Fa uns
mesos vaig escriure un article sobre un conegut meu i va morir al cap de tres o
quatre dies.
Podria ser
casualitat, però és que un parell d’anys abans m’havia passat el mateix amb una
altra persona i aquestes coses fan pensar.
Després de
cada un d’aquests incidents m’ha trucat gent prohibint-me que els esmenti a
qualsevol dels meus escrits. Respecto la voluntat d’uns i altres però no crec
que això els salvi del previsible final.
La mare
parlava sempre de mi en termes inquietants.
Dels seus
tres fills –una nena i dos nois- jo era el malaltís, el nen delicat que
semblava destinat a una mort prematura. Amb el temps es va anar descobrint que
el noi delicat era dur com la pedra foguera i que plantava cara a les tempestes.
La meva germana petita –vaig ser el primogènit- va morir d’accident amb menys
de tres anys i el meu germà també d’accident quan en tenia sis.
L’adolescent
delicat, el noi que mai escollien per l’equip de futbol de l’escola, va seguir
endavant, aguantant malaltíes i els vaticinis dramàtics d’alguns metges, fins que
vaig decidir que ja n’hi havia prou i vaig foragitar de mí les malalties. Em
vaig inventar un personatge i porto seixanta-sis anys voltant i vivint amb
intensitat.
La mare,
deia, es referia a mi en termes inquietants. Quan passats els anys la visitava
a la residència de monges franceses de Sant Feliu de Llobregat coincidia algun
cop amb conegudes o amigues seves que hi anàven a fer tertúlia.
“És el teu
fill, Pilar?” I la Pilar, la mare, explicava que sí, que era el seu fill gran
però que n’havia tingut dos que s’havien mort. “Dos molt macos. La nena i un
nen. Van morir i m’ha quedat això” –la mare deia això, no aquest-. “Però això,
continuava referint-se a mí, no es morirà mai. N’ha aguantat
de tots els colors i se n’ha sortit sempre. »
Primer no
en feia massa cas però amb el temps hi vaig pensant i no descarto la immortalitat. Tothom
s’ha anat morint fins ara, és ben cert, però algun dia n’hi ha d’haver un que
no la dinyi i podria ser jo.
El fet és
que la meva relació amb la mort no és gens dramàtica. De morts n’he
vist uns quants i conec de prop la reacció de les famílies, així com els
protocols i els rituals religiosos o pagans. Els procediments industrials per condicionar els
cossos, deixar-los presentables i cremar-los o enterrar-los després d’unes
cerimònies teatrals.
Em costa
creure que la gent es mori i que tot s’acabi així. Penso més aviat que seguim
pul.lulant per l’univers –l’univers és molt gran, no es preocupin- i fent coses
o pensant o funcionant com uns ens destinats a alguna missió que encara ignorem.
Crec així
mateix que alguna gent –em temo que formo part d’aquest col.lectiu- veiem o
intuïm la mort i de tant en tant la veiem reflectida a l’expressió o a
l’esguard d’algú amb qui ens creuem pel carrer o d’un conegut o d’un parent.
Morts que
arriben per enfermetat o per accident o per raons aparentment banals. Morts
molt sovint desitjades pels que es moren, encara que tinguin cura de no dir-ho
a ningú, o que arriben de sobte, sense avisar. La mort, no és més que una
impressió meva, ronda més determinats individus i menys d’altres. O en d’altres
moments. És una mica com els animals ferotges, que només ataquen a qui en té
por.
He pensat
sovint en la gent que acompanya, que ajuda en el moment final. No pertanyen a
cap empresa ni són funcionaris ni cobren un sou per la seva feina discreta. No
es diferencien de la resta d’humans. Són senzillament dones o homes que entenen
els dos llenguatges. El de la vida, fet de banalitat i sovint
d’inconsciència, i el de la mort, assossegat, alliberador i tranquil.
Més que el que diuen, més que les seves paraules és la
seva actitud, la calma, la mirada transparent, els silencis eloqüents. Una forma com una altra de convidar
al viatge. –Vina, anem.-
Atmosferes
diferents, àmbits paral.lels.
