A CURT TERMINI.

Foto Mario Sans-2014.

Amb la intenció d’orientar-me i d’orientar en mig de tanta informació de tota mena, procedència i intenció sobre l’anomenat procés sobiranista de Catalunya, escric això com qui dibuixa un mapa de situació, intentant ser objectiu –que no és poca cosa- i amb la finalitat de desbrossar i permetre de veure-hi clar.

La infinitat d’opinions de tot tipus, les unes volent informar objectivament, d’altres, al revés, amb l’encàrrec concret d’intoxicar  –o de contra informar i confondre- fan que el lector de premsa, i més encara el lector dels pamflets partidistes de l’àmbit digital, acabi la lectura diària amb més confusió de la que tenia abans de començar.

D’entrada cal separar el gra de la palla. Per raons evidents –i amb escasses excepcions- els contraris al procés mai no en parlaran bé ni en donaran bones notícies, i els que hi són favorables tampoc posaran de relleu el que no va a favor de la qüestió. Som humans i en una interlocució tan aferrada als sentiments és lògic que les coses siguin així, sobretot si hi afegim els mitjans, que tenen cor però sobretot accionistes, compte de resultats i clients que mouen ingents quantitats de publicitat que pot anar a un diari o a un altre en funció de la tendència que cada un exposa.

Una altra qüestió és la referent als debats. Des del debat radiofònic o televisiu al de la taula familiar o el de l’esmorzar entre amics d’un dissabte qualsevol.

Si part dels integrants del debat és d’un altra lloc de l’Estat -vull dir que hi viu, hi treballa i s’hi informa- apreciarem des del primer moment la seva sorprenent ignorància sobre la realitat catalana. Una ignorància comprensible, com ho és que la majoria de nosaltres desconeixem el detall del dia de les dues Castelles, per posar un exemple.

A partir d’aquesta constatació no ens pot estranyar ni ens haurien de molestar els disbarats que es diuen. Ells, els de fora d’aquest país, no poden entendre que vulguem fotre el camp ni poden assumir que no en tinguem prou amb una conversa de subsecretaris per arreglar en vint minuts qüestions de xavalla.

Les prediccions i els exercicis de prospectiva també són notables i gairebé sempre contradictoris.

Quan toca donar al respectable un punt de vista apocalíptic el periodista de torn fa parlar un polític o un expert o un personatge contrari a d’independentisme i obté el que vol. Amenaces velades de fer servir la força, menció de determinats articles de la Constitució i altres arguments per fer por.

Si es tracta de tot el contrari es consulta un expert europeista i es posa de relleu que molts dels fantasmes no existeixen o no s’han fet servir ni en els cassos més extrems.

Parlant del dia de després els disbarats són així mateix considerables.

Si el independentisme suma més vots i guanya n’hi ha que imaginen avalots, llargues cues de vehicles militars entrant per la Diagonal barcelonina i escamots amb barretina oferint-se com a víctimes propiciatòries.

Arribats a aquest punt proposo una reflexió reposada.

Els polítics que ens manen –em refereixo als de la Generalitat i als nombrosos experts que s’hi han sumat per preparar el gran canvi- no deuen ser tontets de baba. Vull dir que ens agradin o no, els apreciem o no i ens caiguin bé o no, són objectivament un grup preparat que deu haver pres mides, esbossat opcions i possibilitats i reduït al mínim la possibilitat de sorpreses. No m’estranyaria gens que fins i tot es mantinguessin en aquest moment converses secretes amb l’altra banda, que tampoc són idiotes.

Cap d’ells, suposo, té esperit suïcida. Al contrari, tots i la totalitat dels interessos, doctrines i tendències que representen avancen en la direcció de la independència convençuts de les possibilitats d’èxit i de l’avenç objectiu del país un cop assolida la fita.

Si no s’assoleix l’objectiu s’haurà d’acceptar, reconèixer els errors, assumir la part de culpa que ens toqui i preparar-nos millor per una altra ocasió en un panorama nou que no serà fàcil pel país.

Ara mateix les estelades i el soroll mediàtic són importants, però ho és molt més la decisió racional de molts catalans de totes les edats, orígens i condicions a l’hora de votar, descartant la política petita i mesquina, fruit de la rancúnia i de la incapacitat, i anant a l’essencial: la consecució d’una Catalunya lliure i integrada al mapa europeu del progrés. Tinguem en compte –només cal estar atents a les veus que arriben de Madrid- que qualsevol possibilitat de diàleg obert o de negociació pública és inviable.

Qualsevol altra consideració s’ha de deixar per després, un cop assolits els objectius i quan toqui escollir qui ens representarà.

Però això serà una altra història.

Pierre Roca