Oxígen.

Quan em falta l’aire, quan necessito estímuls del món exterior o quan la grisor ambient m’ofega em compro “L’Express” o “Le Point” o “Le Nouvel Observateur”.

La combinació perfecte és comprar la revista, fullejar-la, dinar bé i un cop a casa llegir-la sense presses.

La seqüència habitual és la següent:

Després d’un matí de converses per telèfon, de rebre i d’enviar correus i de fer alguna gestió personal reservo taula a “El Suquet de l’Almirall”, a la Barceloneta.

Cap al migdia compro la revista, sec a un banc públic per fullejar-la i al voltant de les dues em poso a taula al meu restaurant preferit.

No miro la carta. Demano un arròs –el que ells vulguin- i uns entreteniments previs que també escullen els protagonistes de l’establiment.

A “El Suquet” el capítol dels entreteniments el cuiden especialment.

Res de tapes tronades, olioses o antiquades. Cada platet és un prodigi de sensibilitat, d’ofici, de tradició posada al dia, de creativitat mesurada. De respecte i d’afecte pel client.

A voltes es tracta de productes humils tractats amb naturalitat i amb una saviesa extraordinaria que els ennobleix.

En d’altres ocasions són racions mínimes de peixos o mariscs o d’alguna verdura de temporada, passats pel foc el temps indispensable –menys és més, no ho oblidin- i servits en format d’aperitiu amb l’elegància espontània de les cases bones, sense artificis inútils ni gests amanerats.

Cada platet és nou i sorprenent i contribueix a accentuar la complicitat entre la casa i el client que constitueix una de les especialitats del restaurant. Bon gust i intel.ligència afalagades, comoditat absoluta, professionalitat tan fresca com els productes.

Després l’arròs. El d’avui melós i coronat per dos escamarlans de bona mida cuits al seu punt, a anys-llum d’aquelles bèsties mineralitzades que trobem sovint a les paelles de molts restaurants de carta pretenciosa.

He begut un priorat dels que van creixent i manifestant la personalitat a mida que es beuen i que s’assimilen. Olors profunds de la terra.

Moto i a casa. L’ordinador m’esperava amb uns quants correus que he contestat abans de instal.lar-me a un sofá i llegir “Le Point” com qui fuma un Montecristo o un Cohiba, agraïnt a la vida moments com aquests que vertebren la successió de dies, d’esdeveniments, de bones i de menys bones notícies.

A partir d’aquesta suma de petits aconteixements les percepcions han estat bones, alegres i amb un prometedor aroma de futur.

Idees noves, nous horitzons, engrunes de coneixement i la cálida sensació d’estimar el que m’envolta i de ser estimat. Gent, entorn, tarannà, dades i vibracions. Privilegis.

No em puc queixar. Segur.

Pierre Roca