que envolta el seu estudi de Poblenou, on la indústria i la tècnica són part del dia a dia.

Observació, integració i senyals de lectura no sempre evident on es posa de relleu la cultura dels materials i la física més senzilla i immediata.

Obra, també, de vocació decorativa.

De vocació i  d’intenció, perquè embellir l’entorn exterior o interior és fruit d’un “parti pris”, d’un apriorisme noble i senzill a la mida d’aquest autor de formes i manipulador de materials –la fusta, per exemple- fins arribar a crear les formes pures, netes i sovint afuades que proposa.

A l’hotel que l’acull el creador s’hi sent com a casa i brinda el joc, el “divertimento”, dels cuiners i d’altres figures que s’integren a la feina de cada dia del menjador, atès fins fa pocs mesos pe l’inoblidable xef Jean-Luc Figueras i pels seus dos fills.

L’exposició es mou entre la fusta escollida –fusta dura-, treballada, polida i molt ben envernissada, els sistemes de subjecció –més aparents que realmente necessaris- evocant l’àmbit de la tècnica de construcció de bigues, els cables tensats i altres procediments de física essencial, i les figures filiformes, molt expressives i que posen d’evidència la capacitat d’observació de l’artista.

Recomano dues visites. La primera per observar l’espai d’exposició i prendre consciència de la relació íntima entre l’obra de l’escultor i els volums tractats per l’arquitecte Moneo, la segona, més relaxada, per contemplar de prop les peces més petites i els nombrosos punts de vista de les obres més grans i complexes.

Viure l’espai, veure la feina del creador.

Hotel Mercer

Carrer dels Lledó, 7

Barcelona

Pierre Roca

 

PUJOL

Quan l’expresident Pujol va ser sotmés a les preguntes dels senyors diputats per primer cop –fa uns mesos- vaig escriure un text deixant clara la meva posició en aquesta qüestió.

Hi deia i mantinc que de moment no hi ha proves i no hi ha més dades que els que el propi Jordi Pujol va posar sobre la taula “de motu propio” un temps abans de la primera declaració. Res més.

Res més si exceptuem les ganes –amb prou feines dissimulades- de moltes senyories i de la premsa d’embrutar la trajectòria d’un ciutadà que fins que es demostri el contrari, si es demostra, ha estat ejemplar i que bona part del país ha admirat, estem d'acord amb la seva vessant política o no.

Res més que la fotuda enveja davant d’un home brillant, culte i indiscutiblement intel.ligent que ha liderat el país durant més de dues dècades

La declaració d’avui dilluns 23 de febrer –mala data- no ha aportat res de nou com era previsible. Les manifestacions posteriors dels seus adversaris més aferrissats han estat de vergonya aliena i fins i tot pròpia.

Es jutja l’antic president a la bestreta, només per les impressions d’alguns i la ràbia no continguda dels altres. Només per la mala llet de la impotència.

Trist país el nostre, on els ciutadans suposadament exemplars –els diputats- exhibeixen la seva desconfiança en el sistema judicial, adelantant-se a l’intervenció dels jutges, a la dels tribunals i fins i tot a la dels organismes que han de descobrir el delicte, si hi és.

Encara que només fós per guardar les formes, i per demostrar a la totalitat de ciutadans que es respecta el sistema i els procediments que ens hem donat, els màxims representants de la voluntat popular s’haurien d’abstenir de les condemnes precipitades i d’esventar les seves presumpcions malintencionades que no tenen altre objectiu que fer mal, perjudicar, tacar i malmetre.

Cap d’aquests personatges té interès en clarificar les coses. Tots, en canvi -i pel que es pot veure, sentir i llegir- tots, amb comptades excepcions, es deleixen per veure el senyor Pujol entre reixes, humiliat i rebaixat. Ell i ja que hi som la família sencera. Apa !

Com vaig fer uns mesos enrere reivindico el dubte, la manca de proves i d’arguments. Si algun dia apareixen les proves –si és que existeixen- ja en parlarem i ja veurem qui és culpable i de què, què fan els jutges i com acaba tot. Ja ho veurem.

De moment estem en presència d’un linxament indigne, d’una operació orquestrada per convertir un home objectivament honest –qui digui el contrari que aporti proves, no suposicions- en un ésser humiliat i rebaixat fins la vergonya.

Qui tingui proves que les posi sobre la taula del jutge. O que calli per sempre i s’avergonyeixi d’haver intentat manipular, d’haver calumniat i d’haver fet mal a un home que de moment és tan innocent com vostés i jo.

Si volem condemnar sense judicis canviem de país, de civilització, de cultura i de tradició, tornem enrere i executem l’adversari sense més arguments que l’enveja, que l’odi, que la nostra incapacitat per trobar raons i per recuperar el seny perdut.

Sense més raons que la vergonya que ens fem nosaltres mateixos i la impotència que ens rosega.

La por de mirar-nos al mirall.

Pierre Roca

JE NE SUIS PAS FRANÇAIS.

Je suis catalan de Barcelone au passeport espagnol.

J’ai appris la terrible nouvelle de l’attentat à « Charlie Hebdo » vers 14 h., en entrant à « Au port de la lune », le restaurant français de mon ami et client Guy Bonrepos. Il m’a montré immédiatement la tablette avec les images terribles de la télévision française. Un mélange d’images du lieu des faits, des déclarations des politiciens, de la vidéo d’un voisin et des noms des victimes.

Guy, son ami Pierre et moi, qui ais le même nom, bouleversés, cois, sans savoir trop que dire devant un acte criminel aussi sauvage, exécrable, misérable.

Quand les mots, les nôtres, ont commencé à fuser la sensation était de ras-le-bol, de point limite. Du besoin impératif de mettre fin à ces actes qui sont, en plus de crimes, chantage et menace sur nos têtes, sur nos pays, sur notre culture occidentale.

Un discours où les mots condamnatoires se mêlaient aux mots que durant tant d’années personne n’a osé prononcer.

Frontières, comparaisons hideuses mais que nous exprimions sans honte, sentiments longtemps étouffés, mosquées, quartiers devenus ghettos. La haine présente depuis trop longtemps.

J’ai rappellé à mes amis le fameux discours du président de l’Australie, dirigé aux immigrants il y a un ou deux ans.

« C’est vous qui prenez la décision de venir chez-nous. Nous vous accueillons ravis, mais ce n’est pas nous qui faisons appel à vous. »

« Notre langue est l’anglais. C’est à vous de l’apprendre, pas à nous d’apprendre vos langages. »

« Nous avons nos habitudes, notre façon de vivre et de nous entendre. Vous devez vous adapter à cela. Ce n’est pas à nous de nous adapter à vos formes de vie. »

Tout cela peut sembler bien dur, dit et écrit dans l’entourage culturel tolérant et démocratique qui est le notre, seulement voilà, le crime d’aujourd’hui a remis en question bien des idées apparemment acquises.

Va-t-on se borner à suivre les procédés habituels, l’enquête, l’éventuelle détention des assassins, les interrogatoires de rigueur, le bal des avocats, le ou les procès qui s’enlisent et les peines de prison qui s’estompent avec le temps ?

Va-t-on parler de pauvres types manipulés ? D’assassins à solde de mystérieux pouvoirs ?

Et si, par respect aux victimes mais aussi à notre Europe démocratique, pour une fois et d’une fois pour toutes nous regardons les choses en face et nous exprimons d’un langage sans feux d’artifice, chargé de raison –de notre raison, pas celle des assassins- et au sens lourd de conséquences ?

Assumons que les choses, que ces choses-là ne doivent se répéter. Qu’il faut aller au fond de la question, tuer la vermine et traiter la zone malade au désinfectant. Ou l’amputer.

Gardons pour une fois les belles phrases, la peur et le langage dénué de sens.

Exprimons-nous à partir des sentiments et du futur que nous voulons pour nos fils. À partir du courage.

Chassons la bête.

Pierre Roca

POLÍTICS.

A l’hora de la veritat, quan semblava que ho teniem tot a l’abast, els polítics es porten com nens petits i amenacen amb esguerrar-ho i fer fum de la il.lusió de tot un poble.

Què els passa, als polítics? De quin mal pateixen?

Si ens trobessim a una de les classes de P3 de l’escola primària diriem que els nens o nenes que van dir que sí fa uns dies i que ara posen condicions tenen problemes d’immaduresa –és ben normal, pobrets, només tenen tres anys- i que amb el temps i l’experiència s’aniran centrant, creixaran i seran conseqüents amb el que diuen i suposem que pensen.

El que és preocupant és que els polítics que van dir sí i que ara fan veure que no n’estan segurs no tenen tres anys. En tenen al voltant dels quaranta, haurien de ser conscients de la responsabilitat que hem delegat en ells i haurien de demostrar engrunes de coherència i de rigor.

O dimitir dels seus càrrecs i ser dimitits i foragitats dels seus propis partits. Al carrer !

Amb el joc del sí però no estan minant la moral i l’energia dels que hem cregut en la seva voluntat d’unió i de rellegar els interessos de partit, els matisos i les diferents lectures de la realitat amb l’únic objectiu de la independència.

Un cop assolida la fita cada grup podria tornar a les vel.leitats que els ocupen i a discutir sobre el sexe dels àngels.

Un exemple? El del vehicle avariat en plena carretera, a una corba perillosa. Cada un dels cinc ocupants proposa una solució.

Trucar al RAC, trucar als mossos, no fer res i esperar, intentar arreglar el que no funciona o trucar alhora als mossos i al RAC, senyalitzar el vehicle i deixar-lo, esperant fora del cotxe i de la carretera com a mida de prudència.

És evident que la solució assenyada és la última, però també és possible que la estupidesa humana porti els ocupants del cotxe a discutir i a perdre el temps, arriscant l’objectiu principal: la supervivència.

L’exemple és molt esquemàtic però la nostra situació com a ciutadans de Catalunya no ho és menys. Malgrat les justificades reticències hem confiat en la paraula dels politics i ara veiem com es van traient del barret trucs, justificacions i arguments de mal pagador.

Si ho acaben fent malbé, si es carreguen les il.lusions de tots nosaltres i ens segueixen demanant el vot per les absurdes alternatives de sempre, si es perpetuen en les mentides i en els seus propis interessos i egoïsmes de pati d’escola, si ens segueixen prenent per tontets, pretenent aprofitar-se dels vots per fer la seva, si passa això no es mereixeran ni una butlleta.

Cap ni una, cap més mostra de confiança.

Ni ells ni el sistema que els acull i els recolza.

Que estiguin atents. Que no badin, que n’estem tips i sabem qui són.

Que es treguin les lleganyes i vagin pel camí acordat. Que no ens enganyin.

Pierre Roca

(CARTES D'AMOR) T'OLORO I T'ESTIMO.

T’oloro i t’estimo.

Em vaig enamorar de tu –t’ho dic sovint- oloran-te. O millor, primer vaig estimar el conjunt de les teves olors i després, quan vaig fixar-me en tu, vaig estimar l’ésser que originava aquelles sensacions que m’arribaven a través del nas.

Deus recordar que tot va començar a casa d’un amic comú: inauguració d’un pis, sopar amb divuit o vint convidats i la festeta posterior. Vaig anar-hi per intentar per enèssima vegada seduir una cosina del que estrenava casa, una noia molt atractiva que coquetejava amb mi i amb gairebé tots i que sempre acabava posant-me del pitjor humor.

Vaig ser dels primers d’arribar i vaig ajudar al meu amic en les seves funcions d’amfitrió, contestant les trucades al telèfon de la porta, accionant el botó del pany, rebent, saludant als coneguts i presentant-me als que no coneixia ni em coneixieu, com tu mateixa. Recordo que vas aparèixer amb dues amigues de no sé qui i que ni et vaig veure. La teva olor em va fascinar i vaig concentrar tota la meva energia en aquella percepció tan intensa que em portava a mons desconeguts, em feia visionar a gran velocitat imatges de colors vivíssims i em produïa efectes insospitats a ran de pell.

Vaig abandonar de seguit la meva tasca d’amfitrió delegat i vaig seguir la teva sentor, deixant-me guiar pel rastre olfactiu. Al cap d’uns moments et vaig mirar, naturalment, i la meva mirada va ser tan intensa –això m’ho has explicat tu- que et va atreure immediatament, propiciant el nostre primer diàleg.

Al cap de poca estona vaig confessar-te fins a quin punt em fascinava la teva olor, vas riure i vaig poder-te olorar sense embuts i sense dissimular, mentre reies i reies.

T’olorava els cabells, les orelles, les espatlles, nues amb aquell vestit d’escot vertiginós, les mans i els braços. Quan vaig robar-te el primer petó -tu vas facilitar-ho molt, ja ho sé- vaig olorar-te la cara i després els llavis, que vaig assaborir com ho fan els catadors, descobrint aromes llunyans que mai més s’esborraran.

Aquell dia les coses no van anar més lluny. Ni tu ni jo volíem precipitar res i durant els dies següents ens vam anar acostant en cercles concèntrics: un dia un cine i picar alguna cosa, dos o tres dies més tard sopar a un petit restaurant molt romàntic que et va encantar i un parell de copes al bar francès que tu coneixies i a la setmana següent, quan ja començava a neguitejar, mort de ganes d’olorar noves parcel·les de la teva pell, vas proposar-me un sopar a casa teva. –Cuinaré jo i ja veuràs. Pobre de tu que no t’agradi! Només cal que portis el vi-.

Vaig portar un vi caríssim, encara ho recordo, i em vaig comprar una camisa quasi tan cara com el vi. No vas fer comentaris sobre el vi però recordo que la camisa et va agradar molt i que la teva mà va posar especial èmfasi en sentir el tacte del teixit, posant-me com una moto. Després del sopar i d’acabar-nos l’ampolla, vam passar a l’escena del sofà i quan el sofà se’ns va quedar petit vam córrer al teu llit i vaig olorar i olorar i olorar, fins al punt de preocupar-te: “Que només m’oloraràs, rei?” vas deixar anar amb la veu molt i molt baixa. Vaig entendre de seguit que si volia seguir-te olorant durant molt de temps havia d’incorporar elements més convencionals al nostre tendra cos a cos.

Ara, passat un any, ens coneixem bastant més i sabem tots dos de quin peu calcem. Et faig l’amor tan apassionadament com puc per així, després d’haver-te satisfet, passar-me tot el temps del món oloran-te, matisant flaires, comparant l’olor de les aixelles amb la del clatell, diferenciant la sentor dels cabells de la de les mans o la del pubis de la que exhala la pell de l’esquena quan sues una mica després d’haver-nos estimat.

Conec de memòria el teu paisatge olfactiu, la teva particular geografia aromàtica, racons, plecs, moments, hores i fins i tot els teus estats anímics. T’oloro i sé si el teu dia ha estat feixuc o al contrari positiu, si només vols dormir o si em desitges, si necessites arraulir-te sobre el meu pit o sortir a caminar fins a l’esgotament. Si vols veure la tele o llegir, si tens ganes d’amanida o de llenties o d’un entrepà, si vols xerrar durant hores o escoltar música. Mai cap perfum, mai cap colònia ni cap desodorant que puguin desvirtuar l’essencial. Mai.

No vull ni imaginar-me què passarà si un dia em constipo, si perdo aquesta sensibilitat privilegiada i no puc olorar-te, deixes d’interessar-me, ja no et desitjo i el teu cos de dona de vint i pocs anys deixa de tenir l’estrany atractiu dels seus mil i un olors. Del seu llenguatge eteri que alimenta el nostre diàleg particular: la complexitat barroca de la teva ferum i el meu nas. La teva flaire i els meus somnis. La força colpidora i penetrant del teu aroma dolç i pesant i jo.

Crec molt sincerament, amor meu, que estem fets l’un per l’altre. L’un per olorar l’altra, l’altra per ser olorada per l’un.

Mai no estimaré cap altra olor.

Olfactivament teu,

Pierre Roca

 

    

(CARTES D'AMOR). PRINCESA...

Vaig estar esperan-te durant més d'una hora.

Vaig fer els cent passos –o mil, o dos mil- per la plaça de l’ajuntament -recordes que ens haviem citat allí?- intentant descobrir-te entre la gent, mirant l’aparador d’una botiga, apareixent per una cantonada o arribant com un corrent d’aire fresc per qualsevol dels carrers que neixen o que moren a la plaça.

Vaig donar tantes voltes i vaig mirar tan el rellotge i vaig exterioritzar tant i tant que esperava a algú que la noia de la llibreria de davant de l’ajuntament també es va posar a mirar, unint la seva mirada a la meva, intentant descobrir l’objecte del meu interés.

Quan passava una noia sola, ella la mirava i em mirava, avaluant la meva reacció. També ho feia amb alguns homes, per si l’objecte del meu neguit era un senyor.

Però qui no arribava eres tu i jo et buscava, caminava, voltava i consultava el rellotge i ella, la noia de la llibreria, compartia impaciències i s’encuriosia i al cap d’una bona estona era com si tots dos t’esperéssim. Jo per tot el que sentia i ella, suposo, per solidaritat.

Quan la meva espera ja durava més de tres quarts d’hora, la noia de la llibreria –una noia alta i prima, amb el cabell roig i ulleres i una faldilla que tremolava quan ella feia el més mínim moviment-, la noia de la llibreria, deia, em mirava i a voltes esbossava un lleu somriure, com per fer-me companyia, com per fer-me saber que no estava sol.

Jo també li vaig somriure i quan va tancar la botiga i es va girar per mirar-me sense embuts, vaig anar cap a ella i vaig proposar-li de fer un cafè. Ja ho veus, res de gaire original.

El cafè va convertir-se en un parell de copes de vi, en una conversa atabalada en la que ens ho volíem dir tot sense pauses, en la constatació de no poques coincidències vitals, d’algunes afinitats i de lleus i inesperades emocions.

Vam sopar junts, és clar.

T’escric des de casa seva, mentre la llum del matí entra per la balconada i ella s’està dutxant, després d’esmorzar plegats.

Ha estat una nit agradable, tendra, intensa i molt suau. Molt. De vegades ella dormia, de vegades es despertava i ens estimàvem, d’altres cops qui dormia era jo i ella –m’ho ha dit fa una estona- recordava entendrida el meu caminar impacient per la plaça de l’ajuntament i s’emocionava tant que no podia reprimir un petó que jo rebia entre somnis i només recordo com era d’agradable sentir la seva pell i el seu alè i el ritme pausat i viu del seu cos.

No et tornaré a esperar. Si passes algun cop per la plaça de l’ajuntament a l’hora de tancar les botigues, és possible que m’hi vegis, fent com qui tafaneja els llibres de l’aparador del seu negoci. Però ja sabràs que espero a la llibretera, a la faldilla que reacciona a cada un dels seus moviments, a les ulleres amb les que emmascara uns ulls verds fascinadors i al seu insolent cabell roig.

No et tornaré a esperar mai més. No vens llibres ni portes faldilles ni tampoc ulleres. Ni tan sols recordo el color dels teus cabells i a més, confessa-ho, utilitzes lentilles.

Està ben decidit: no et tornaré a esperar mai més.

Pierre ROCA

EXPOSICIÓ TERESA FONT GÜELL.

Entre el 30 d’octubre i el 16 de novembre s’ha pogut visitar a la “Sala Trinitaris”, a Vilafranca del Penedès, l’exposició d’espectre ample de la creadora Teresa Font.

L’enunciat de l’exposició, “De l’estampació a la pintura”, dóna alguna pista sobre l’itinerari professional i artístic d’aquesta dona, vinculada a la capital del Alt Penedès per llaços familiars.

El recorregut de l’exposició funciona com un relat on es barregen les dades estilístiques, professionals i temporals, amb l’ingredient omnipresent de la creativitat desbordant de la protagonista, aplicada durant anys als encàrrecs dels seus clients de la indústria textil d’arreu del món i més lliure en el moment actual, deixant fluir sensacions, observacions i emocions acumulades durant dècades i exposades ara a l’esguard públic.

Durant el repàs al llarg periode de la feina tèxtil l’artista selecciona els encàrrecs més representatius i els que més l’han marcat. Ho fa i ho expressa amb modèstia, eludint referències i èxits que podrien trencar el climax recollit de la mostra i distreure el visitant de l’essencial, que aquest cop són els matisos, les mitges tintes i les intencions esbossades amb subtilesa més que remarcades.

Aquesta dona de perfil discret ha venut dissenys per fer estampats a marques tan importants com Valentino i d’altres noms de primeríssima fila. La seva obra destinada al sector tèxtil s’ha vist a les millors publicacions mundials sense que el seu nom apareixès. Un exercici notable d’humilitat assumit amb elegància, bon humor i naturalitat.

La part professional és l’inici de l’exposició i n’ocupa la meitat del recorregut. Estampats de tapisseries, de vestits, de corbates, de roba de casa i de mil i una altres aplicacions i destins. La caixa-coberta d’un dels llibres oficials dels JJ.OO. del 92, detalls, senyals i altres aportacions, a vegades mínimes, a projectes de petita i de gran envergadura.

Quan s’arriba al segment explícitament expositiu de l’itinerari, on s’ha penjat la seva producció

actual, les coses canvien. Retrats medievals inspirats per l'obra d'alguns pintors significatius de l’època i que la Teresa reprodueix amb llibertat, sobre suports inesperats, aportant el seu segell personal i el seu ric, molt ric, món interior.

Són peces de gran format que ve de gust imaginar a casa, dedicant una paret sencera al retrat d’un noble venecià o d'una noia centre-europea.

Quadres que suggereixen silenci i que demanen contemplacions llargues i assossegades.

Bellíssims objectes que des del meu punt de vista requereixen espais grans per ser apreciats en tota la seva profunditat.

Cambres o naus o catedrals industrials per acollir les inquietants mirades d’uns personatges, aparentment còmodes en la seva condició involuntària d’habitants inanimats, però absolutament vius i fins i tot tangibles.

Grans, presents, omplint l’espai i fent que l’observador contingui la respiració per qüestions relacionades amb el respecte, però també, i sobretot, per no alterar la serena presència d’aquests éssers de presència imposant i silenciosa.

Pierre Roca

AQUÍ I ARA.

Després de la consumació de l’amenaça -materialitzada amb l’absurda gestió de l’anomenat Tribunal Constitucional- i de l'actitud del govern espanyol contra el govern de Catalunya, sembla evident que el nostre proper pas ha de ser clar, contundent i definitiu, convocant unes eleccions que signifiquin l’inici de la independencia.

Ara toca emprar un lleguatge clar i sense embuts. Sense zones d’ombra ni jocs de paraules per matisar l’objectiu final.

Per qui encara dubta proposo fer la reflexió canviant l’ordre dels factors. Imaginem així que no ens decidim i que atorguem credibilitat a la doctrina del conjunt de les forces espanyoles, en la línia d’obstaculitzar i d’impedir que Catalunya sigui una nació, proposant solucions tronades –i ja experimentades amb resultats desastrosos- com una complicada i improvable reforma constitucional o fins i tot amb una nova versió de l’autonomia.

No cal ser un oracle per rellegir la nostra història recent i comprovar que els retocs cosmètics constitucionals i les bones intencions del darrer moment es veuen sistemàticament subjectes a canvis transaccionals que els desvirtuen, tot plegat per raons tan clares com que per l’Estat espanyol només som valuosos en funció del que aportem en milions d’euros. Quin sentit té mantenir una Catalunya espanyola si deixem de ser la font d’ingressos que som des de fa tants i tants anys?

Si pactem –una alternativa que hem d’evitar- veurem en pocs anys com s’ataca de nou el català, com la nostra cultura s’afebleix i com l’anquilosat, vell i polsós tarannà espanyol segueix menystenint-nos i burlant-se de nosaltres.

No somiem truites i anem per feina. Treballem per la independencia, deixem els matisos per les generacions futures, preparem-nos per uns temps durs –no ens regalaran res i cada parcel.la de llibertat ens costarà molt d’aconseguir i de consolidar- i prenem decisions.

Siguem valents. Mirem-nos al mirall d’Europa. Som un país petit, és cert, però tot i així som una mica més grans que Bélgica, un dels més rics de la UE i una mica més petits que Dinamarca, Suïssa i Holanda, països rics com tohom coneix.

Som alhora el millor, més eficient i més utilitzat accés de la península ibèrica cap a la resta d’Europa i tenim un dels principals ports de la conca mediterrània. Som així mateix una de les regions més industrialitzades del continent europeu, líders en turisme i amb una agricultura diversificada, moderna i orientada cap a la qualitat i el respecte a l’entorn. Inventem, exportem, proposem i liderem.

No hem de tenir por, però hem de ser respectuosos i conscients.

Hem de prendre decisions trascendentals i els polítics han de ser exemple d’iniciativa i de fermesa. Ells han d’aglutinar l’afany de llibertat d’aquest poble, pensant sobretot que Espanya representa un plantejament vell, esgotat i exemple de ben poca cosa.

Hem d’avançar com a país, sols en primer moment i treballant per mantenir la millor relació possible amb els nostres veïns del sud-oest. Relació d’intercanvi cultural, de relacions familiars, de relacions mercantils i de comunicació. Relacions positives en els dos sentits i també, i sobretot, amb la resta dels països del món.

Ara mateix Espanya és fre, traves i inútils complicacions. No hi pensem més. Anem a la nostra!

Treballem per una Catalunya oberta, generadora de projectes engrescadors, activa i capdevantera.

Que els partits es posin a la feina!

Ara és el moment. Ara ens tenen al seu costat, liderant la voluntat de tot un país.

Pierre Roca