Correus.

Quan algun conegut estranger em pregunta a què podem comparar Espanya, no ho dubto. El porto a una de les oficines de correus de la ciutat –excepció feta de la seu central, a baix de tot de la Via Laietana, que funciona molt bé- i ens hi quedem durant una horeta.

D’aquesta forma l’amic o conegut pot veure d’a prop el desordre, la desídia, la desorganització, la multiplicitat i superposició de rètols, avisos i anuncis sovint contradictoris, penjats a qualsevol pany de paret i de qualsevol forma –cinta adhesiva, xinxeta o d’altres enginyosos procediments- la caòtica distribució de l’espai, les paradoxes, dignes de pel·lícula còmica i, resumint, tot el que converteix el país, la institució i les oficines esmentades en exemples de com no han de ser les coses.

Des de fa uns anys, i a partir de les brillants idees d’un dels molts directors que ha patit el servei de correus, les tasques, serveis i propostes de les oficines s’han multiplicat, el que ha contribuït en bona mida al desgabell actual.

Només cal llegir: s’hi pot carregar el mòbil, comprar un bolígraf o divertits objectes de regal –per exemple una bústia en miniatura- articles de papereria, pagar rebuts, obrir un compte bancari i d’altres, a més de l’activitat habitual i esperable de les oficines del servei nacional de correus.

Per posar un exemple, si el ciutadà-usuari s’hi acosta d’hora i pretén cobrar uns diners que l’hi han enviat és possible que no pugui fer-ho. “És que no en tenim de diners, aquí” li diu el funcionari del taulell corresponent. I explica, si se li demana, que per pagar esperen que d’altres usuaris hagin pagat prèviament el franqueig d’un paquet postal o carregat el telèfon mòbil o coses per l’estil. “O que hagin venut segells” afegeix el sorprès usuari. I el funcionari li diu que no, que de segells n’han demanat a la central fa tres setmanes però que encara no han arribat ni saben quan tindrà lloc el prodigi.

Qui ha llogat els locals on s’ha instal·lat l'oficina no sembla haver tingut en compte la feina que s’hi fa. Són massa petits o excessivament grans o tenen portes per on no passen les gàbies plenes de correspondència o de paquets. O qualsevol altra anomalia.

Amb la senyalització, una qüestió que l’expert Oscar Guayabero comentaria amb més encert que jo mateix, conviuen codis, dissenys i missatges de diferents èpoques i estètiques. Em diuen que la forma que tenen els nous directors generals d’afirmar-se i de fer palesa la seva presència és procedint a un canvi d’imatge. Una operació que multiplicada pels milers d’oficines de correus que hi ha al país costa un ronyó, el que explica que no es perdi massa temps en fer un estudi previ d’implantació. Els nous rètols arriben, s’arraconen i s’instal·len de qualsevol forma si els caps envien un operari un o dos anys més tard.

Una oficina té taulells de marbre que no es podran moure sense tancar el local durant setmanes i fer-hi treballar els paletes, l’altre ha rebut un lot de mobles de la pitjor qualitat que s’han muntat de pressa i corrents i els treballadors van improvisant sistemes i solucions provisionals tirant de qualsevol cosa.

El servei, malgrat la bona voluntat dels funcionaris –que segueixen sent el patrimoni més valuós de la institució- es ressent de tantes traves, inconvenients i dificultats. Els responsables de cada taquilla han d’aguantar mals humors, indignacions més que comprensibles i males paraules dels usuaris quan després de la cua es troben, per exemple, amb l'impossibilitat de comprar dues dotzenes de segells del valor més normal.

“Espanya és tot això” li dic a l’amic estranger. Tota aquesta desorganització, tot aquest caos, tanta disbauxa, tot el desastre que pots comprovar, tants recursos malbaratats. Tenim de tot però mal gestionat, malgrat l’excel·lent voluntat de la majoria de treballadors de base.

Per molt que afegeixi que sóc català no puc evitar la vergonya i la mirada de recança i de desconfiança del meu conegut suec, alemany, belga, danès o d’on sigui.

La propera vegada em limitaré a ensenyar la Pedrera o el camp del Barça o la carta d’un restaurant modern. Prou de fer el ridícul.


Pierre Roca