L’estat signa amb els
ciutadans un contracte genèric, anomenat Constitució, on es defineixen les
línies generals de la forma de governar, els drets dels ciutadans, els límits
de la llibertat, les divisions administratives del territori i unes quantes normes
més que coneixem pel nom genèric de lleis fonamentals.
En període electoral els partits exposen el programa
–l'oferta- que porta el poble a votar-los o no. El programa electoral, conjunt de
propostes, d’intencions i de projectes, és així mateix un contracte que es
superposa al gran contracte-marc de la Constitució.
Com que l’estat espanyol s’ha dotat des de fa temps de lleis
que penalitzen la publicitat enganyosa o mentidera, s’entén que qualsevol
incompliment del programa del partit que guanya les eleccions pot ser objecte
de denuncia i finalment d’un procediment judicial que dictamini primer si
l’incompliment és cert i que dicti posteriorment la resolució corresponent,
supervisant l’aplicació de les correccions adients.
Les lleis que afecten la publicitat, per cert, són taxatives
i deixen ben clar que els anuncis de qualsevol mena tenen categoria de
contracte, el que obliga l’anunciant a complir fil per randa la finalitat,
aspecte, preu i altres característiques del que publicita.
La nostra societat disposa així mateix i des de fa molts
anys d’un conjunt de normes, reglaments i lleis que vigilen d’aprop la qüestió
contractual. Els contractes poden ser orals –de paraula- o escrits en un
paperot amb la signatura de les parts o haver estat acuradament redactats per
professionals i escrits sobre el que anomenem “paper timbrat” o paper oficial,
sense que l’existència o l’absència del professional o del suport físic
específic els converteixi en documents menys vàlids.
Els incompliments contractuals alimenten molts bufets
d’advocats i acaben gairebé sempre amb resolucions judicials clares, que
condemnen una part al compliment del que expressa el contracte i atorga la raó
a l’altra part, restituint així l’equilibri de les coses.
Dit tot això entenc que l’actual govern de l’estat espanyol
ha incomplert de forma fefaent el contracte que va portar a la majoria de
ciutadans a votar-lo.
Els incompliments són tan evidents, tan clars i grollers que
els pot entendre qualsevol, per poques llums que tingui.
Jo mateix ho denunciaria ara mateix al jutjat de guàrdia,
però porto massa anys al món per creure en els miracles –al menys en aquest
tipus de miracles- i m’estalvio el desplaçament, la mirada divertida del
funcionari de torn, els tràmits i el viatge de tornada a casa pensant que sóc
un ximple.
M’estimo més respondre a l’incompliment amb incompliment, a
la falta de respecte no respectant a qui m’enganya i a la mentida desobeint,
fent la viu viu i aprofitant els forats, les carències i les zones d’ombra que
ha deixat el legislador.
¿Conducta arriscada? No. Tampoc cal ser un màrtir de la
causa. N’hi ha prou amb picadetes de mosquit per incomodar la bèstia i, sobre
tot, per eludir poc o molt la seva incontinència recapdatòria.
Viscuda així la vida no és més incòmoda, al contrari, i a
poc a poc anem tenint la certesa que només estafem l’estafador, el que equival
a viure en justícia.
La desobediència civil és una molt bona eina de protesta i
de contestació si es sap dur a terme sense posar-se en perill o al menys
eludint els perills massa evidents. Una eina que ha fet servir de forma exitosa
un ample ventall de col.lectius, pobles o personatges de la cultura, la ciencia
o la política. Només cal obrir els diaris.
Pretendre lluitar cos a cos amb les forces de seguretat és
molt més arriscat, per exemple.
Un servidor de vostès prefereix parlar al mentider amb el
seu propi llenguatge i no contribuir al desgavell dels cabdals dilapidats, dels
nombrosos polítics deshonestos que gairebé mai coneixen la presó i dels
pressupostos –o projectes- absurds que després no es poden pagar o que no
serveixen per res.
No em dedico a fer proselitisme però en aquest cas els
convido a provar. Poc a poc i sense urgències.
