Tenim
la queixa fàcil.
Ens queixem de les faltes i les errades alienes, reals o no, sense assumir
en cap moment les pròpies.
Desacreditem els poderosos pel sol fet de ser-ho, amb l’excepció dels futbolistes
i altres professionals de l’esport d’elit amb qui som d’una condescendència
sorprenent.
Les xarxes socials són un excel·lent mitjà per la queixa, la desqualificació
i l’insult, repartits de forma equitativa i amb una generositat digna de millor
causa. Per ser-ne creditor només cal ser –o semblar- ric o viure als barris
benestants –encara que sigui en un piset de 20 m2 .- o tenir un càrrec de
responsabilitat. El que sigui.
O prendre decisions, que com sabem mai seran del gust de tots.
Els professionals de la queixa no filen prim ni tenen vergonya ni pudor ni admeten
dubtes.
Un exemple que els habitants de Barcelona entendran amb facilitat és l’actual
reforma de la plaça de les Glòries.
Durant dècades ens hem queixat de l’absurda integració de l’autopista a la Gran
via en forma de vials sobre elevats. Una mena de tap que contribuïa a dividir
la ciutat i que ni la posterior prolongació de la Diagonal -tampoc gaire
afortunada, tot s’ha de dir- va aconseguir millorar.
Ara, després de no sé quants anys de crítiques aparentment unànimes, s’enderroca
l’anomenada “anella de les Glòries” i els de les queixes ho critiquen amb
ferocitat i, sobretot, sense més arguments que voler blanc quan és negre o
negre quan és blanc.
Es
critiquen la decisió, els arguments, les dates escollides, les solucions alternatives,
el projecte i fins i tot els mitjans. La majoria dels crítics no pertany a
cap col·lectiu professional o polític. Només són crítics, activitat que com
tots sabem no exigeix gaire titulacions.
Els
de les queixes recurrents es distingeixen perquè mai no proposen alternatives. Es
limiten a dir no, a desqualificar i a titllar de qualsevol cosa els que han
pres les decisions, activitat, per cert, que demana més implicació, més compromís,
més coneixements i més criteri que la queixa permanent sense més arguments que la
inspiració del moment.
El
país és ple de presidents, de consellers i de ministres, de directors de
cinema, d’entrenadors de futbol, d’arquitectes i de cuiners sense estudis ni
carrera ni experiència. Sense més cultura que el palpit del moment, el que els
atorga una capacitat il·limitada per expressar qualsevol cosa sobre gairebé
tot.
Vomiten tòpics com qui respira, afirmant, per exemple, que els americans són
tontets –deu ser per això que són la primera potència mundial- o que tots els
francesos són una cosa o tots els anglesos una altra o tots els que condueixen
un Mercedes fills de puta o els que duen camisa de color rosa uns marietes.
No saben de res però s’atreveixen amb tot, senten càtedra i criden més que
la resta al bar de la cantonada, repartint insults i desqualificacions i penes
de mort o de garjola que de dur-se a terme buidarien el país en dos dies
deixant lliures, això sí, als dels crits i les sentències, que passarien d’aquesta
forma a ser objecte dels odis dels altres, perpetuant una forma de pensar, de
dir i d’actuar que dificulta més que qualsevol altra l’evolució i l’avenç. Un
cicle suïcida fruit de la ignorància, de la intransigència i de l’escassa
capacitat mental.
Una forma de ser i de fer que parteix de la convicció de l’excel·lència del
jo per davant d’els dubtes i de la possibilitat que els altres en puguin saber
més o ser més llestos o més preparats o senzillament més Intel·ligents, més
eficients, més bons.
Que els altres puguin ser millors que un mateix.
Pierre Roca
