Benestar.

L’anomenada “Societat del benestar” ha estat durant anys un reclam amb el que els partits polítics occidentals han emmirallat els pobles.

Fa temps l’exemple assenyalat com ideal era els països escandinaus. S’hi lligaven els gossos amb llonganisses, els habitants eren alts i rossos i quan els veiem per aquestes contrades nostres ens queia la baba, imaginant el món de perfecció en el que vivien. Ciutats de cases de colorins, carrers tan nets que s’hi podia menjar macarrons i tot, segons ens deien, gratuït. Tot per la cara. Escola, sanitat i un interminable llistat de serveis socials que semblaven d’un altre planeta.

Per no desil·lusionar-nos ningú ens posava al corrent de l’elevada fiscalitat a la que suecs, noruecs i finlandesos estaven i estan sotmesos per fruir de tants avantatges.

Amb l’adveniment de la democràcia a casa nostra van arribar els somnis i les bones intencions. La sanitat per a tots, els medicaments gratis, les baixes laborals sense control –com es pot dubtar de l’honestedat infinita dels assalariats?- i un nombre creixent de serveis, oficines, estaments i negociats que atenien la majoria i les minories. Totes i cada una de les minories.

Es va importar la societat del benestar però com és costum a casa vam menystenir el control, el rigor, l’estalvi i la feina ben feta fins a les darreres conseqüències.

Ara, amb els primers esternuts de l’entramat financer, trontolla tot. Es pretén que els mestres treballin més hores sense cobrar-les, que menys metges facin la feina de tots i que menys instal·lacions sanitàries atenguin amb idèntica qualitat una població que s’envelleix a passos agegantats, que dura més anys que mai i que s’ha acostumat a les respostes immediates, a mida i gratuïtes.

Sembla clar que hem repetit un cop més els errors de tota la vida. Adoptem amb entusiasme sistemes fascinants que hem vist a qualsevol lloc però amb la supèrbia i la imprevisió que ens caracteritzen passem per alt els mètodes que els fan possibles a d’altres latituds. Ens comprem el Ferrari abans de tenir el carnet de conduir i ens estavellem, acusant immediatament al fabricant del desastre.

Comprovem des de fa tres anyets que els responsables de les nostres finances no practicàvem la virtut de l’estalvi, desbordats per la bondat de sentiments que els impulsava a no negar-li l’AVE a cap capital de província, encara que fos més petita que Castellar del Vallès, a regalar als barris instal·lacions esportives de luxe, a subvencionar teatres, museus i altres contenidors a dojo i a construir edificis de serveis –de qualsevol servei- encarregats a estrelles mediàtiques de l’arquitectura.

“Els que manen” han cedit a les pressions i han tirat de veta, aprofitant l’afany i la cobdícia –per altra banda lògica i fins i tot legítima- dels bancs. Han especulat, comptant amb els diners de l’any que ve o dels següents o fent servir allò tan nostre de “ja ho trobarem”.

Quan les coses han canviat de signe no s’ha pogut comptar amb els diners estalviats. No n’hi ha i a més els subministradors de fons mostren ara un perfil diferent. La recaptació d’impostos ha minvat amb els elevats percentatges d’atur i la baixa de l’activitat industrial, comercial i de serveis. Els “magatzems” de capital internacional que han abastit des de sempre bancs i governs es fan els difícils, pugen el percentatge de comissió i exigeixen garanties. Un cop més la fotuda imprevisió es posa de manifest. Un cop més, per variar, l’escassa capacitat dels gestors, del poder executiu i dels polítics en general es fa palesa.

Qualsevol ho podria fer tan malament sense esforç. O tan bé. Només cal presentar-se a les eleccions.

Ja m’entenen.


Pierre Roca

Lehman.

Los hermanos Lehman salieron de su Baviera natal por orden de aparición en el gran escenario de la vida y llegaron a los Estados Unidos de forma paulatina. Sin prisa pero sin pausa. El primero en pisar tierra americana, en 1844, fue Henry –que en su tierra de nacimiento debió llamarse Heinrich- y fiel a la tradición familiar –el padre era tratante de ganado- abrió un comercio en Montgomery, Alabama, al amor de la abundante producción de algodón de ese estado.

En 1847 llegó su hermano Emanuel y tres años más tarde apareció Mayer, el menor, y la compañía fundada por Henry seis años antes adoptó el nombre de Lehman Brothers.

En 1858 se trasladaron a NY y allí se afianzaron y supieron detectar el negocio en su misma raíz: las materias primas. A partir de ese momento el crecimiento fue imparable, los Lehman sortearon si dificultad los escollos de la guerra civil norteamericana y de la gran depresión e iniciaron una política de diversificación, de absorción y de fusiones que los encumbró al cabo de pocas décadas.

En los años ochenta del siglo veinte sufrieron alguna dificultad, encontraron alianzas, se fortalecieron de nuevo y despegaron otra vez sin mayores contratiempos. Finalmente, el 15 de septiembre del 2008, los Lehman entregaron armas y bagajes en el juzgado correspondiente y se declararon en quiebra con un pasivo de 613.000 millones de dólares. La quiebra más grande jamás contada.

A todo esto las agencias de rating, las respetadísimas Fitch, Standard & Poors y Moody’s, no vieron o no supieron ver –o no quisieron- el descalabro que se avecinaba. A pesar de lo que se intuía, a pesar de los datos y de los filtros y de sus sofisticados métodos de detección. Sin perder por ello ni un átomo de credibilidad por parte de estados y organizaciones financieras de ámbito mundial. Nada. Pelillos a la mar.

Hurgando en la superficie no cuesta encontrar en las cúpulas de las grandes entidades nombres que comparten intereses y responsabilidades en bancos, empresas, agencias y otros centros de decisión de alcance planetario. El señor Warren Buffet, por poner un ejemplo, controla entre otros negocios una parte considerable del capital de Moody’s. No me parece improbable que su capacidad de influencia –no en vano es considerado el hombre más rico del mundo- pueda afectar decisiones, o al menos puntos de vista y formas de enfocar el día a día, de algunos de sus ejecutivos más relevantes y que ello matice finalmente movimientos, tendencias, rumores, afanes, subidas y bajadas.

Quede claro que no estoy en contra de la obtención de riqueza. Ni del poder que la riqueza lleva implícito ni de la capacidad de influencia de los poderosos. Me limito a observar, a relacionar y a lamentar el triste papel que la gente que hemos votado para dirigir nuestros paìses respectivos escenifica a diario en ese entorno mundial, lo cual me lleva a cuestionarme una vez más la utilidad de la democracia en su planteamiento actual.

Si comparamos el discurso de nuestros políticos con los de cualquier ejecutivo de alto nivel el resultado es penoso, lamentable y acongojante. La estrechez de miras, el aislamiento de la realidad, el sempiterno recurso a la comparación de su actuación con la del contrincante. La ineficacia, la escasa cultura, el mínimo nivel profesional. La absurda burbuja en la que viven, se relacionan y trabajan. La nula preparación. La tristeza que propagan, la irresponsabilidad. La patochada. El ridículo.

El miedo.


Pierre Roca

Estímuls.

El dia cinc de desembre del dos mil deu vaig publicar en aquest lloc un article, escrit en castellà i titulat “Estímulos”, comentant la prevalença de l’estímul per sobre del càstig, que contràriament al que suposem no acostuma a tenir efectes dissuasius.

Ara hi torno però centrant-me en la importància de l’estímul gestionat com a eina per propiciar activitat.

Per estímul entenc un incentiu no dinerari que l’Administració atorga a l’emprenedor en determinades circumstàncies, de forma reglamentada i transparent, seguint pautes i línies d’actuació predeterminades.

En una zona deprimida, per exemple, es poden minimitzar les taxes i impostos inherents a l’apertura de negocis durant un període de temps determinat, aconseguint d’aquesta forma que més emprenedors tinguin interès per engegar l’activitat en aquella zona.

Els carrers titllats de “no comercials” poden canviar de signe si gràcies als incentius públics s’hi obren negocis i si un o dos d’aquests negocis aconsegueixen ressò o notorietat. El Fernando Amat, responsable de la coneguda botiga “Vinçon", al passeig de Gràcia, a Barcelona, afirma que un carrer o una part de la ciutat són comercials si s’hi instal·len negocis que hi porten gent.

Per aquesta raó els centres comercials incentiven les marques més conegudes amb importants contraprestacions. Aconsegueixen així que hi obrin punts de venda i que arrosseguin clients que generaran sinergies amb els altres negocis de la instal·lació, molts d’ells implantats a l’ombra protectora de les marques esmentades.

Els procediments accelerats, racionals i respectuosos per l’apertura de locals de negoci també poden ser considerats estímuls o incentius, així com la coordinació entre les diferents administracions, les finestretes úniques i la concordança de normes, requisits, reglaments i terminis. I el sentit comú i la percepció clara, per part del funcionari, del servei eficient, diligent i puntual que ha de prestar al ciutadà.

La finalitat de l’estímul o incentiu ha de ser l’increment d’activitat, de negoci i finalment de feina. Tot plegat repercutirà, un cop engegat el procés, en l’augment de recaptació en concepte de IVA i IRPF i més endavant, superat el termini d’exempció acordat com a incentiu, d’impostos i taxes per l’administració local.

És absurd que els ens públics es limitin a fer estat de la magnitud de la tragèdia, que elaborin estadístiques més o menys optimistes o pessimistes en funció del criteri de l’amo –del partit que governa- i que eludeixin sistemàticament abordar solucions innovadores, alternatives i processos de col·laboració amb la part més activa de la ciutadania.

És absurd que es reconeixin mancances, dèficits i carències mentre no es mou ni un dit, ni una neurona per solucionar problemes que sovint no necessiten grans inversions ni la creació d’òrgans de gestió feixucs i caríssims.

És absurd que en una ciutat com la nostra no es confii molt més en un important sector de jovent molt ben preparat per intervenir als afers públics amb voluntat de millorar, d’optimitzar i de construir el futur des d’ara mateix i de forma més eficient.

Absurda la marxa lenta del que és oficial, del sector públic, dels que ens representen. La paràlisi, la tendència a preocupar-se pel sexe dels àngels, la distancia que separa de forma creixent l’Administració dels administrats.


Pierre Roca