Senyoreta.

Moltes dones joves segueixen recalcant que són “senyoretes” quan m’adreço a elles dient “senyora”.

Si estic d’humor els hi recordo que la paraula “senyoreta” no té cap més objectiu que informar sobre l’estat civil de la dona a qui ens referim, o sigui de la seva disponibilitat. Així l’home sap si és soltera i per extensió si està disponible.

Curiosament mai no ens referim als homes solters com a “senyorets” per informar l’element femení de la disponibilitat del mascle en qüestió.

Sembla clar que el tractament “senyoreta” és un dels últims reductes del masclisme imperant i queda clar sobre tot que les dones són les primeres perpetuadores de bon nombre d’actituds masclistes.

Les mares –encara avui dia- segueixen educant els fills –nois- per què quan arribi el moment es comportin com el rei de la casa.

Si al nucli familiar hi ha noies i nois la diferència de tracte és vergonyosa. Les nenes paren i desparen taula mentre els nens acompanyen el pare al sofá. Més tard les nenes, que ja són noies, ajuden la mare a planxar les camises dels homes de la casa. Quan plantejo la qüestió a les mares –sovint són dones cultes i amb considerables responsabilitats de caire professional- contesten que en són conscients però que no acàben de veure els nois planxant-se les camises, pobrets.

Quan alguna dona em planteja les conegudes revindicacions familiars, greuges dels homes, assimetria de les responsabilitats a casa, etc., els hi pregunto si quan sortien junts no veien com era l’home que més tard seria el seu marit o parella. Si ho van descobrir de cop. Si no l’havien vist mai funcionar durant unes vacances o un viatge o un cap de setmana. O a casa dels seus pares.

Les dones en general faciliten el masclisme. És molt possible que en el fons segueixin enamorades de la figura paterna. Un pare dels d’abans, autoritari i poc disposat a assumir la seva part de feina a casa. Tot un home, vaja.

L’esquema de parella en la que ell porta els diners i ella s’ocupa de la casa funcionava fa anys. Ara només hauria de funcionar si hi ha acord entre les dues parts implicades i si es reconeix a la dona alguna retribució per la feina que fa, que com a mínim és tan important com la del seu home.

Conec moltes parelles joves, modernes i cultes en les que els dos components treballen fora de casa. Quan pleguen de les respectives feines ell va al gimnàs o a fer una copa amb els amics o a veure el partit del segle a un bar amb la colla de sempre. Ella va al súper, endreça la casa, encarrega la pizza o s’arrisca amb una truiteta o fa bullir una mica de verdura. Si no tenen alguna ajuda externa i professional ella ha de planxar, pensar que s’ha de posar la rentadora, endreçar la roba seca, etc.

Després, quan parlen a un programa de televisió o per la ràdio o quan van a sopar amb uns amics dissabte al vespre, les senyores –ja no són senyoretes- es queixen que l’home no ajuda a casa. Com si pel fet de néixer dona portessin gravat a la pell que han de comprar, cuinar, endreçar, rentar i planxar, esperant com a molt que el mascle es digni a ajudar-les a plegar els llençols.

Com si els homes, pel sol fet de ser-ho, haguessim de tenir sempre una dona en funcions de mainadera, de cuinera i de criada.

Com si quan compartim vida i espai amb una dona ella hagués d’estar sempre disposada a fer de mare, d’infermera si cal i de puta quan el senyor ho exigeix.

Soc home, soc heterosexual i encara que no ho sembli tinc seixanta-un anys i una considerable experiència de convivència amb dones.

Pierre Roca

Nuclear.

Al margen de la esperpéntica polémica acerca de la ubicación del almacén de combustible nuclear fuera de uso, conviene echarle una mirada desapasionada al asunto de las energías en nuestro país.

Lo fácil y recurrente es posicionarse a favor o en contra de la energía nuclear, sin por ello adentrarse de forma clara en la cuestión.

Otra cosa es la coherencia, bastante más difícil de asumir y de mantener sin aceptar la cuota de responsabilidad de cada uno de nosotros.

El estado español ha experimentado en las últimas décadas un impresionante incremento de las necesidades de energía. En determinado momento y siguiendo una pauta iniciada por otros países industrializados se optó por completar el abastecimiento de energía eléctrica con varias centrales nucleares ubicadas en distintos puntos de nuestra geografía. En aquellos tiempos las llamadas energías alternativas o renovables eran poco más que el sueño utópico de un puñado de adelantados.

Lo atómico adoleció desde el primer momento de la mala prensa que lo presenta cómo el invento diabólico que se llevó por delante cientos de miles de vida en el episodio final de la segunda guerra mundial. Hiroshima y Nagasaki.

En los últimos veinte años los sistemas de generación de energía a partir de la luz solar y del viento se han perfeccionado, llegando a niveles de eficiencia muy importantes que han permitido la construcción de buen número de parques fotovoltaicos o eólicos, todos ellos conectados a la red. Debido a las características geoclimáticas de la península ibérica nos hemos convertido en poco tiempo en referencia mundial en el campo de las energías renovables, cuya presencia en la red y en consecuencia en el consumo es notable en determinados días en los que concurren los factores adecuados: insolación y viento.

A nadie se le escapa que a pesar de todo lo sostenible sigue en mantillas, no obstante el permanente y considerable esfuerzo en investigación y desarrollo. El asunto de la conservación de energía, sin ir más lejos, está aún lejos de estar solucionado.

Lo ideal sería vivir de viento y de sol, pero aún estando ahora mismo más cerca que nunca de ese horizonte nos queda no poco camino que recorrer.

Entre la situación actual y el paraíso de un futuro energético hecho de viento y de sol encontramos el escenario más que previsible del aumento de precio de la energía fósil y su agotamiento en un plazo aún no concretado, todo ello con el aumento desbocado de la población mundial, la previsión de mayores necesidades y la espada de Damocles del calentamiento global.

Parece evidente que necesitamos un crédito-puente energético. Un compromiso entre las centrales de ciclo renovable –caras y sucias- y la paradisíaca perspectiva de la tecnología sostenible. La opción que parece más eficiente ahora mismo, que hemos experimentado con éxito y que sabemos manejar es la energía nuclear, por mucho que la palabra nos estremezca y que el sistema nos deje el legado de esos residuos que no sabemos donde almacenar pero que la sociedad debe asumir como parte del peaje.

Lo contrario, la prohibición tajante de las nucleares, el rechazo frontal a lo que poluciona y el único recurso a lo que la naturaleza prodiga tiene un precio ahora mismo que nadie parece dispuesto a pagar: desenchufar, andar, descartar cuanto funciona con electricidad, petróleo o gas y retroceder un par de siglos.

No me parece una opción envidiable ni me parece la respuesta más inteligente.

Pierre Roca

Èxit.

L’èxit es vincula habitualment als diners.

En el llenguatge coloquial, popular, mediàtic, professional i social i fins i tot polític, tenir èxit significa per extensió generar com més diners millor, ser ric i influent, posseir bens materials, fer viatges dels anomenats “de plaer” i tenir un estil de vida comparable al que ens posen com exemple les sèries de televisió.

Aquesta interpretació del concepte acaba traduint-se en marques de cotxes, de roba de vestir i d’accessoris, en varietats alimentàries, en noms de restaurants i de països, àrees geogràfiques, ciutats, barris i un interminable reguitzell d’objectes, activitats o fites que dificilment milloren la felicitat personal si exceptuem l’intensitat de la primera sensació, del moment precís d’aconseguir el que desitjàvem.

En algún moment de l’existència comencem a intuir que èxit hauria de ser sinònim de felicitat i que la felicitat té poc a veure amb la marca del cotxe que conduim o la de les sabates que calcem i molt, en canvi, amb les relacions afectives, amb la tranquil.litat personal i amb el fet d’assolir objectius, sovint mínims, estrictament personals i que no figuren al catàleg dels bens suposadament més cobdiciats.

Quan ens referim a la vertent professional de l’èxit donem per entès que determinades professions n’inclouen automàticament considerables dosis.

Segons els esquemes encara vigents ser advocat o arquitecte o metge assegura èxit, benestar i felicitat. Ser paleta, lampista, mecànic o sabater és en canvi garantia, segons els esquemes esmentats, de vida desgraciada, avorrida o poc gratificant.

Com tots sabem o anem sabent tenir determinat diploma penjat al despatx no assegura res, la majoria de treballadors manuals viuen amb quotes acceptables de felicitat i els exemples més patents d’èxit personal els trobem cada cop més en individus que al marge de l’activitat professional gaudeixen de situacions d’equilibri personal i d’entorns familiars i socials amb qui han establert corrents d’empatia dinàmics i gratificants per uns i altres.

La consideració social –i en conseqüència mediática- de la feina es reflecteix a l’hora de triar l’activitat professional.

A l’estat espanyol i durant décades s’han menyspreat sistemàticament les tasques manuals i s’han mitificat les denominades “carreres”. “Donar carrera” als fills mereixia tots els sacrificis dels pares, encara que els fills preferissin dedicar-se a reparar motos a un taller de barri.

El prestigi vivia als despatxos dels titulats universitaris i s’allunyava progressivament dels tallers, obradors i obres.

Un dels primers col.lectius que va trencar la tendència va ser el dels cuiners, que en pocs anys han passat de ser personatges foscos amagats al fons de cuines llardoses a ser protagonistes de les portades de suplements dominicals. Abans eren lletjos i no en coneixíem la veu, ara són glamurosos, ténen criteri, senten cátedra i en coneixem l’itinerari, la biografia, els projectes, els establiments i les factures.

Al marge de l’excepció de la gastronomia la gent va defugir els oficis, la formació professional va desaparèixer i es va generar un buit entre l’enginyer i el torner, entre el dissenyador i el fuster i entre l’arquitecte i el paleta.

Per sort i des de fa uns anys hem entès que un bon lampista té com a mínim la mateixa importancia social que un arquitecte, que sovint es guanya millor la vida i que té una llista d’encàrrecs envejable, el que ens fa visualitzar-lo des d’un altre punt de vista i pensar d’ell que té èxit.

Quines coses !

Pierre Roca