8.31.2014

SEÑALES.

Con la gente y los medios es de mucha utilidad saber como y con quien se relacionan, quien les da de comer y quien ejerce de mentor en la sombra.

De ahí que el tono general de la edición de hoy, domingo treinta y uno de agosto del dos mil catorce, del diario La Vanguardia suene a retirada, a despedida y cierre y a resignación ante la perspectiva del llamado por algunos “problema catalán” y por otros, entre los que me cuento, “solució catalana”.

El editorial del periódico reseñado no lo firma esta vez Marius Carol, su flamante director, delegando en una de las firmas de la casa, y no me vengan ahora con aquello de las vacaciones. En esta época digital uno puede relajarse en las Maldivas y escribir a la vez y desde el porche del “bungalow” un artículo de relevancia que marca un punto de inflexión en la reciente y pertinaz deriva unionista del diario del conde de Godó.

La firma en cuestión, una dama, da a entender que el “daltabaix” es ineludible por la firmeza de unos y la incapacidad de otros. Por la indignación y la convicción de todo un pueblo y la escasa visión de futuro y la incapacidad de imaginar de un gobierno, el que mora en los madriles,  que no deja de repetir hasta el hastío tópicos y conceptos de manual con escasa o nula incidencia en la realidad del estado que dice administrar y concretamente de su flanco del noreste.

Si La Vanguardia arria las velas hasta ahora hinchadas por el viento que llegaba de Madrid es que las señales, todas las señales, llegan cargadas de otros augurios y que la dirección del medio, que no deja de ser un negocio familiar, entiende que de seguir en su línea de los últimos meses las cosas, y sobre todo los números, irán de mal en peor.

Para redondear y consolidar lo apuntado el ejemplar de hoy incluye un amplio reportaje-encuesta en el que se hace gala de neutralidad ante los datos que en él se exponen y que no reman a favor de las tesis españolistas.

Cierto que también se publica un texto del señor Puigverd en clave pesimista para los que esperamos el cambio de aires del 9-N, pero la sensación, finalizada la lectura de lo que viene a ser el tuétano de la publicación de hoy, es que la línea editorial ha iniciado un cambio sutil, discreto e imparable, adaptándose como una segunda piel a los distintos barómetros de la actualidad y recobrando el rumbo neutral, sensato y “assenyat”  -calificativo que viene de “seny”, sentido común- que ha distinguido durante años al prestigioso rotativo barcelonés.

Ahora mismo ardo en deseos de tener a mano el número de mañana lunes y el del martes y el de los días sucesivos, por si LV aporta más datos que además de confirmar lo percibido hoy nos revelen el nuevo talante de sus fuentes capitalinas. Destellos que nos iluminen, marcando alguna evolución de las conocidas tesis del gobierno que se limitan hasta ahora a un no generalizado a cualquier propuesta de cambio, de diálogo o de avance en el sentido de desahogar un país que es el mío, Catalunya, harto de incumplimientos, de humillaciones y de ninguneo.

Al tiempo, que el día D se acerca.


Pierre Roca  





8.30.2014

RURALS.

El meu primer record d’estada en una casa situada a l’àmbit rural vé de la infantesa.

La casa pertanyia a la meva àvia paterna i era a Creixell, un poble de la provincia de Tarragona que ara mateix podria ser exemple de com destrossar una localitat deliciosa descuidant-ne el creixement i permetent la proliferació d’obres de reforma grolleres i d’urbanitzacions que rivalitzen en mal gust i en deixadesa.

La casa era petita i l’únic servei de WC era l’anomenada comuna, una instal.lació precària a la que s’hi anava amb una galleda d’aigua i que emmagatzemava els fems humans al pou mort. Un cop l’any s’avisava al merdissaire, un professional que pagava per buidar el pou pudent en funció d’el grau d’acidesa del gènere acumulat, que venia posteriorment com adob pels horts. Per avaluar-lo tastava breument el producte, embrutant-se’n els dits, llepant-los en un gest rapidíssim, com d’insecte, i apreciant la qualitat del material per posar-hi preu.

El segón record de casa de pagès em transporta a Almacelles amb la mare dels meus primers dos fills. Feia poc que ens haviem casat i un amic arquitecte ens va convidar a casa d’uns parents llunyans. Era l’hivern, la casa era especialment freda i fosca i la futura mare i jo vam aprofitar l’avinentesa per fer-hi el nostre primer fill, que va ser filla.

Anys més tard vaig conèixer “can Borrell”, a la Cerdanya, un restaurant i hotelet que gràcies als comentaris de l’inefable periodista gastronòmic Xavier Domingo, que hi era convidat molt sovint, va adquirir en poc temps una fama injustificada. Aquí el concepte d’habitatge rural havia evolucionat. El restaurant perseguía la primera estrella del fabricant de pneumàtics, els clients eren gent de possibles i les cambres disposàven d’unes instal.lacions sanitàries de categoría superior.

El luxe i l’afany perquè el client pogués percebre tots i cada un dels matisos feréstecs de la terra incloía una gravació de sons –mugir de vaques i ocells que refilàven- que despertava els hostes, convençuts de trobar-se al bell mig d’una explotació ramadera com les dels contes.

Quan l’ocupant de la cambra obria la finestra i buscava inutilment el bestiar i l’aviram començava a intuïr que li estaven prenent el pel, sensació que es consolidava quan vaques i moixons callàven de cop i la veu del patró, un antic alcalde de Badalona, anunciava pels mateixos altaveus l’horari dels esmorzars, el del dinar i fins i tot el de la missa dominical.

També recordo una casa a Gòsol, on vaig ser per retratar una muntanya que van intentar convertir en estació d’esports d’hivern i una altra a prop de Vic, on els hostes haviem de fer cua per anar a fer un riu. I una altra, inoblidable, al “arrière pays” de l’Ametlla de Mar, que era com la “maison de Marie Claire” i a la que un servidor hi podia arribar a qualsevol hora del dia o de la nit, fent ús d'una clau acuradament amagada darrera d’una pedra. No hi havia electricitat i després de sopar, el patró, un francés que havia estat director de cine, convidava a conyac del bo mentre sonàven cançons de l’Yves Montand al “tocata” que funcionava amb piles.

Les cases rurals d’ara estàn classificades en funció de mil-i-un paràmetres, tenen jacuzzi i semblen més una botiga de decoració que un habitatge. S’hi paguen preus d’hotel de gamma alta, tenen mestresses i amos de tracte ensucrat, s’hi pot esmorzar l’embotit casolà i ecològic que fa el pagès de la masia propera i les cambres acostumen a ser prodigis de decoració suposadament rústica. S’hi lloguen bicicletes elèctriques, es faciliten itineraris turístics, s’hi poden practicar esports de risc –oh Déu meu!-, disposen de wi-fi i de televisió, no hi ha mosques i la remor llunyana d’un tractor és objecte de queixa al full de reclamació. La cuina, quan en fan, vol copiar la de les àvies i la dels cuiners guardonats i acaba sent un pastiche infumable a preu de restaurant parisenc.

Si algun dia obro una casa d’aquestes mantindré les goteres, no hi haurà més calefacció que el foc que fa bullir l’olla i em limitaré a facilitar-ne la clau. Ningú farà els llits ni la neteja però es podran fer servir les escombres i baietes.

Que no falti de res i que els hostes retrobin una mica de sana incomoditat, eixams de mosques i el plaer de fer caca entre dues pedres.

Emocions a flor de pell.


Pierre Roca



8.25.2014

PONSETI.

El radiofonista José Antonio Ponseti i el seu “alter ego” Manuel Carreño van rebre fa dos o tres anys l’encàrrec de liderar el programa esportiu de la cadena SER “Carrusel deportivo”.

El van capgirar, convertint-lo en espai radiofònic divertit, a voltes cridaner, sempre agosarat i absolutament innovador. Un espai que els anunciants, la saba de les emissores comercials, es disputàven i on els anuncis eren part del tot i participàven de la festa amb redactats sorprenents, mai avorrits.

El públic va seguir el joc i el programa, dels més antics de la ràdio estatal, va augmentar l’audiència i, suposo, els ingressos per aquest concepte.

Tot un èxit, fins que el passat mes de juliol la direcció de la casa va despedir la parella radiofònica amb arguments gens convincents, sobretot quan el creixement de la massa crítica era més que notable.

Sense els senyors Ponseti i Carreño el programa s’ha fet gran, se li ha arrugat la pell i ha fet panxeta. Ha perdut color, fent-se gris, tristot i avorrit, alleugerat de la salsa que el feia alegre, esbojarrat, rialler i accelerat. S’ha posat uns quants anys a sobre i ara s’emet en un format nou, contingut, prudent i sense punyetera gràcia.

És evident que el grup PRISA, co-propietari de la SER, és una empresa privada i no ha d’explicar res, però els canvis de “Carrusel deportivo”  porten la marca inconfusible de la pressió política, més eficient, taxativa i indissimulada com més gran és el grup.

Tal com estan les coses de les anomenades “emissores generalistes”, ara mateix la COPE, Onda Cero i Radio Nacional treballen a favor del partit que governa i s’han fet amb un dels programes de més audiencia del país, esborrant-ne la influència.

No és una bona notícia. La ràdio s’empobreix i el que ens subministra també. Notícies però també, i sobretot, aquesta estètica tronada i polsosa, com de grans magatzems madrilenys, que segueix tractant als catalans com “la región díscola” i ens castiga atorgant-nos condició de perifèria a la que regalen de tant en tant cinc minuts de llengua vernàcula.

A banda de les qüestions identitàries, em preocupa el salt enrere del programa esmentat i en coseqüència del grup mediàtic en sí mateix. El diari El País, que n’és part integrant, fa temps que s’ha alineat amb bona part de la premsa de la capital, expurgant els elements amb criteri propi de la redacció barcelonina, convertida ara en despatxet testimonial d’escassa representativitat.

És possible que el Ponseti miri de nou als Estats Units on ha treballat durant força temps. El Manu Carreño segueix fent feina a les teles de Mediaset, grup associat a Prisa des de fa un temps.

La decisió empobreix la ràdio d’interès general, amb el resultat previsible de la pèrdua de pes i de la fragmentació de l’audiència. El que seguim afeccionats a la ràdio ens haurem de buscar la vida –i el to que ens agrada- al món infinitessimal de les FM.


Pierre Roca