4.17.2015

ANTONI YRANZO.

L’escultor Antoni Yranzo exposa la seva darrera obra a la planta baixa de l’hotel Mercer, al carrer dels Lledó, al barri gòtic de Barcelona.

Exposar obra de petit format a un espai de proporcions monumentals i de pedra mil.lenària és un atreviment en sí mateix, sobretot si l’autor de l’adaptació – de l’encaix- de les instal.lacions hostaleres és l’arquitecte Rafa Moneo, ara mateix un dels més respectats de la península.

El desafiament de l’escultor Yranzo ha consistit en eludir l’enfrontament, integrant les seves peces, algunes realment petites, en espais, repises i racons de l’interior de l’edifici. Un cara a cara refusat amb intel.ligència i una integració reexida que acaba semblant natural i quotidiana.

L’Antoni Yranzo, fill de fuster i enyorant sempre l’ofici del pare, és un artesá doblat de sensibilitat o un artista dominant a la perfecció els materials i la tècnica.

Buscador incansable de la puresa de les formes, dels acabats sense màcula i de la fusió, no sempre senzilla, de la fusta, de l’acer inoxidable i de solucions tècniques descobertes dia a dia en un món, el que envolta el seu estudi de Poblenou, on la indústria i la tècnica són part del dia a dia.

Observació, integració i senyals de lectura no sempre evident on es posa de relleu la cultura dels materials i la física més senzilla i immediata.

Obra, també, de vocació decorativa.

De vocació i  d’intenció, perquè embellir l’entorn exterior o interior és fruit d’un “parti pris”, d’un apriorisme noble i senzill a la mida d’aquest autor de formes i manipulador de materials –la fusta, per exemple- fins arribar a crear les formes pures, netes i sovint afuades que proposa.

A l’hotel que l’acull el creador s’hi sent com a casa i brinda el joc, el “divertimento”, dels cuiners i d’altres figures que s’integren a la feina de cada dia del menjador, atès fins fa pocs mesos pe l’inoblidable xef Jean-Luc Figueras i pels seus dos fills.

L’exposició es mou entre la fusta escollida –fusta dura-, treballada, polida i molt ben envernissada, els sistemes de subjecció –més aparents que realmente necessaris- evocant l’àmbit de la tècnica de construcció de bigues, els cables tensats i altres procediments de física essencial, i les figures filiformes, molt expressives i que posen d’evidència la capacitat d’observació de l’artista.

Recomano dues visites. La primera per observar l’espai d’exposició i prendre consciència de la relació íntima entre l’obra de l’escultor i els volums tractats per l’arquitecte Moneo, la segona, més relaxada, per contemplar de prop les peces més petites i els nombrosos punts de vista de les obres més grans i complexes.

Viure l’espai, veure la feina del creador.


Hotel Mercer
Carrer dels Lledó, 7
Barcelona


Pierre Roca






 







2.23.2015

PUJOL

Quan l’expresident Pujol va ser sotmés a les preguntes dels senyors diputats per primer cop –fa uns mesos- vaig escriure un text deixant clara la meva posició en aquesta qüestió.

Hi deia i mantinc que de moment no hi ha proves i no hi ha més dades que els que el propi Jordi Pujol va posar sobre la taula “de motu propio” un temps abans de la primera declaració. Res més.

Res més si exceptuem les ganes –amb prou feines dissimulades- de moltes senyories i de la premsa d’embrutar la trajectòria d’un ciutadà que fins que es demostri el contrari, si es demostra, ha estat ejemplar i que bona part del país ha admirat, estem d'acord amb la seva vessant política o no.

Res més que la fotuda enveja davant d’un home brillant, culte i indiscutiblement intel.ligent que ha liderat el país durant més de dues dècades

La declaració d’avui dilluns 23 de febrer –mala data- no ha aportat res de nou com era previsible. Les manifestacions posteriors dels seus adversaris més aferrissats han estat de vergonya aliena i fins i tot pròpia.

Es jutja l’antic president a la bestreta, només per les impressions d’alguns i la ràbia no continguda dels altres. Només per la mala llet de la impotència.

Trist país el nostre, on els ciutadans suposadament exemplars –els diputats- exhibeixen la seva desconfiança en el sistema judicial, adelantant-se a l’intervenció dels jutges, a la dels tribunals i fins i tot a la dels organismes que han de descobrir el delicte, si hi és.

Encara que només fós per guardar les formes, i per demostrar a la totalitat de ciutadans que es respecta el sistema i els procediments que ens hem donat, els màxims representants de la voluntat popular s’haurien d’abstenir de les condemnes precipitades i d’esventar les seves presumpcions malintencionades que no tenen altre objectiu que fer mal, perjudicar, tacar i malmetre.

Cap d’aquests personatges té interès en clarificar les coses. Tots, en canvi -i pel que es pot veure, sentir i llegir- tots, amb comptades excepcions, es deleixen per veure el senyor Pujol entre reixes, humiliat i rebaixat. Ell i ja que hi som la família sencera. Apa !

Com vaig fer uns mesos enrere reivindico el dubte, la manca de proves i d’arguments. Si algun dia apareixen les proves –si és que existeixen- ja en parlarem i ja veurem qui és culpable i de què, què fan els jutges i com acaba tot. Ja ho veurem.

De moment estem en presència d’un linxament indigne, d’una operació orquestrada per convertir un home objectivament honest –qui digui el contrari que aporti proves, no suposicions- en un ésser humiliat i rebaixat fins la vergonya.

Qui tingui proves que les posi sobre la taula del jutge. O que calli per sempre i s’avergonyeixi d’haver intentat manipular, d’haver calumniat i d’haver fet mal a un home que de moment és tan innocent com vostés i jo.

Si volem condemnar sense judicis canviem de país, de civilització, de cultura i de tradició, tornem enrere i executem l’adversari sense més arguments que l’enveja, que l’odi, que la nostra incapacitat per trobar raons i per recuperar el seny perdut.

Sense més raons que la vergonya que ens fem nosaltres mateixos i la impotència que ens rosega.

La por de mirar-nos al mirall.


Pierre Roca





1.07.2015

JE NE SUIS PAS FRANÇAIS.

Je suis catalan de Barcelone au passeport espagnol.

J’ai appris la terrible nouvelle de l’attentat à « Charlie Hebdo » vers 14 h., en entrant à « Au port de la lune », le restaurant français de mon ami et client Guy Bonrepos. Il m’a montré immédiatement la tablette avec les images terribles de la télévision française. Un mélange d’images du lieu des faits, des déclarations des politiciens, de la vidéo d’un voisin et des noms des victimes.

Guy, son ami Pierre et moi, qui ais le même nom, bouleversés, cois, sans savoir trop que dire devant un acte criminel aussi sauvage, exécrable, misérable.

Quand les mots, les nôtres, ont commencé à fuser la sensation était de ras-le-bol, de point limite. Du besoin impératif de mettre fin à ces actes qui sont, en plus de crimes, chantage et menace sur nos têtes, sur nos pays, sur notre culture occidentale.

Un discours où les mots condamnatoires se mêlaient aux mots que durant tant d’années personne n’a osé prononcer.

Frontières, comparaisons hideuses mais que nous exprimions sans honte, sentiments longtemps étouffés, mosquées, quartiers devenus ghettos. La haine présente depuis trop longtemps.

J’ai rappellé à mes amis le fameux discours du président de l’Australie, dirigé aux immigrants il y a un ou deux ans.

« C’est vous qui prenez la décision de venir chez-nous. Nous vous accueillons ravis, mais ce n’est pas nous qui faisons appel à vous. »

« Notre langue est l’anglais. C’est à vous de l’apprendre, pas à nous d’apprendre vos langages. »

« Nous avons nos habitudes, notre façon de vivre et de nous entendre. Vous devez vous adapter à cela. Ce n’est pas à nous de nous adapter à vos formes de vie. »

Tout cela peut sembler bien dur, dit et écrit dans l’entourage culturel tolérant et démocratique qui est le notre, seulement voilà, le crime d’aujourd’hui a remis en question bien des idées apparemment acquises.

Va-t-on se borner à suivre les procédés habituels, l’enquête, l’éventuelle détention des assassins, les interrogatoires de rigueur, le bal des avocats, le ou les procès qui s’enlisent et les peines de prison qui s’estompent avec le temps ?

Va-t-on parler de pauvres types manipulés ? D’assassins à solde de mystérieux pouvoirs ?

Et si, par respect aux victimes mais aussi à notre Europe démocratique, pour une fois et d’une fois pour toutes nous regardons les choses en face et nous exprimons d’un langage sans feux d’artifice, chargé de raison –de notre raison, pas celle des assassins- et au sens lourd de conséquences ?

Assumons que les choses, que ces choses-là ne doivent se répéter. Qu’il faut aller au fond de la question, tuer la vermine et traiter la zone malade au désinfectant. Ou l’amputer.

Gardons pour une fois les belles phrases, la peur et le langage dénué de sens.

Exprimons-nous à partir des sentiments et du futur que nous voulons pour nos fils. À partir du courage.

Chassons la bête.



Pierre Roca