Benestar.

L’anomenada “Societat del benestar” ha estat durant anys un reclam amb el que els partits polítics occidentals han emmirallat els pobles.

Fa temps l’exemple assenyalat com ideal era els països escandinaus. S’hi lligaven els gossos amb llonganisses, els habitants eren alts i rossos i quan els veiem per aquestes contrades nostres ens queia la baba, imaginant el món de perfecció en el que vivien. Ciutats de cases de colorins, carrers tan nets que s’hi podia menjar macarrons i tot, segons ens deien, gratuït. Tot per la cara. Escola, sanitat i un interminable llistat de serveis socials que semblaven d’un altre planeta.

Per no desil·lusionar-nos ningú ens posava al corrent de l’elevada fiscalitat a la que suecs, noruecs i finlandesos estaven i estan sotmesos per fruir de tants avantatges.

Amb l’adveniment de la democràcia a casa nostra van arribar els somnis i les bones intencions. La sanitat per a tots, els medicaments gratis, les baixes laborals sense control –com es pot dubtar de l’honestedat infinita dels assalariats?- i un nombre creixent de serveis, oficines, estaments i negociats que atenien la majoria i les minories. Totes i cada una de les minories.

Es va importar la societat del benestar però com és costum a casa vam menystenir el control, el rigor, l’estalvi i la feina ben feta fins a les darreres conseqüències.

Ara, amb els primers esternuts de l’entramat financer, trontolla tot. Es pretén que els mestres treballin més hores sense cobrar-les, que menys metges facin la feina de tots i que menys instal·lacions sanitàries atenguin amb idèntica qualitat una població que s’envelleix a passos agegantats, que dura més anys que mai i que s’ha acostumat a les respostes immediates, a mida i gratuïtes.

Sembla clar que hem repetit un cop més els errors de tota la vida. Adoptem amb entusiasme sistemes fascinants que hem vist a qualsevol lloc però amb la supèrbia i la imprevisió que ens caracteritzen passem per alt els mètodes que els fan possibles a d’altres latituds. Ens comprem el Ferrari abans de tenir el carnet de conduir i ens estavellem, acusant immediatament al fabricant del desastre.

Comprovem des de fa tres anyets que els responsables de les nostres finances no practicàvem la virtut de l’estalvi, desbordats per la bondat de sentiments que els impulsava a no negar-li l’AVE a cap capital de província, encara que fos més petita que Castellar del Vallès, a regalar als barris instal·lacions esportives de luxe, a subvencionar teatres, museus i altres contenidors a dojo i a construir edificis de serveis –de qualsevol servei- encarregats a estrelles mediàtiques de l’arquitectura.

“Els que manen” han cedit a les pressions i han tirat de veta, aprofitant l’afany i la cobdícia –per altra banda lògica i fins i tot legítima- dels bancs. Han especulat, comptant amb els diners de l’any que ve o dels següents o fent servir allò tan nostre de “ja ho trobarem”.

Quan les coses han canviat de signe no s’ha pogut comptar amb els diners estalviats. No n’hi ha i a més els subministradors de fons mostren ara un perfil diferent. La recaptació d’impostos ha minvat amb els elevats percentatges d’atur i la baixa de l’activitat industrial, comercial i de serveis. Els “magatzems” de capital internacional que han abastit des de sempre bancs i governs es fan els difícils, pugen el percentatge de comissió i exigeixen garanties. Un cop més la fotuda imprevisió es posa de manifest. Un cop més, per variar, l’escassa capacitat dels gestors, del poder executiu i dels polítics en general es fa palesa.

Qualsevol ho podria fer tan malament sense esforç. O tan bé. Només cal presentar-se a les eleccions.

Ja m’entenen.


Pierre Roca