Des
de fa un parell de mesos tinc decidit com serà el meu any dos mil tretze.
La
decisió comporta una bona part de responsabilitat pel que afecta la
meva vida. Sempre he funcionat així, assumint l’autoria de les nombroses
errades i la dels pocs encerts. Procurant no perdre temps buscant culpables i
posant especial interès en avançar, malgrat els èxits i, sobretot, malgrat les
desfetes.
Tinc
seixanta-quatre anys i no sóc un tipus exemplar.
El que sóc ara mateix s’ha construït amb una argamassa feta a parts iguals de bones idees i d’equivocacions. Amb l’edat he anat triant el bo i el dolent, convertint-ho en material sobre el que circulo, imagino i basteixo noves hipòtesis vitals. Noves propostes, nous projectes, noves il·lusions.
El que sóc ara mateix s’ha construït amb una argamassa feta a parts iguals de bones idees i d’equivocacions. Amb l’edat he anat triant el bo i el dolent, convertint-ho en material sobre el que circulo, imagino i basteixo noves hipòtesis vitals. Noves propostes, nous projectes, noves il·lusions.
Assumir
la imperfecció ha estat un avenç considerable. Essencial. Una forma de pensar
que em porta a fixar-me en els objectius bàsics a partir del que sóc, del que
penso, del que faig i desfaig i del que els altres pensen de mi mateix.
L’any
dos mil tretze serà un altre període de temps en el que faré el possible per
salvar-me del desencís ambient, desenvolupant idees que em permetran, si més
no, pensar que de tan en tant l’encerto, que encara hi ha camins per explorar i
que el món que ens envolta és un pou de necessitats que cal cobrir.
Seguiré
considerant els polítics com un mal pel que tard o d’hora haurem de trobar la
vacuna. Seguiré desconfiant de qui diu saber-ho tot, seguiré menyspreant qui
menysté i seguiré sent conscient del que sóc i del que no sóc.
Seguiré
atorgant valor als sentiments. A l’estimació pels fills, a l’amor que puc
sentir a voltes, a la tendresa, a l’amistat.
Com
des de fa anys seguiré pensant que la salut depèn de mi mateix. De com visc,
com em cuido, com em tracto, com em respecto.
Posaré
com sempre he fet la confiança sobre el taulell. Fins que l’altra part em
demostra que m’he equivocat i ho retiro tot d’un sol cop. Sense queixes ni diàleg.
Seré
a voltes simpàtic, a voltes sec, a voltes prepotent –una eina molt eficient a l’hora
de foragitar els ximples-. A voltes humil, a voltes sorprès del que la vida planteja.
A voltes original, a voltes adotzenat.
Mantindré
intacta l’admiració per algunes persones. Creadors, científics, negociants,
artistes o genis del complicat ofici de viure.
Seré
comprensiu amb les errades alienes i poc amic d’impartir lliçons ni d’ensenyar
el que és evident.
Sortiré
cada dia al carrer amb engrunes d’ingenuïtat conscient i la percepció oberta de
bat a bat. A punt per rebre i metabolitzar mirades, sensacions i intuïcions.
Desconfiant dels radicals, dels intransigents, dels que no dialoguen, de les
veritats absolutes i de les sentències definitives.
Comprensiu
i pacient amb els ignorants, amb els rics, amb els bells, amb els que naveguen
amb el vent a favor.
Dur
i intransigent quan m’apretin. Obert al diàleg després.
Serà
un bon dos mil tretze, n’estic segur.
Com
el que us desitjo a tots.
Pierre
Roca