Durant els anys1968, 1969 i 1970 vaig tenir la sort de treballar amb el
fotògraf Oriol Maspons i el seu soci Julio Ubiña.
Vaig conèixer el segon de la casa, el Sergio Hernández, a “La Cucafera” –un
bar de nit del carrer Brusi, tocant a Via Augusta-. Vam parlar i quan vaig
dir-li que era ajudant de càmera de cine em va dir d’anar el dia següent a
l’estudi, al carrer de Santa Àgata, per fer-hi una prova.
Era l’estiu i feia calor. En aquells temps només tenia un vestit –el que
anomenem “traje”- i era de llana, comprat a Suïssa. Per fer la prova en qüestió
em vaig posar camisa blanca, el “traje” de llana i un mocador negre al coll,
ignorant que era un símbol anarquista.
Al plató hi havien muntat una grua de cine. Es rodava un anunci de “Mantas
Rasilan”. El slogan deia “Mantas Rasilan, las mantas que nooooooo pican”.
Durant el “nooooooooo” la càmera havia de pujar fins al sostre per agafar
un pla general del decorat, una cambra amb un llit de matrimoni i una miss del
moment al llit, tapada fins al coll i acaronant un gat siamès que havia de
tenir els ulls ben oberts.
Per
la raó que fos la bèstia no obria els ulls malgrat els consells del propietari
i els gests i xiuxiueigs de tothom. Clients, tècnics i fins i tot la miss.
A un moment donat hi vaig afegir una mena de so gutural i es va produir el
Miracle. El siamès va obrir els ulls com si fossin plats mentre la plataforma
de la grua, amb la càmera, l’operador de càmera i l’ajudant, un servidor,
pujava fins al límit mentre jo suava com un animal de tanta tensió. Havia d’enfocar
sense perdre punt, havia d’emetre de forma continuada el so que estimulava el
gat i havia d’aguantar la calor insuportable dels aparells de llum, de l’estiu
barceloní i del meu vestit de llana de color gris fosc.
Finalitzat el rodatge i felicitat com l’heroi de la jornada la casa ens va
convidar a dinar a “Tropeziens”, un local del Passeig de Gràcia que estava de
moda. Recordo que em vaig cruspir una peça de carn de bona mida –un
“châteaubriand”- i que al sortir el Julio Ubiña, soci de l’Oriol i responsable
de la divisió de cinema publicitari de l’empresa, em va dir que estava fitxat i
que l’endemà hi tornés per arreglar els papers. Dient-ho em va posar a la ma
un bitllet de cinc-centes pessetes, l’equivalen a uns mil euros d’ara.
Així em vaig convertir en l’ajudant de gairebé tot quan es rodaven
« spots » i en l’ajudant titular de l'Oriol per les sessions de fotografia
publicitària, fotos d’arquitectura, de moda, catàlegs i reportatges de premsa,
que els dos socis tenien un acord privilegiat amb Gaceta Ilustrada, l’equivalent espanyol
de Life i de Paris Match.
Els dos fotògrafs eren tipus generosos. No em refereixo tant als diners, que no em preocupaven gaire en aquells moments, com en una qüestió em va marcar per
sempre més i em va obrir la porta de la burgesia culta de la ciutat. L’Oriol,
sobretot ell, em presentava a tothom que passava per l’estudi, en aquell moment
un dels punts àlgids de la cultura barcelonina.
Arquitectes de relleu, dissenyadors de primera, publicistes importants,
escriptors, fotògrafs, industrials, botiguers, economistes, metges,
catedràtics, empresaris, artistes, gent de cinema i un llarg, molt llarg
etcètera de persones i personatges que van anar constituint el meu patrimoni
més valuós. Era el que l’Oriol Maspons anomenava “cultura de contacte”, expressió
que amb el temps he fet meva però que vaig aprendre d’ell.
Mort fa uns anys el Julio Ubiña –un ésser entranyable a més de boníssim
fotògraf de blanc i negre- i amb l’Oriol molt malalt, no puc ni vull
ignorar-los ni deixar de fer palesa la importància dels dos en la meva trajectòria vital
i professional.
Poca gent tant divertida com el fotògraf Maspons, tan irònica, tan àcida i
sobretot tant lúcida. Pocs records tant apassionants com les llargues sessions
fotogràfiques a l’estudi o a qualsevol edifici gòtic pel seu llibre « El
gòtic català » o a qualsevol altre lloc per d’altres encàrrecs. O els meus
primers viatges per “Gaceta” com a fotògraf de l’estudi i fent parella de
reportatge amb l’Eliseo Bayo.
Les càmeres Leica, les Hasselblad, la Linhof, la Sinar i els trípodes
Gitzo.
Gràcies per tot, Oriol.
Pierre Roca
Il·lustro aquest text amb una foto recent de la porta de l’estudi del
carrer Santa Àgata.
