Roux.

Le roux est une base de cuisine des plus classiques. Matière grasse dans un recipient à petit feu, farine, et tourner attentivement avec un outil en bois ou en silicone jusqu’à ce que le mélange prenne une belle couleur dorée.

Dans le cas qui nous occupe, Roux est le nom de famille de Serge Roux, styliste culinaire dont vous avez vu les créations á la télé dans bon nombre de pubs.

Le milieu cinéma, et plus spécialement celui du cinéma publicitaire, n’est pas précisément un havre d’humilité. Presque tout le monde s’y considère exceptionnel, spécial et bien au dessus du reste des habitant de la planète.

Pour cette raison, entre autres, Serge Roux est un « rara avis », un personnage qui démonte les idées préconçues à force de normalité, de naturel et d’un charme absolumment spontané et vrai qui le situe au delà des schémas habituels.

Du point de vue professionnel c’est un des meilleurs dans son métier, qui consiste à créer des images appétissantes de mets, denrées et produits alimentaires que le spectateur va vouloir avaler de suite.

Son équipe est remarquable. Elyssa Roux –sa soeur ou sa cousine, allez savoir- jeune fille dont le sourire permanent fait craquer l’ambiance généralement tendue des plateaux, est une très efficace collaboratrice, attentive aux gestes, décisions et ordres de son aîné et patron. L’autre pilier de l’équipe est le directeur photo, qui était quand je les ai connus Jean Poisson, un personnage calme aux silences expressifs qu’il renforce d’un langage gestuel clair et précis.

Une méchante équipe, je vous l’assure.

Avec les mots justes, les gestes indispensables et la modestie des génies, les trois font dans le chocolat, la sauce tomate, le hamburguer, le fromage ou le saucisson premier choix, arrivant à des résultats qui ne peuvent qu’émerveiller.

En plus de sa facette de « food stylist », le petit groupe double la performance avec des effets spéciaux mijotés à la maison. Des appareils conçus, construits et maniés par Serge pour que les différents ingrédients d’un plat arrivent en volant ou le verre de vin atterrisse sans dommage entre deux assiettes ou le café que prend monsieur Clooney joue les danseurs en forme de goutte d’une esthétique rare.

Les Roux apparaissent dans le chaos organisé du tournage avec une valise en rouge délavé où ils transportent les outils qui vont opérer le miracle, l’accent parigod et l’apparente naïveté de leur sympathie bon enfant. Du tout simple. Du vrai.

Après, tout tourne autour d’eux. Les électriciens, les monteurs, l’équipe de production et les clients –une dizaine de jeunes inexpressifs dans la trentaine désabusée- et le personnel auxiliaire, les assistants, les « runners » et autres petits métiers de ce monde en vase clos.

On peut lire le scepticisme dans leurs regards quand Serge tend des fils en nylon ou déballe des aiguilles-à-coudre ou fait des essais pour déceler les erreurs, qu’il corrige pour recommencer et faire que l’éclaboussement du verre de Coca tombe du bon côté.

Dix ou douze ou quinze heures après leur arrivée le groupe sauvage des Roux remplit de nouveau la malle de son techno-barda et quitte les lieux en saluant, le sourire aux lèvres, tous ceux qui avons eu la chance de les connaître.

Une très bonne leçon d’humilité, je vous l’assure.

Pierre Roca

Serge Roux

www.foodroux.fr

Consells.

Fa anys –des que era petit- que no rebia tants consells.

Ara,  partir de l’explosió del sentiment independentista a Catalunya, rebo consells de tot arreu, generalment de part de gent que no conec.

Agraeixo la voluntat protectora i fins i tot paternal de qui m’aconsella, naturalment, però em sorprenen algunes coses.

Em sorpren per exemple no conèixer cap d’aquests consellers voluntaris. També em sorpren que la gran majoria d’aquestes ànimes generoses visqui fora del territori català.

Em sorpren així mateix que no parlin el meu idioma natal en una proporció del 99%.

Des del punt de vista cronològic, como ho he dit al principi, em sorpren que la rauxa dels consells es desencadeni a partir del passat dia onze de setembre.

També em sorpren l’atreviment de tota aquesta gent, quan m’aconsellen què he de voler i de votar. No m’imagino ni imagino cap dels meus amics, coneguts i saludats intentant modificar el criteri i la voluntat d’un altre poble que es decanti per la seva independència. S’imaginen aconsellant els de la llunyana Extremadura sobre el que han de fer o deixar de fer si es volguessin emancipar d'Espanya o fer-se portuguesos? Jo no.

Em fascina, per altra banda, que els simpàtics “consellers” perdin la simpatia, les formes i el discurs racional quan entenen finalment que els seus consells carregats de bona intenció no m’interessen i fins i tot em molesten, tractant-se de qüestions de casa meva. D’afers propis que només puc dirimir amb qui viu al meu país.

Em vé sempre a l’esperit el símil del divorci. Ningú de nosaltres, o gairebé ningú, admetria consells en una decisió tan personal, tan poc pública i tan íntima com la separació de l’ésser amb qui estem vinculats i amb qui compartim vida, fills, casa i anys de relació.

Tot plegat, l’allau de consells, l’atreviment, la falta de respecte i el to amenaçador i sovint agressiu que es pose de manifest quan no fem cas, tot plegat fa créixer la meva desconfiança.

Perquè tenen tan d’interès a que seguim units i sotmesos a l’estat espanyol?

És afecte o és voluntat de seguir posseïnt el nostre territori, de seguir intervenint de la pitjor forma possible en els nostres afers i de seguir decidint, fent i desfent a casa nostra?

Poques coses són previsibles, poques coses poden garantir-se. Poques es poden assegurar sense marge d’error.

Si Catalunya es decideix per l’independència patirem, però ara mateix ja disposem d’una considerable experiència de sofriment. Som un país fort, avesat a fer la viu-viu en un entorn complicat i aspre. Una raça acostumada a aguantar i a seguir empenyent en la direcció que ens interessa.

Si Catalunya es decanta per l’independència l’obtindrem, patirem i deixarem a les generacions següents el valuós llegat d’un país propi.

No m’aconsellin més, per favor.

Pierre Roca

  

Col.laboracions.

Des d’avui col.laboro amb Keli, una empresa del ram immobiliari, aportant continguts al blog del seu espai web.

Keli és sobretot una empresa jove, fundada i activada per una parella que també és jove i que aporta al projecte idees i molta energia.

No és una immobiliària més. Han creat un sistema que implica les parts des del primer moment i els hi funciona. Una bona notícia pel gremi, però també pel país, pels emprenedors i pels que, com jo mateix, observem atentamement l’evolució de la nostra economia, atents a qualsevol signe positiu.

S’asseguren la complicitat de qui vol vendre, formen equip i s’adrecen al possible comprador en termes de claredat i d’objectius compartits.

Sembla poca cosa, sembla insignificant però als negocis, com a la vida, l’actitud és essencial i determina l’evolució del procés i l’èxit de cada operació.

En un article recentment publicat a “Le Monde”, l’assagista francès Pascal Bruckner esmenta l’escepticisme europeu com causa de la crisi moral, conceptual i econòmica que patim. Pel que fa a l’estat espanyol hi afegeixo la mandra i el convenciment absurd de que malgrat les evidències som els millors en tot. Tot, tot.

Sent així no cal canviar, no cal evolucionar ni intentar aprendre. Perquè, si som els millors?

Els responsables de Keli han seguit el camí invers, després d’observar el panorama professional del seu àmbit d'actuació. Han detectat les mancances, els vicis i les deficiències acumulades durant els anys del diner fàcil, han espolsat els manuals, hi han afegit notes al marge i han tirant endavant amb la seva pròpia filosofia, la convicció d’anar pel bon camí i importants dosis d’energia i d’un positivisme convincent i comunicatiu. I feina, clar. Molta feina amanida amb bon humor i amb poques queixes.

Conscients de l’importància del seu esforç i de la necessitat d’incorporar a l’equip, de forma directa, indirecta o puntual, talents, idees i bones dosis d’oxígen.

Jo mateix entro en aquest esquema amb una funció molt concreta: escriure periòdicament sobre qualsevol cosa que faci referència a la part alta de la ciutat de Barcelona, mercat natural de l’empresa.

Tot plegat sembla fàcil però no ho és. El procés dels Keli's inclou moltes hores de reflexió, d'assimilar experiències pòpies i alienes, d'intuició, empenta, capacitat de decisió i unes quantes coses més.

Us recomano el web de Keli (www.keli.es).

Us agradarà.

Pierre Roca