Escric això a les deu del matí, a deu hores de l’inici teòric de la vaga general d’avui, vint-i-nou de març del dos mil dotze.
La vaga, segons van dient els informatius de la SER, és un èxit. S’han paralitzat les empreses més representatives, el transport públic s’ha reduït a mínims testimonials, no s’han recollit les escombraries i les botigues i establiments hostalers dels centres neuràlgics romanen tancats, sovint per les coaccions i accions il·lícites a les que s’han vist sotmesos.
Si la vaga sembla exitosa dins de les limitacions i matisos apuntats, la informació verídica, imparcial i respectuosa no ho està sent i es veu relegada en molts cassos a la difusió de comunicats sectaris.
Els sindicats només faciliten les dades que afavoreixen la seva causa i el govern de l’Estat les seves, gairebé sempre contràries a les de les centrals. Mentides compartides i desinformació assegurada. Uns i altres al mateix nivell.
La SER esmenta les xifres sindicals però no critica les coaccions en clau de silicona, de piquets que informen a base de punxar pneumàtics i d’aparadors apedregats.
La vaga, a favor de la qual m’he posicionat des del primer moment, perd credibilitat si s’ha d’imposar per la força, com perden credibilitat els mitjans que per simpatia o connivència justifiquen o deixen de denunciar les agressions a la llibertat dels que han decidit treballar.
Per dir-ho clar, em posa de mal humor que la gent que pensa com jo utilitzi o admeti procediments d’arrel feixista per aconseguir els seus objectius, per molt legítims que siguin.
Si es tallen carreteres, si s’avarien trens o si es cremen pneumàtics per impedir l’accés a determinades instal·lacions es coacciona a ciutadans com vostè i jo sense altra justificació que la suposada supremacia de la nostra forma de pensar respecte a la dels altres. Un argument insostenible i que ens hauria d’avergonyir.
Justificar l’injustificable perquè el govern disposa de més mitjans o el banc m’exigeix el pagament de la hipoteca o els tipus que porten corbata m’incomoden és d’una puerilitat que fa posar vermell.
Tinc amics amb petits negocis que no han obert per por. Cap d’ells és milionari i tots viuen de la caixa de cada dia. En d’altres convocatòries de vaga han obert i els mai prou ben ponderats “piquets informatius” els han obligat a tancar amb estaques i martells a la ma i amenaces barroeres com a únic missatge polític.
Si la vaga general ha de triomfar així no és la meva vaga. Si la vaga general ha de fer veure que ha paralitzat el país després de tallar carreteres, impossibilitant la lliure circulació dels ciutadans, no és la meva vaga.
Si les centrals sindicals s’expressen amb un llenguatge vindicatiu i d’enfrontament no raonat, s’allunyen del que convé al país.
Si cal anar a cops de pedra per imposar els nostres punts de vista que m’esborrin. Les pedres, les faci servir un o altre bàndol, són eines per a l’agressió i no em vull posar a l’alçada dels agressors, siguin del color que siguin.
Vull una vaga general voluntària –no imposada- i creïble. Una vaga dels ciutadans, no d’uns sindicats anquilosats i antiquats. Una vaga general que no afavoreixi els fabricants de silicona i doni raons a la dreta per desacreditar els moviments reivindicatius.
Una vaga general de país civilitzat, propiciada per una esquerra intel·ligent i moderna i per uns sindicats posats al dia.
Pierre Roca
3.29.2012
2.28.2012
Francino.
Apreciado señor Carles Francino,
Sigo su programa matinal “Hoy por hoy” desde hace unos años y vengo observando la insistente y meticulosa selección diaria de las peores noticias que le suministran agencias y corresponsales para saludar a los oyentes.
Cierto que lo tiempos nos deparan pocas alegrías, pero también es cierto que haberlas haylas y que, aunque solo fuere para no maltratar a diario las primeras horas del día de quien le sigue, usted debería, es mi punto de vista, intercalar alguna cosa buena entre tanto desastre.
Entiendo que su dedicación, Francino, supone una más que considerable responsabilidad hacia los más o menos tres millones de seguidores del programa. El contenido ha de ser veraz, fiable y contrastado pero las noticias que se escogen para acompañar las primeras horas de la mañana de sus fieles oyentes no deberían ser sistemáticamente las peores de las muchas que sus colaboradores le proponen.
El país no anda sobrado de sonrisas. Si además usted sirve a la hora del desayuno lo más duro, lo más escabroso y lo menos alentador nos está haciendo un flaco favor a todos. A cada uno de nosotros, al colectivo e incluso al talante general.
He observado, por ejemplo, que la forma de presentar determinadas noticias incide en su vertiente más negativa y elude, con un cuidado digno de mejor causa, cualquier punto de vista positivo.
Mi ámbito profesional no es muy distinto al suyo y sé que la cadena SER, la empresa que lo tiene contratado, necesita que la audiencia tienda a subir, para lo cual nada mejor que las malas noticias. Las buenas noticias, es cosa bien sabida, no interesan y el personal -oyente, espectador o lector- se cansa y acaba buscando la carnaza, el desastre, el triple crimen o el niño abusado. Somos así.
A pesar de ello, insisto, creo que usted debería ir variando el ordinario o al menos introducir en la fórmula matinal alguna noticia que nos lleve a esperar, a no decaer, a creer en el día que empieza y en nuestras posibilidades de salir adelante.
Lo otro, Francino, es una cabronada. Una mala jugada que usted repite a diario de forma impune y desde su sillón distante y privilegiado de tipo que capta cada día la atención de tres millones de ciudadanos.
Le pido una pulgarada de respeto. Una pincelada de afecto. Algo de complicidad e incluso momentos de cariño. De calor. Abandone, al menos en parte, el insistente goteo de desgracias propias y ajenas, nacionales o foráneas. Regálenos alguna sonrisa, denos más y mejores motivos para levantarnos con parcelas de esperanza añadida y revuelta en el café. Abandone su tendencia al luto integral e ilumine el listado de noticias, hombre.
No le estoy pidiendo que mienta. Le pido con el debido respeto que elija con un criterio más amplio, dando entrada a alguna que otra noticia esperanzadora. Las hay, usted lo sabe.
No nos deje sin resuello cada vez que anuncia una “última hora” –le felicito, por cierto, por este ingenioso procedimiento para recuperar la atención del cliente-.
Propicie el optimismo don Carlos. El país entero –y yo con él- se lo agradeceremos.
Pierre Roca
Sigo su programa matinal “Hoy por hoy” desde hace unos años y vengo observando la insistente y meticulosa selección diaria de las peores noticias que le suministran agencias y corresponsales para saludar a los oyentes.
Cierto que lo tiempos nos deparan pocas alegrías, pero también es cierto que haberlas haylas y que, aunque solo fuere para no maltratar a diario las primeras horas del día de quien le sigue, usted debería, es mi punto de vista, intercalar alguna cosa buena entre tanto desastre.
Entiendo que su dedicación, Francino, supone una más que considerable responsabilidad hacia los más o menos tres millones de seguidores del programa. El contenido ha de ser veraz, fiable y contrastado pero las noticias que se escogen para acompañar las primeras horas de la mañana de sus fieles oyentes no deberían ser sistemáticamente las peores de las muchas que sus colaboradores le proponen.
El país no anda sobrado de sonrisas. Si además usted sirve a la hora del desayuno lo más duro, lo más escabroso y lo menos alentador nos está haciendo un flaco favor a todos. A cada uno de nosotros, al colectivo e incluso al talante general.
He observado, por ejemplo, que la forma de presentar determinadas noticias incide en su vertiente más negativa y elude, con un cuidado digno de mejor causa, cualquier punto de vista positivo.
Mi ámbito profesional no es muy distinto al suyo y sé que la cadena SER, la empresa que lo tiene contratado, necesita que la audiencia tienda a subir, para lo cual nada mejor que las malas noticias. Las buenas noticias, es cosa bien sabida, no interesan y el personal -oyente, espectador o lector- se cansa y acaba buscando la carnaza, el desastre, el triple crimen o el niño abusado. Somos así.
A pesar de ello, insisto, creo que usted debería ir variando el ordinario o al menos introducir en la fórmula matinal alguna noticia que nos lleve a esperar, a no decaer, a creer en el día que empieza y en nuestras posibilidades de salir adelante.
Lo otro, Francino, es una cabronada. Una mala jugada que usted repite a diario de forma impune y desde su sillón distante y privilegiado de tipo que capta cada día la atención de tres millones de ciudadanos.
Le pido una pulgarada de respeto. Una pincelada de afecto. Algo de complicidad e incluso momentos de cariño. De calor. Abandone, al menos en parte, el insistente goteo de desgracias propias y ajenas, nacionales o foráneas. Regálenos alguna sonrisa, denos más y mejores motivos para levantarnos con parcelas de esperanza añadida y revuelta en el café. Abandone su tendencia al luto integral e ilumine el listado de noticias, hombre.
No le estoy pidiendo que mienta. Le pido con el debido respeto que elija con un criterio más amplio, dando entrada a alguna que otra noticia esperanzadora. Las hay, usted lo sabe.
No nos deje sin resuello cada vez que anuncia una “última hora” –le felicito, por cierto, por este ingenioso procedimiento para recuperar la atención del cliente-.
Propicie el optimismo don Carlos. El país entero –y yo con él- se lo agradeceremos.
Pierre Roca
2.27.2012
Talent.
Els premis Oscar atorgats durant la nit de diumenge a dilluns posen de relleu el fenomen del talent.
La pel·lícula guanyadora, “The Artist”, és una de les de pressupost més baix de les que estaven nominades. Quinze milions d’euros finançats per productors francesos i pels germans Weinstein, uns clàssics de la producció i de la distribució internacional.
A l’origen de la pel·lícula hi ha el talent innegable del seu director, Michel Hazanavicius, que va tenir la idea de “The Artist” fa cinc anys i va haver de convèncer als productors perquè posessin els recursos necessaris per dur a terme un projecte tan atípic.
El mateix va passar amb la pel·lícula d’animació “Chico y Rita”, obra del Javier Mariscal i del Fernando Trueba i coproduïda per ells i per dos o tres socis internacionals. Sense la guspira inicial de la inspiració -un instant màgic propiciat pel talent- res no hagués passat ni hagués donat lloc a l’esforç de producció que va moure tanta gent durant tant de temps.
El talent és a l’origen de gairebé tot. Creacions artístiques però també negocis, que sorgeixen d’una idea que després es desenvolupa, es completa i es perfecciona a mida que creix.
Un dels indrets de Barcelona on el talent, un ens intangible, es fa més patent i gairebé físic és “Palo Alto”, el recinte industrial de Poblenou on a més del Javier Mariscal hi treballa un grup considerable de creadors, d’artistes i de professionals vinculats a la creativitat.
La visita al recinte impressiona per la respectuosa i discreta reconversió de l’espai, per la vegetació que el converteix en un oasi absolutament singular i original i per l’ambient professional que s’hi respira. Un centre on es crea en gairebé tots els sentits del terme, on la potencia creativa de dissenyadors, arquitectes, professionals de l’audiovisual, artistes purs, informàtics i d’altres esdevé matèria primera. Material a partir del qual els projectes creixen i esdevenen espais, mobles, rètols, conceptes de comunicació, pel·lícules o escultures. O llum o só o imatges que donaran a conèixer qualsevol producte o servei.
La densitat de creadors per metre quadrat del recinte propicia la percepció dels fenòmens que hi tenen lloc. Sensacions a flor de pell que no passen inadvertides quan es passeja pels vials de l’antiga fàbrica tèxtil, convertida des del 87 en fàbrica d’idees que esdevenen realitat.
“Palo Alto” és decididament un espai professional i per a professionals de tot el que es relaciona d’aprop o de lluny amb el talent, el que inclou, naturalment, els negocis basats en les tecnologies més radicals de la comunicació.
Un espai barceloní, una voluntat i un itinerari que cal tenir en compte i que es podrien reproduir sense inversions gegantines.
Prenguem-ne nota.
Pierre Roca
La pel·lícula guanyadora, “The Artist”, és una de les de pressupost més baix de les que estaven nominades. Quinze milions d’euros finançats per productors francesos i pels germans Weinstein, uns clàssics de la producció i de la distribució internacional.
A l’origen de la pel·lícula hi ha el talent innegable del seu director, Michel Hazanavicius, que va tenir la idea de “The Artist” fa cinc anys i va haver de convèncer als productors perquè posessin els recursos necessaris per dur a terme un projecte tan atípic.
El mateix va passar amb la pel·lícula d’animació “Chico y Rita”, obra del Javier Mariscal i del Fernando Trueba i coproduïda per ells i per dos o tres socis internacionals. Sense la guspira inicial de la inspiració -un instant màgic propiciat pel talent- res no hagués passat ni hagués donat lloc a l’esforç de producció que va moure tanta gent durant tant de temps.
El talent és a l’origen de gairebé tot. Creacions artístiques però també negocis, que sorgeixen d’una idea que després es desenvolupa, es completa i es perfecciona a mida que creix.
Un dels indrets de Barcelona on el talent, un ens intangible, es fa més patent i gairebé físic és “Palo Alto”, el recinte industrial de Poblenou on a més del Javier Mariscal hi treballa un grup considerable de creadors, d’artistes i de professionals vinculats a la creativitat.
La visita al recinte impressiona per la respectuosa i discreta reconversió de l’espai, per la vegetació que el converteix en un oasi absolutament singular i original i per l’ambient professional que s’hi respira. Un centre on es crea en gairebé tots els sentits del terme, on la potencia creativa de dissenyadors, arquitectes, professionals de l’audiovisual, artistes purs, informàtics i d’altres esdevé matèria primera. Material a partir del qual els projectes creixen i esdevenen espais, mobles, rètols, conceptes de comunicació, pel·lícules o escultures. O llum o só o imatges que donaran a conèixer qualsevol producte o servei.
La densitat de creadors per metre quadrat del recinte propicia la percepció dels fenòmens que hi tenen lloc. Sensacions a flor de pell que no passen inadvertides quan es passeja pels vials de l’antiga fàbrica tèxtil, convertida des del 87 en fàbrica d’idees que esdevenen realitat.
“Palo Alto” és decididament un espai professional i per a professionals de tot el que es relaciona d’aprop o de lluny amb el talent, el que inclou, naturalment, els negocis basats en les tecnologies més radicals de la comunicació.
Un espai barceloní, una voluntat i un itinerari que cal tenir en compte i que es podrien reproduir sense inversions gegantines.
Prenguem-ne nota.
Pierre Roca
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)