Quan
l’expresident Pujol va ser sotmés a les preguntes dels senyors diputats per
primer cop –fa uns mesos- vaig escriure un text deixant clara la meva posició
en aquesta qüestió.
Hi deia i
mantinc que de moment no hi ha proves i no hi ha més dades que els que el propi
Jordi Pujol va posar sobre la taula “de motu propio” un temps abans de la
primera declaració. Res més.
Res més si
exceptuem les ganes –amb prou feines dissimulades- de moltes senyories i de la premsa d’embrutar la trajectòria d’un ciutadà que fins que es demostri el contrari, si
es demostra, ha estat ejemplar i que bona part del país ha admirat, estem d'acord amb la seva vessant política o no.
Res més que
la fotuda enveja davant d’un home brillant, culte i indiscutiblement
intel.ligent que ha liderat el país durant més de dues dècades
La declaració
d’avui dilluns 23 de febrer –mala data- no ha aportat res de nou com era
previsible. Les manifestacions posteriors dels seus adversaris més
aferrissats han estat de vergonya aliena i fins i tot pròpia.
Es jutja l’antic president a la bestreta, només per les
impressions d’alguns i la ràbia no continguda dels altres. Només per la mala
llet de la impotència.
Trist país
el nostre, on els ciutadans suposadament exemplars –els diputats- exhibeixen la seva desconfiança en el sistema judicial, adelantant-se a l’intervenció dels
jutges, a la dels tribunals i fins i tot a la dels organismes que han de
descobrir el delicte, si hi és.
Encara que
només fós per guardar les formes, i per demostrar a la totalitat de ciutadans
que es respecta el sistema i els procediments que ens hem donat, els màxims
representants de la voluntat popular s’haurien d’abstenir de les condemnes
precipitades i d’esventar les seves presumpcions malintencionades que no tenen
altre objectiu que fer mal, perjudicar, tacar i malmetre.
Cap d’aquests personatges té interès en clarificar les
coses. Tots, en canvi -i pel que es pot veure, sentir i llegir- tots, amb
comptades excepcions, es deleixen per veure el senyor Pujol entre reixes,
humiliat i rebaixat. Ell i ja que hi som la família sencera. Apa !
Com vaig
fer uns mesos enrere reivindico el dubte, la manca de proves i d’arguments. Si
algun dia apareixen les proves –si és que existeixen- ja en parlarem i ja
veurem qui és culpable i de què, què fan els jutges i com acaba tot. Ja ho
veurem.
De moment
estem en presència d’un linxament indigne, d’una operació orquestrada per
convertir un home objectivament honest –qui digui el contrari que aporti
proves, no suposicions- en un ésser humiliat i rebaixat fins la vergonya.
Qui tingui
proves que les posi sobre la taula del jutge. O que calli per sempre i
s’avergonyeixi d’haver intentat manipular, d’haver calumniat i d’haver fet mal
a un home que de moment és tan innocent com vostés i jo.
Si volem
condemnar sense judicis canviem de país, de civilització, de cultura i de tradició,
tornem enrere i executem l’adversari sense més arguments que l’enveja, que
l’odi, que la nostra incapacitat per trobar raons i per recuperar el seny
perdut.
Sense més
raons que la vergonya que ens fem nosaltres mateixos i la impotència que ens
rosega.
La por de
mirar-nos al mirall.
