VINÇON.

Vinçon, una de les botigues més prestigioses de Barcelona, ha anunciat oficialment l’inici d’un expedient que suposarà el tancament a curt termini de l’establiment.

Per la meva generació Vinçon ha estat i és molt més que una botiga. Era i segueix sent un referent, un espai privilegiat per on passejàvem i adquiriem cultura i on sempre compràvem alguna cosa. Un detall de dos euros o una làmpada de sis-cents.

L’ànima i cap visible del negoci, el Fernando Amat, m’ha semblat des de sempre un personatge extraordinàriament coherent, honest, cult i innovador. Un dels motors de la ciutat des de la discreció del seu despatx. Un home sempre disposat a rebre i a comentar idees i propostes, a parlar clar, a suggerir i sobretot a respectar. Un tipus fonamentalment honest.

Com bona part dels barcelonins tinc infinitat de records vinculats a la botiga del Passeig de Gràcia.

El Fernando de fa quaranta anys, de cabells llargs i cotxe anglès descapotable. La llista de regals del meu primer matrimoni, la recuperació, amb un dels seus socis, del restaurant “La Venta”, al Tibidabo, el seu viatge en solitari a la Xina quan era un país absolutamente tancat, d’altres viatges iniciàtics als Estats Units, l’època de les motos grosses, l’afecció per l’esquí, les exposicions a la Sala Vinçon i la seva generositat, que em va permetre, als inicis de Palo Alto, a Poblenou, il.luminar els carrers interiors del recinte amb làmpades “Boqueria” de ferro esmaltat.

Fa dos anys vaig col.laborar de nou amb Vinçon, en un intent de dinamitzar la secció de cuina amb uns tastets amb els que es convidava a clients, amics i coneguts. Em vaig sentir afalagat de ser part de la casa i de tenir el meu mínim protagonisme en aquell espai privilegiat.

Durant dècades Vinçon i el Fernando van ser part integrant de la modernitat de Barcelona. La seva presència discreta i elegant, d’una coherència exemplar, atorgava prestigi i significava que un professional, una iniciativa o un espai eren importants per la ciutat i s’havien posat de moda. 

La botiga i el que s’hi venia van esdevenir un referent internacional per dissenyadors, arquitectes, artistes i creadors.

Quan va deixar la primera línia executiva del negoci, fa uns anys, es va instal.lar a un petit despatx ombrívol situat al costat de la sala d’exposicions, l’antic estudi del pintor Ramon Casas. M’havia rebut uns quants cops quan li anava a comentar idees, iniciatives, invents o caigudes. La seva opinió, mai categòrica, sempre respectuosa, era important i assenyada i portava a la reflexió.

Sembla que el pas del temps, la crisi, la competència i els canvis culturals i de status dels clients i de la ciutat han pogut més que les intuicions del Fernando Amat i el seu olfacte comercial.

Sigui com sigui Vinçon no haurà passat en va. Ha modelat bona part de la nostra cultura urbana, ha funcionat com finestra oberta al món i ha estat eina didàctica que ens ha educat, ens ha mantingut informats i ens ha convertit en co-protagonistes de la història de la ciutat.

Gràcies Fernando. Gràcies amic.

Pierre Roca

  

ANTONI YRANZO.

L’escultor Antoni Yranzo exposa la seva darrera obra a la planta baixa de l’hotel Mercer, al carrer dels Lledó, al barri gòtic de Barcelona.

Exposar obra de petit format a un espai de proporcions monumentals i de pedra mil.lenària és un atreviment en sí mateix, sobretot si l’autor de l’adaptació – de l’encaix- de les instal.lacions hostaleres és l’arquitecte Rafa Moneo, ara mateix un dels més respectats de la península.

El desafiament de l’escultor Yranzo ha consistit en eludir l’enfrontament, integrant les seves peces, algunes realment petites, en espais, repises i racons de l’interior de l’edifici. Un cara a cara refusat amb intel.ligència i una integració reexida que acaba semblant natural i quotidiana.

L’Antoni Yranzo, fill de fuster i enyorant sempre l’ofici del pare, és un artesá doblat de sensibilitat o un artista dominant a la perfecció els materials i la tècnica.

Buscador incansable de la puresa de les formes, dels acabats sense màcula i de la fusió, no sempre senzilla, de la fusta, de l’acer inoxidable i de solucions tècniques descobertes dia a dia en un món, el que envolta el seu estudi de Poblenou, on la indústria i la tècnica són part del dia a dia.

Observació, integració i senyals de lectura no sempre evident on es posa de relleu la cultura dels materials i la física més senzilla i immediata.

Obra, també, de vocació decorativa.

De vocació i  d’intenció, perquè embellir l’entorn exterior o interior és fruit d’un “parti pris”, d’un apriorisme noble i senzill a la mida d’aquest autor de formes i manipulador de materials –la fusta, per exemple- fins arribar a crear les formes pures, netes i sovint afuades que proposa.

A l’hotel que l’acull el creador s’hi sent com a casa i brinda el joc, el “divertimento”, dels cuiners i d’altres figures que s’integren a la feina de cada dia del menjador, atès fins fa pocs mesos pe l’inoblidable xef Jean-Luc Figueras i pels seus dos fills.

L’exposició es mou entre la fusta escollida –fusta dura-, treballada, polida i molt ben envernissada, els sistemes de subjecció –més aparents que realmente necessaris- evocant l’àmbit de la tècnica de construcció de bigues, els cables tensats i altres procediments de física essencial, i les figures filiformes, molt expressives i que posen d’evidència la capacitat d’observació de l’artista.

Recomano dues visites. La primera per observar l’espai d’exposició i prendre consciència de la relació íntima entre l’obra de l’escultor i els volums tractats per l’arquitecte Moneo, la segona, més relaxada, per contemplar de prop les peces més petites i els nombrosos punts de vista de les obres més grans i complexes.

Viure l’espai, veure la feina del creador.

Hotel Mercer

Carrer dels Lledó, 7

Barcelona

Pierre Roca

 

PUJOL

Quan l’expresident Pujol va ser sotmés a les preguntes dels senyors diputats per primer cop –fa uns mesos- vaig escriure un text deixant clara la meva posició en aquesta qüestió.

Hi deia i mantinc que de moment no hi ha proves i no hi ha més dades que els que el propi Jordi Pujol va posar sobre la taula “de motu propio” un temps abans de la primera declaració. Res més.

Res més si exceptuem les ganes –amb prou feines dissimulades- de moltes senyories i de la premsa d’embrutar la trajectòria d’un ciutadà que fins que es demostri el contrari, si es demostra, ha estat ejemplar i que bona part del país ha admirat, estem d'acord amb la seva vessant política o no.

Res més que la fotuda enveja davant d’un home brillant, culte i indiscutiblement intel.ligent que ha liderat el país durant més de dues dècades

La declaració d’avui dilluns 23 de febrer –mala data- no ha aportat res de nou com era previsible. Les manifestacions posteriors dels seus adversaris més aferrissats han estat de vergonya aliena i fins i tot pròpia.

Es jutja l’antic president a la bestreta, només per les impressions d’alguns i la ràbia no continguda dels altres. Només per la mala llet de la impotència.

Trist país el nostre, on els ciutadans suposadament exemplars –els diputats- exhibeixen la seva desconfiança en el sistema judicial, adelantant-se a l’intervenció dels jutges, a la dels tribunals i fins i tot a la dels organismes que han de descobrir el delicte, si hi és.

Encara que només fós per guardar les formes, i per demostrar a la totalitat de ciutadans que es respecta el sistema i els procediments que ens hem donat, els màxims representants de la voluntat popular s’haurien d’abstenir de les condemnes precipitades i d’esventar les seves presumpcions malintencionades que no tenen altre objectiu que fer mal, perjudicar, tacar i malmetre.

Cap d’aquests personatges té interès en clarificar les coses. Tots, en canvi -i pel que es pot veure, sentir i llegir- tots, amb comptades excepcions, es deleixen per veure el senyor Pujol entre reixes, humiliat i rebaixat. Ell i ja que hi som la família sencera. Apa !

Com vaig fer uns mesos enrere reivindico el dubte, la manca de proves i d’arguments. Si algun dia apareixen les proves –si és que existeixen- ja en parlarem i ja veurem qui és culpable i de què, què fan els jutges i com acaba tot. Ja ho veurem.

De moment estem en presència d’un linxament indigne, d’una operació orquestrada per convertir un home objectivament honest –qui digui el contrari que aporti proves, no suposicions- en un ésser humiliat i rebaixat fins la vergonya.

Qui tingui proves que les posi sobre la taula del jutge. O que calli per sempre i s’avergonyeixi d’haver intentat manipular, d’haver calumniat i d’haver fet mal a un home que de moment és tan innocent com vostés i jo.

Si volem condemnar sense judicis canviem de país, de civilització, de cultura i de tradició, tornem enrere i executem l’adversari sense més arguments que l’enveja, que l’odi, que la nostra incapacitat per trobar raons i per recuperar el seny perdut.

Sense més raons que la vergonya que ens fem nosaltres mateixos i la impotència que ens rosega.

La por de mirar-nos al mirall.

Pierre Roca