6.26.2012
Mémoire. (à propos de l'architecte Ayguavives)
L’inauguration, il y a quelques jours, au MACBA (Musée d’art contemporain de Barcelone) de l’exposition dédiée au ICSID d’Ibiza, qui eut lieu en 1971, a permis de constater une fois de plus la volatilité de la mémoire humaine.
Dans le cas qui nous occupe, quarante et un ans ont suffi pour que l’information, ou du moins une partie, apparaisse sous un jour trompeur, pour que le rôle de certains des responsables soit altéré ou pour qu’on ignore sans ambages la labeur de certains des membres du groupe de professionnels qui dut à terme le congrès d’Ibiza, rendant possible que la crème du design mondial découvre d’un seul coup la réalité d’un pays qui se trouvait encore sous le joug franquiste, les énormes doses de créativité, d’engin et de sens de l’opportunité investies dans la tâche d’organisation et la force, ainsi que le pouvoir de convocation, qui en furent le matériau essentiel.
Une des « victimes » de la sélection faite par les responsables de l’exposition est l’architecte Pancho Ayguavives, membre fondateur du « Grupo Abierto de Diseño » et responsable de la proposition faite à l’ADI-FAD -association des designers catalans- pour que le groupe en question assume la réalisation de la partie la plus tangible de l’organisation du congrès.
Ayguavives fit possible, en plus, que la deuxième œuvre gonflable du sculpteur Josep Ponsatí voie le jour dans la baie de Sant Antoni, devant l’ensemble hôtelier dans lequel eut lieu le congrès du design mondial. Le « gonflable » se convertît ainsi, avec l’lnstant City –une sorte de village en plastique qui se soutenait par la pression de l’air qu’il recevait d’une soufflerie- en icône de l’ICSID de 1971, un congrès qui marqua une ligne de rupture et inspira le début du « new look » de l’association mondiale de designers.
L’argent, ou plutôt le manque d’argent, convertit la matérialisation de la sculpture gonflable de Ponsatí –et du coup celle de l’Instant City- en défis de haute difficulté. Il fallait convaincre fabricants, fournisseurs, sponsors, transporteurs et autorités, en un travail harassant de séduction, pour obtenir la matière première –des centaines de rouleaux de plastique- la transporter jusqu’à une baie en ces temps à peine connue et très mal communiquée, obtenir les autorisations officielles, le gaz pour gonfler la pièce de Ponsati, la difficile installation de l’aire de travail à pied de plage, construire un point d’ancrage au fond de l’eau pour que l’énorme ensemble de ballons ne s’envole et disparaisse et réunir sur le lieu une longue liste de matériaux, outils et démarches qui vinrent à se compliquer quand un des grands « ferrys » qui transportaient le matériel échoua à quelques encablures du principal port de l’île.
Un autre architecte, Carlos Ferrater, s’occupait du projet du village gonflable, tandis qu’Ayguavives prenait en main les travaux pour mettre sur pied la sculpture spectaculaire qui surmonterait finalement les eaux de la baie de Sant Antoni.
La carrière de Pancho Ayguavives s’est déroulée le long des années selon un parcours large et intense à la fois, avec des projets de tout poil répartis par la planète. Ses intérêts professionnels et son infinie curiosité se sont alliés à l’heure de choisir les missions, souvent des projets d’une grande complexité, parfois risqués, développés en alternance avec des travaux de prestige, de haut niveau et répercussion médiatique.
De sa première époque on retient différents bâtiments d’appartements dans le « up town » de Barcelone –ce qu’il appelle « des commandes bourgeoises »- et la collaboration avec Yona Friedman sur le projet de « ville autodéterminée » dans le quartier périphérique de Torre Baró, toujours dans sa ville natale.
Pendant cette époque il fonde, avec d’autres architectes, designers et photographes, le « Grupo Abierto de Diseño » dont nous avons déjà parlé et avec lequel il assume l’organisation de l’ICSID.
En 1973-1974 et de la main de Yona Friedman il est professeur agrégé à l’École spéciale d’architecture, à Paris.
Il s’engage dans un grand projet urbanistique près de Barcelone (Riera de Caldes) et plus tard voyage de nouveau pour devenir responsable d’un autre grand projet d’urbanisme, la « Ville nouvelle de Saint Quentin-en-Yvelines », près de Paris, où pendant huit ans il rédige et construit le secteur « Trois villages », habité de nos jours par 80.000 personnes.
De Paris, propulsé par le projet de Saint Quentin, il s’envole pour Ryad, en Arabie, où il prend en main des missions du gouvernement pour agir sur différents quartiers de la ville et construire des bâtiments publiques, dont certains très importants, notamment Malaz et le secteur de l’aéroport, entre autres.
De retour à Paris, où il a fixé sa résidence, il crée son agence et obtient des commandes de plus en plus importantes. Il collabore avec quelques vedettes du métier, dont Philippe Starck.
Pendant les dernières années la carrière de cet architecte de prestige se déroule entre la France et l’Espagne, donnant préférence aux commandes de moyen et de petit format qui lui permettent une grande liberté créative sans les contraintes d’un grand bureau, en un changement stratégique qui l’a porté de l’agence parisienne au plus simple studio actuel de Gaillac, dans le Tarn.
Pierre Roca
6.03.2012
Correus.
Quan algun conegut estranger em pregunta a què podem comparar Espanya, no ho dubto. El porto a una de les oficines de correus de la ciutat –excepció feta de la seu central, a baix de tot de la Via Laietana, que funciona molt bé- i ens hi quedem durant una horeta.
D’aquesta forma l’amic o conegut pot veure d’a prop el desordre, la desídia, la desorganització, la multiplicitat i superposició de rètols, avisos i anuncis sovint contradictoris, penjats a qualsevol pany de paret i de qualsevol forma –cinta adhesiva, xinxeta o d’altres enginyosos procediments- la caòtica distribució de l’espai, les paradoxes, dignes de pel·lícula còmica i, resumint, tot el que converteix el país, la institució i les oficines esmentades en exemples de com no han de ser les coses.
Des de fa uns anys, i a partir de les brillants idees d’un dels molts directors que ha patit el servei de correus, les tasques, serveis i propostes de les oficines s’han multiplicat, el que ha contribuït en bona mida al desgabell actual.
Només cal llegir: s’hi pot carregar el mòbil, comprar un bolígraf o divertits objectes de regal –per exemple una bústia en miniatura- articles de papereria, pagar rebuts, obrir un compte bancari i d’altres, a més de l’activitat habitual i esperable de les oficines del servei nacional de correus.
Per posar un exemple, si el ciutadà-usuari s’hi acosta d’hora i pretén cobrar uns diners que l’hi han enviat és possible que no pugui fer-ho. “És que no en tenim de diners, aquí” li diu el funcionari del taulell corresponent. I explica, si se li demana, que per pagar esperen que d’altres usuaris hagin pagat prèviament el franqueig d’un paquet postal o carregat el telèfon mòbil o coses per l’estil. “O que hagin venut segells” afegeix el sorprès usuari. I el funcionari li diu que no, que de segells n’han demanat a la central fa tres setmanes però que encara no han arribat ni saben quan tindrà lloc el prodigi.
Qui ha llogat els locals on s’ha instal·lat l'oficina no sembla haver tingut en compte la feina que s’hi fa. Són massa petits o excessivament grans o tenen portes per on no passen les gàbies plenes de correspondència o de paquets. O qualsevol altra anomalia.
Amb la senyalització, una qüestió que l’expert Oscar Guayabero comentaria amb més encert que jo mateix, conviuen codis, dissenys i missatges de diferents èpoques i estètiques. Em diuen que la forma que tenen els nous directors generals d’afirmar-se i de fer palesa la seva presència és procedint a un canvi d’imatge. Una operació que multiplicada pels milers d’oficines de correus que hi ha al país costa un ronyó, el que explica que no es perdi massa temps en fer un estudi previ d’implantació. Els nous rètols arriben, s’arraconen i s’instal·len de qualsevol forma si els caps envien un operari un o dos anys més tard.
Una oficina té taulells de marbre que no es podran moure sense tancar el local durant setmanes i fer-hi treballar els paletes, l’altre ha rebut un lot de mobles de la pitjor qualitat que s’han muntat de pressa i corrents i els treballadors van improvisant sistemes i solucions provisionals tirant de qualsevol cosa.
El servei, malgrat la bona voluntat dels funcionaris –que segueixen sent el patrimoni més valuós de la institució- es ressent de tantes traves, inconvenients i dificultats. Els responsables de cada taquilla han d’aguantar mals humors, indignacions més que comprensibles i males paraules dels usuaris quan després de la cua es troben, per exemple, amb l'impossibilitat de comprar dues dotzenes de segells del valor més normal.
“Espanya és tot això” li dic a l’amic estranger. Tota aquesta desorganització, tot aquest caos, tanta disbauxa, tot el desastre que pots comprovar, tants recursos malbaratats. Tenim de tot però mal gestionat, malgrat l’excel·lent voluntat de la majoria de treballadors de base.
Per molt que afegeixi que sóc català no puc evitar la vergonya i la mirada de recança i de desconfiança del meu conegut suec, alemany, belga, danès o d’on sigui.
La propera vegada em limitaré a ensenyar la Pedrera o el camp del Barça o la carta d’un restaurant modern. Prou de fer el ridícul.
Pierre Roca
D’aquesta forma l’amic o conegut pot veure d’a prop el desordre, la desídia, la desorganització, la multiplicitat i superposició de rètols, avisos i anuncis sovint contradictoris, penjats a qualsevol pany de paret i de qualsevol forma –cinta adhesiva, xinxeta o d’altres enginyosos procediments- la caòtica distribució de l’espai, les paradoxes, dignes de pel·lícula còmica i, resumint, tot el que converteix el país, la institució i les oficines esmentades en exemples de com no han de ser les coses.
Des de fa uns anys, i a partir de les brillants idees d’un dels molts directors que ha patit el servei de correus, les tasques, serveis i propostes de les oficines s’han multiplicat, el que ha contribuït en bona mida al desgabell actual.
Només cal llegir: s’hi pot carregar el mòbil, comprar un bolígraf o divertits objectes de regal –per exemple una bústia en miniatura- articles de papereria, pagar rebuts, obrir un compte bancari i d’altres, a més de l’activitat habitual i esperable de les oficines del servei nacional de correus.
Per posar un exemple, si el ciutadà-usuari s’hi acosta d’hora i pretén cobrar uns diners que l’hi han enviat és possible que no pugui fer-ho. “És que no en tenim de diners, aquí” li diu el funcionari del taulell corresponent. I explica, si se li demana, que per pagar esperen que d’altres usuaris hagin pagat prèviament el franqueig d’un paquet postal o carregat el telèfon mòbil o coses per l’estil. “O que hagin venut segells” afegeix el sorprès usuari. I el funcionari li diu que no, que de segells n’han demanat a la central fa tres setmanes però que encara no han arribat ni saben quan tindrà lloc el prodigi.
Qui ha llogat els locals on s’ha instal·lat l'oficina no sembla haver tingut en compte la feina que s’hi fa. Són massa petits o excessivament grans o tenen portes per on no passen les gàbies plenes de correspondència o de paquets. O qualsevol altra anomalia.
Amb la senyalització, una qüestió que l’expert Oscar Guayabero comentaria amb més encert que jo mateix, conviuen codis, dissenys i missatges de diferents èpoques i estètiques. Em diuen que la forma que tenen els nous directors generals d’afirmar-se i de fer palesa la seva presència és procedint a un canvi d’imatge. Una operació que multiplicada pels milers d’oficines de correus que hi ha al país costa un ronyó, el que explica que no es perdi massa temps en fer un estudi previ d’implantació. Els nous rètols arriben, s’arraconen i s’instal·len de qualsevol forma si els caps envien un operari un o dos anys més tard.
Una oficina té taulells de marbre que no es podran moure sense tancar el local durant setmanes i fer-hi treballar els paletes, l’altre ha rebut un lot de mobles de la pitjor qualitat que s’han muntat de pressa i corrents i els treballadors van improvisant sistemes i solucions provisionals tirant de qualsevol cosa.
El servei, malgrat la bona voluntat dels funcionaris –que segueixen sent el patrimoni més valuós de la institució- es ressent de tantes traves, inconvenients i dificultats. Els responsables de cada taquilla han d’aguantar mals humors, indignacions més que comprensibles i males paraules dels usuaris quan després de la cua es troben, per exemple, amb l'impossibilitat de comprar dues dotzenes de segells del valor més normal.
“Espanya és tot això” li dic a l’amic estranger. Tota aquesta desorganització, tot aquest caos, tanta disbauxa, tot el desastre que pots comprovar, tants recursos malbaratats. Tenim de tot però mal gestionat, malgrat l’excel·lent voluntat de la majoria de treballadors de base.
Per molt que afegeixi que sóc català no puc evitar la vergonya i la mirada de recança i de desconfiança del meu conegut suec, alemany, belga, danès o d’on sigui.
La propera vegada em limitaré a ensenyar la Pedrera o el camp del Barça o la carta d’un restaurant modern. Prou de fer el ridícul.
Pierre Roca
4.23.2012
Independencia.
Escribo este texto en castellano para que sea entendido en más sitios y por más gente.
Si en el seno de un matrimonio –o de cualquier grupo- una de las partes expresa la intención de marcharse, desvinculándose así de su oponente o del resto del grupo y deshaciendo el acuerdo, la otra parte -u otras partes- podrá insistir, explicar, razonar, pedir e incluso rogar para intentar convencer a quien quiere dejarlo, pero si la decisión es firme la pareja se disolverá ineluctablemente, con razón o sin ella y pese a quien pese, dando lugar, por poco que se intente, a una buena amistad.
Si quien se opone a la ruptura se enroca, rehúsa el diálogo, no cede, amenaza y se torna intransigente en los argumentos y violento en las formas, la convivencia se malogrará, el enfrentamiento se agudizará y se tornará crónico y el conflicto estallará finalmente, rompiendo en mil pedazos lo que estaba unido y dejando tras de sí la herencia de un malentendido permanente de muy difícil solución.
El ejemplo vale asimismo para los estados. Si una porción del estado -y sus habitantes- desea independizarse, es infinitamente más razonable y más sabio eludir el conflicto abierto, negociando la salida de los descontentos de la mejor forma posible y manteniendo con la nueva entidad nacional relaciones cordiales y de colaboración. Descartando cualquier enfrentamiento abierto y otorgando valor al nuevo estatuto, propiciando así cordiales y fructíferas relaciones futuras.
¿No es mejor que la región díscola –expresión acuñada por el franquismo de la primera época- sea a su vez estado y no se convierta en comunidad incómoda de reivindicación permanente?
El tránsito hacia la independencia exige un intenso trabajo previo para limar odios, rencillas y descalificaciones, todo ello con la finalidad de que la secesión, fluida y acordada mediante referéndum por los habitantes del territorio que anhela separarse, sea beneficiosa para ambas partes.
Se trata de desactivar odios e incomprensiones, sustituyéndolos por relaciones de buena vecindad, por prósperos intercambios, por facilidades y por colaboración al más alto nivel y en beneficio de los dos estados: el mayor, desgajado de su región descontenta y el más pequeño, convertido en flamante nuevo estado europeo.
¿Ingenuidad? Prefiero pensar que es sentido común y que más tarde o más temprano nuestro país será administrado por políticos inteligentes –haberlos haylos- que tomarán decisiones a favor de lo que decida el pueblo soberano que los ha elegido.
Políticos que preferirán el diálogo a la amenaza, que pensarán que nada es eterno ni inamovible –ni siquiera la sacrosanta unidad de los estados- y que no hay mal que cien años dure.
Catalunya, comunidad del noreste del estado español en la que habito y a la que me estoy refiriendo, tiene una superficie parecida a la de Suiza, una población similar y una identidad nacional tanto o más fuerte que la de ese ejemplar país centroeuropeo. Cuanto peor tratados nos sentimos por el estado español más ganas tenemos de independencia real y sin cortapisas. De asumir nuestras propias responsabilidades lejos del interesado paternalismo español.
Cuando podamos independizarnos, espero que más pronto que tarde, España respirará aliviada y nosotros nos enfrentaremos al fantástico reto de andar solos, dejando atrás resquemores, suspicacias e incomprensiones.
Trabajaremos, prosperaremos y viviremos en paz con nuestros vecinos más inmediatos -la propia España, Francia y Andorra- y con el resto del planeta.
¿De verdad les parece un proyecto tan descabellado?
Pierre Roca
Subscriure's a:
Missatges (Atom)