Publicitat.

El cinema publicitari és sovint infinitament més creatiu, més acurat i més innovador que el cinema de ficció.

Pocs directors –penso fonamentalment en directors joves- poden explicar en trenta segons les excel.lències d’un vehicle, d’un iogur o d’una assegurança, aconseguint a més que el missatge s’entengui, sigui divertit i quedi gravat a la memòria de l’espectador.

Les escoles de cinema, molt especialment al nostre país, haurien de prendre nota dels avantatges del cinema publicitari com a pas dels exercicis escolars a la professió, en una branca, a més, especialment exigent i compromesa. Ni les empreses anunciants ni les agències de publicitat ni les productores estan disposades a perdre temps i diners a l’hora de dissenyar, elaborar i exhibir un spot publicitari.

Pel director jove és una magnífica oportunitat d’entendre el seu lloc precís a l’entramat empresarial, per dilucidar els espais en els que es pot moure amb llibertat i els que exigeixen discreció i per aportar mínimes dosis de creativitat en un procés en el que cada estament implicat introdueix idees, novetats, coneixements i risc. Una bona oportunitat, en conseqüència, per aparcar l’afany de protagonisme, per respectar els interessos del client, per aprendre a treballar en equip i per observar la pròpia feina de forma desapassionada i realista.

Les escoles de cinema formen massa sovint directors alienígens. Personatges recent sortits de l’adolescència amb un bagatge prescindible de pretensió, de grandiloqüència i de veritats absolutes. Quan tenen la sort de realitzar algún spot publicitari veuen la cara fosca de la realitat, les exigències de guions no escrits per ells, la rigidesa dels pressupostos i el rigor dels terminis d’execució de la feina. Comproven així mateix els capricis –sovint gratuïts- dels creatius de l’agència publicitària o dels responsables del departament de marketing del client, així com la pressió constant de la productora que els ha contractat. Un infern d’alta intensitat, de pressió permanent i de canvis de criteri continus. Una escola de diplomacia, de paciencia, de modèstia i de plantejar-se a cada moment la responsabilitat –gran- i el protagonisme –mínim-. Una forma accelerada de madurar, metabolitzant la ràpida successió de vivències sense possibilitat d’errada.

Quan el director deixa l’escola amb els dos curtmetratges inclosos en el cicle d’aprenentatge i té la sort –o la dissort- de puguer dirigir el seu primer llargmetratge es posen de relleu els acnés juvenils, les inseguretats, les malalties pròpies de l’infantesa, les mancances i la terrible inexperiència pel que fa a les relacions amb el grup humà que l’envolta.

No sé si el pas pels llocs d’ajudant de direcció o pels primers encàrrecs de cinema publicitari són garantia de res, però pel que he anat copsant durant tants anys, els itineraris pausats ajuden a conèixer i apreciar el factor humà, les particularitats de les persones i la riquesa de les relacions i del pensament de cada un de nosaltres. El factor temps ens permet apropar-nos a l’essència del fet cinematogràfic, que no és més –ni menys- que l’essència de la raça humana i del fet de viure.

Pierre Roca

Senyoreta.

Moltes dones joves segueixen recalcant que són “senyoretes” quan m’adreço a elles dient “senyora”.

Si estic d’humor els hi recordo que la paraula “senyoreta” no té cap més objectiu que informar sobre l’estat civil de la dona a qui ens referim, o sigui de la seva disponibilitat. Així l’home sap si és soltera i per extensió si està disponible.

Curiosament mai no ens referim als homes solters com a “senyorets” per informar l’element femení de la disponibilitat del mascle en qüestió.

Sembla clar que el tractament “senyoreta” és un dels últims reductes del masclisme imperant i queda clar sobre tot que les dones són les primeres perpetuadores de bon nombre d’actituds masclistes.

Les mares –encara avui dia- segueixen educant els fills –nois- per què quan arribi el moment es comportin com el rei de la casa.

Si al nucli familiar hi ha noies i nois la diferència de tracte és vergonyosa. Les nenes paren i desparen taula mentre els nens acompanyen el pare al sofá. Més tard les nenes, que ja són noies, ajuden la mare a planxar les camises dels homes de la casa. Quan plantejo la qüestió a les mares –sovint són dones cultes i amb considerables responsabilitats de caire professional- contesten que en són conscients però que no acàben de veure els nois planxant-se les camises, pobrets.

Quan alguna dona em planteja les conegudes revindicacions familiars, greuges dels homes, assimetria de les responsabilitats a casa, etc., els hi pregunto si quan sortien junts no veien com era l’home que més tard seria el seu marit o parella. Si ho van descobrir de cop. Si no l’havien vist mai funcionar durant unes vacances o un viatge o un cap de setmana. O a casa dels seus pares.

Les dones en general faciliten el masclisme. És molt possible que en el fons segueixin enamorades de la figura paterna. Un pare dels d’abans, autoritari i poc disposat a assumir la seva part de feina a casa. Tot un home, vaja.

L’esquema de parella en la que ell porta els diners i ella s’ocupa de la casa funcionava fa anys. Ara només hauria de funcionar si hi ha acord entre les dues parts implicades i si es reconeix a la dona alguna retribució per la feina que fa, que com a mínim és tan important com la del seu home.

Conec moltes parelles joves, modernes i cultes en les que els dos components treballen fora de casa. Quan pleguen de les respectives feines ell va al gimnàs o a fer una copa amb els amics o a veure el partit del segle a un bar amb la colla de sempre. Ella va al súper, endreça la casa, encarrega la pizza o s’arrisca amb una truiteta o fa bullir una mica de verdura. Si no tenen alguna ajuda externa i professional ella ha de planxar, pensar que s’ha de posar la rentadora, endreçar la roba seca, etc.

Després, quan parlen a un programa de televisió o per la ràdio o quan van a sopar amb uns amics dissabte al vespre, les senyores –ja no són senyoretes- es queixen que l’home no ajuda a casa. Com si pel fet de néixer dona portessin gravat a la pell que han de comprar, cuinar, endreçar, rentar i planxar, esperant com a molt que el mascle es digni a ajudar-les a plegar els llençols.

Com si els homes, pel sol fet de ser-ho, haguessim de tenir sempre una dona en funcions de mainadera, de cuinera i de criada.

Com si quan compartim vida i espai amb una dona ella hagués d’estar sempre disposada a fer de mare, d’infermera si cal i de puta quan el senyor ho exigeix.

Soc home, soc heterosexual i encara que no ho sembli tinc seixanta-un anys i una considerable experiència de convivència amb dones.

Pierre Roca

Nuclear.

Al margen de la esperpéntica polémica acerca de la ubicación del almacén de combustible nuclear fuera de uso, conviene echarle una mirada desapasionada al asunto de las energías en nuestro país.

Lo fácil y recurrente es posicionarse a favor o en contra de la energía nuclear, sin por ello adentrarse de forma clara en la cuestión.

Otra cosa es la coherencia, bastante más difícil de asumir y de mantener sin aceptar la cuota de responsabilidad de cada uno de nosotros.

El estado español ha experimentado en las últimas décadas un impresionante incremento de las necesidades de energía. En determinado momento y siguiendo una pauta iniciada por otros países industrializados se optó por completar el abastecimiento de energía eléctrica con varias centrales nucleares ubicadas en distintos puntos de nuestra geografía. En aquellos tiempos las llamadas energías alternativas o renovables eran poco más que el sueño utópico de un puñado de adelantados.

Lo atómico adoleció desde el primer momento de la mala prensa que lo presenta cómo el invento diabólico que se llevó por delante cientos de miles de vida en el episodio final de la segunda guerra mundial. Hiroshima y Nagasaki.

En los últimos veinte años los sistemas de generación de energía a partir de la luz solar y del viento se han perfeccionado, llegando a niveles de eficiencia muy importantes que han permitido la construcción de buen número de parques fotovoltaicos o eólicos, todos ellos conectados a la red. Debido a las características geoclimáticas de la península ibérica nos hemos convertido en poco tiempo en referencia mundial en el campo de las energías renovables, cuya presencia en la red y en consecuencia en el consumo es notable en determinados días en los que concurren los factores adecuados: insolación y viento.

A nadie se le escapa que a pesar de todo lo sostenible sigue en mantillas, no obstante el permanente y considerable esfuerzo en investigación y desarrollo. El asunto de la conservación de energía, sin ir más lejos, está aún lejos de estar solucionado.

Lo ideal sería vivir de viento y de sol, pero aún estando ahora mismo más cerca que nunca de ese horizonte nos queda no poco camino que recorrer.

Entre la situación actual y el paraíso de un futuro energético hecho de viento y de sol encontramos el escenario más que previsible del aumento de precio de la energía fósil y su agotamiento en un plazo aún no concretado, todo ello con el aumento desbocado de la población mundial, la previsión de mayores necesidades y la espada de Damocles del calentamiento global.

Parece evidente que necesitamos un crédito-puente energético. Un compromiso entre las centrales de ciclo renovable –caras y sucias- y la paradisíaca perspectiva de la tecnología sostenible. La opción que parece más eficiente ahora mismo, que hemos experimentado con éxito y que sabemos manejar es la energía nuclear, por mucho que la palabra nos estremezca y que el sistema nos deje el legado de esos residuos que no sabemos donde almacenar pero que la sociedad debe asumir como parte del peaje.

Lo contrario, la prohibición tajante de las nucleares, el rechazo frontal a lo que poluciona y el único recurso a lo que la naturaleza prodiga tiene un precio ahora mismo que nadie parece dispuesto a pagar: desenchufar, andar, descartar cuanto funciona con electricidad, petróleo o gas y retroceder un par de siglos.

No me parece una opción envidiable ni me parece la respuesta más inteligente.

Pierre Roca