1.27.2013

Herramientas.


Los estados disponen de un considerable arsenal de herramientas, legales o ilegales, para defender sus políticas e intereses.

Las herramientas legales son las que conocemos y las que se hacen públicas a través del BOE y de los medios de comunicación. Leyes, decretos, disposiciones, reglamentos o normas.

Cuando esa batería normativa no basta, se queda corta o no es lo suficientemente eficaz se recurre a otros medios menos evidentes, amparados en la opacidad operacional de los servicios paralelos y en los numerosos sistemas de presión de los que dispone el entramado estatal.

Buena parte de esto puede comprobarse ahora mismo en España, a raíz de la voluntad independentista manifestada sin ambages por la comunidad catalana.

Basta un poco de atención para comprobar que el Estado acciona todos los resortes a su alcance para doblegar la voluntad de lo que el franquismo denominó “las regiones díscolas” y que en el caso presente se limita a Catalunya, sin dejar por ello de emitir señales de aviso en dirección a Euskadi.

Las medidas legales están a la vista. Se sustancian en la negativa sistemática de concesiones económicas o de cualquier otro tipo, en la dilación de la puesta en marcha de obras de infraestructura, en el sesgo sutil de las decisiones judiciales y en la objeción a cualquier solicitud o medida que pueda favorecer dicha comunidad, restando así protagonismo al paquete de responsabilidades y prerrogativas de ámbito autonómico. Nada de ello muy diferente del juego de poder en el seno de cualquier grupo de seres humanos.

Las medidas opacas, y por lo tanto menos visibles, se intuyen en la violenta campaña mediática que tiende a desacreditar lo catalán, en el sorprendente incremento de determinada delincuencia y en la permanente carga de mensajes y de amenazas, abiertas o subliminales, que destila el gobierno en muchas de sus comparecencias públicas, todo ello con el objetivo de desacreditar, dividir, amedrentar y crear un estado de opinión adverso al llamado “derecho a decidir” y favorable a las tesis centralistas.

Los múltiples servicios estatales encubiertos trabajan en los ámbitos apuntados sin límite presupuestario ni legal, aplicando la máxima de “cuanto peor, mejor”, propiciando el caos e incidiendo en la posible división interna del catalanismo con resultados dispares.

Se pone especial énfasis en la corrupción política catalana, llevando los casos a su estallido en el momento adecuado, contrarrestando así la difusión y los efectos de su homónima estatal, a la vez que se rebaja el impacto público de decisiones de alcance en el ámbito de la política independentista.

Los gabinetes de estudios integrados en los distintos servicios trabajan con material de primera mano, reciben información de calidad  y están en condiciones de prever las distintas etapas del proceso soberanista, consiguiendo así situar las acciones en los momentos adecuados y dónde más pueden afectar al calendario de la independencia.

Es evidente que la Generalitat de Catalunya, al igual que cualquier otro gobierno de un estado vigente o en ciernes, dispone asimismo de sus propios medios ilegales, pero en este caso la diferencia, por cuestiones de volumen, de presupuesto y de experiencia, juega a favor del adversario, aunque la historia nos brinde numerosos ejemplos en los que David ha vencido a Goliat, sobre todo en el desdibujado y no siempre inteligible espacio de la sombra.

Observar los acontecimientos desde el prisma de los servicios ofrece una visión apasionante de las razones, de los medios y de la estrategia de cada bando. De su nivel de implicación y de la convicción que alienta a los profesionales de las tinieblas.


Pierre Roca


1.20.2013

Mariscal.


El passat dimarts 18 de gener es va inaugurar a la Galeria Alejandro Sales l’exposició “Dibujar y comer”, de l’artista Javier Mariscal.

La inauguració, que va reunir molts personatges de l’àmbit artístic i de la vida social de Barcelona, va recordar les convocatòries multitudinàries de fa vint-i-pocs anys, quan la ciutat era escandalosament lliure i bullia d’idees, d’activitat, de projectes i de futur. Quan l’olor regnant era el d’una bogeria amable, alegre i tan extraordinàriament atractiva que venia gent d’arreu per veure-la d'a prop i per compartir-la.

Els artistes m’interessen més en la seva vessant personal que en la de l’obra, encara que respecti absolutament la feina, l’estil, els canvis de trajectòria i els objectius de cada un. En aquesta línia, la meva filla Violeta i jo mateix vam gravar fa anys una sèrie de documentals de petit format sobre artistes, per encàrrec de Barcelona Televisió. Cada peça explorava la forma de treballar, de menjar, de viure, l’entorn, els hàbits i els detalls vitals de cada protagonista, amb el rerefons discret de l’obra.

Amb l’exposició “Dibujar y comer”, de la que sóc impulsor i còmplice, m’ha agradat constatar i posar de relleu la maduresa del Mariscal, un home que conec des de fa anys, que ha viscut moments de glòria, d’alegria, d’encerts i d’errades. Material, tot plegat, que és el millor terreny per fecundar i aprofundir el procés creatiu, per vertebrar la reflexió o l’instint, l’espontaneïtat o, al contrari, la reflexió prèvia al naixement de l’obra d'art.

El Javier, com tots nosaltres, és ara el compendi dels anys i de l’experiència, de les pujades al cel i de les duríssimes caigudes. Dels amors, de les decepcions, dels matins de sol intens i de les foscors que s’allarguen. De la seguretat, de la por, de l’èxit i de la desfeta i altre cop l’èxit i de nou la desfeta i així sense solució de continuïtat.

Dibuixa i pinta racons de casa, estris, peixos, botifarrons i escenes domèstiques on els protagonistes humans acaben de marxar, deixant l’estret paisatge de la cuina amb l’aroma del cafè matiner, les molles de pa sobre l’hule i la cadira buida.

Visions, imatges, records immediats o llunyans de bocins de vida, de fragments d’existència, d’èpoques d’escalfor familiar o de soledat. De recerca de nous entorns. De descobriments engrescadors i d’emocions amagades per la prudència amb la que la vida ens envernissa. D’humilitat decantada i de relació íntima amb la feina de representar el món interior retratant el que l’envolta.

Atent al que passa, el Javier ha descobert una eina nova: l’iPad i les seves aplicacions per pintar i dibuixar. En mans d’algú que no dibuixa, com jo mateix, els nous procediments són tan inútils com ho seria un micròfon per a un mut. En mans d’el Mariscal les gairebé infinites possibilitats de la nova tecnologia potencien coneixements, sensibilitat i capacitat creadora fins l’enèsima potència, afegint a més el factor de la mobilitat.

A l’exposició podreu veure algunes obres realitzades amb la “tablett” al costat d’obres creades amb procediments més convencionals.

L’estil, la força, la llum i la intenció són les de sempre. Només canvia la marca del pinzell i el material del que està fet.

L’exposició romandrà oberta fins a finals de febrer i us recomano visitar-la. S’ho mereix.


Pierre Roca



Galería Alejandro Sales
Julià Romea, 16
Barcelona
alejandrosales,com


12.31.2012

Dos mil tretze.



Des de fa un parell de mesos tinc decidit com serà el meu any dos mil tretze.

La decisió comporta una bona part de responsabilitat pel que afecta la meva vida. Sempre he funcionat així, assumint l’autoria de les nombroses errades i la dels pocs encerts. Procurant no perdre temps buscant culpables i posant especial interès en avançar, malgrat els èxits i, sobretot, malgrat les desfetes.

Tinc seixanta-quatre anys i no sóc un tipus exemplar. 

El que sóc ara mateix s’ha construït amb una argamassa feta a parts iguals de bones idees i d’equivocacions. Amb l’edat he anat triant el bo i el dolent, convertint-ho en material sobre el que circulo, imagino i basteixo noves hipòtesis vitals. Noves propostes, nous projectes, noves il·lusions.

Assumir la imperfecció ha estat un avenç considerable. Essencial. Una forma de pensar que em porta a fixar-me en els objectius bàsics a partir del que sóc, del que penso, del que faig i desfaig i del que els altres pensen de mi mateix.

L’any dos mil tretze serà un altre període de temps en el que faré el possible per salvar-me del desencís ambient, desenvolupant idees que em permetran, si més no, pensar que de tan en tant l’encerto, que encara hi ha camins per explorar i que el món que ens envolta és un pou de necessitats que cal cobrir.

Seguiré considerant els polítics com un mal pel que tard o d’hora haurem de trobar la vacuna. Seguiré desconfiant de qui diu saber-ho tot, seguiré menyspreant qui menysté i seguiré sent conscient del que sóc i del que no sóc.

Seguiré atorgant valor als sentiments. A l’estimació pels fills, a l’amor que puc sentir a voltes, a la tendresa, a l’amistat.

Com des de fa anys seguiré pensant que la salut depèn de mi mateix. De com visc, com em cuido, com em tracto, com em respecto.

Posaré com sempre he fet la confiança sobre el taulell. Fins que l’altra part em demostra que m’he equivocat i ho retiro tot d’un sol cop. Sense queixes ni diàleg.

Seré a voltes simpàtic, a voltes sec, a voltes prepotent –una eina molt eficient a l’hora de foragitar els ximples-. A voltes humil, a voltes sorprès del que la vida planteja. A voltes original, a voltes adotzenat.

Mantindré intacta l’admiració per algunes persones. Creadors, científics, negociants, artistes o genis del complicat ofici de viure.

Seré comprensiu amb les errades alienes i poc amic d’impartir lliçons ni d’ensenyar el que és evident.

Sortiré cada dia al carrer amb engrunes d’ingenuïtat conscient i la percepció oberta de bat a bat. A punt per rebre i metabolitzar mirades, sensacions i intuïcions. Desconfiant dels radicals, dels intransigents, dels que no dialoguen, de les veritats absolutes i de les sentències definitives.

Comprensiu i pacient amb els ignorants, amb els rics, amb els bells, amb els que naveguen amb el vent a favor.

Dur i intransigent quan m’apretin. Obert al diàleg després.

Serà un bon dos mil tretze, n’estic segur.

Com el que us desitjo a tots.


Pierre Roca