PUJOL

Quan l’expresident Pujol va ser sotmés a les preguntes dels senyors diputats per primer cop –fa uns mesos- vaig escriure un text deixant clara la meva posició en aquesta qüestió.

Hi deia i mantinc que de moment no hi ha proves i no hi ha més dades que els que el propi Jordi Pujol va posar sobre la taula “de motu propio” un temps abans de la primera declaració. Res més.

Res més si exceptuem les ganes –amb prou feines dissimulades- de moltes senyories i de la premsa d’embrutar la trajectòria d’un ciutadà que fins que es demostri el contrari, si es demostra, ha estat ejemplar i que bona part del país ha admirat, estem d'acord amb la seva vessant política o no.

Res més que la fotuda enveja davant d’un home brillant, culte i indiscutiblement intel.ligent que ha liderat el país durant més de dues dècades

La declaració d’avui dilluns 23 de febrer –mala data- no ha aportat res de nou com era previsible. Les manifestacions posteriors dels seus adversaris més aferrissats han estat de vergonya aliena i fins i tot pròpia.

Es jutja l’antic president a la bestreta, només per les impressions d’alguns i la ràbia no continguda dels altres. Només per la mala llet de la impotència.

Trist país el nostre, on els ciutadans suposadament exemplars –els diputats- exhibeixen la seva desconfiança en el sistema judicial, adelantant-se a l’intervenció dels jutges, a la dels tribunals i fins i tot a la dels organismes que han de descobrir el delicte, si hi és.

Encara que només fós per guardar les formes, i per demostrar a la totalitat de ciutadans que es respecta el sistema i els procediments que ens hem donat, els màxims representants de la voluntat popular s’haurien d’abstenir de les condemnes precipitades i d’esventar les seves presumpcions malintencionades que no tenen altre objectiu que fer mal, perjudicar, tacar i malmetre.

Cap d’aquests personatges té interès en clarificar les coses. Tots, en canvi -i pel que es pot veure, sentir i llegir- tots, amb comptades excepcions, es deleixen per veure el senyor Pujol entre reixes, humiliat i rebaixat. Ell i ja que hi som la família sencera. Apa !

Com vaig fer uns mesos enrere reivindico el dubte, la manca de proves i d’arguments. Si algun dia apareixen les proves –si és que existeixen- ja en parlarem i ja veurem qui és culpable i de què, què fan els jutges i com acaba tot. Ja ho veurem.

De moment estem en presència d’un linxament indigne, d’una operació orquestrada per convertir un home objectivament honest –qui digui el contrari que aporti proves, no suposicions- en un ésser humiliat i rebaixat fins la vergonya.

Qui tingui proves que les posi sobre la taula del jutge. O que calli per sempre i s’avergonyeixi d’haver intentat manipular, d’haver calumniat i d’haver fet mal a un home que de moment és tan innocent com vostés i jo.

Si volem condemnar sense judicis canviem de país, de civilització, de cultura i de tradició, tornem enrere i executem l’adversari sense més arguments que l’enveja, que l’odi, que la nostra incapacitat per trobar raons i per recuperar el seny perdut.

Sense més raons que la vergonya que ens fem nosaltres mateixos i la impotència que ens rosega.

La por de mirar-nos al mirall.

Pierre Roca