País

El país pateix des de fa anys una greu crisi d’autoestima.

Torno d’un passeig de divuit hores per la part de “Costa daurada” –una denominació que fa somriure- situada entre Torredembarra i el Roc Sant Gaietà.

La destrucció del territori i del paisatge és tremenda. Sensació d’amuntegament, d’aglomeració, de caos i de densitat extrema. Cultura de barriada en el pitjor dels sentits de la paraula.

Desordre i anarquía de l’informació visual. Rètols, senyals, dades, publicitat i semàfors sobreposant-se els uns als altres sense aparent categorització ni jerarquía. L’anunci de lloguer d’un apartament anula el senyal de tràfic, el rètol d’un establiment de meuques es confón amb el nom d’un poble.

Implantació anárquica de carreteres, circumvalacions, rotondes i altres solucions definitives de la vialitat a càrrec d’equips, de criteris i de governs successius que es contradiuen els uns als altres.

Arquitectura de la pitjor qualitat ignorant sistemàticament l’entorn.

La lletjesa del conjunt és aclaparadora. Sense límits, desoladora i de molt difícil, per no dir impossible, solució.

Si un país s’estima tan poc, es tracta tan malament, es destrueix a sí mateix d’una forma tan complaent i relega la seva pròpia dignitat al racó de les coses inútils, té problemes greus pels que s’ha de preocupar amb urgència, deixant per molt més endavant el debat sobre el sexe dels àngels.

Mentre contemplava incrèdul la magnitud d’un desastre que porta més de quaranta anys creixent i retroalimentant-se pensava en el turisme, suposada primera font d’ingressos de la zona. No cal ser un oracle per suposar que cada any menys gent i de menys nivell adquisitu –no vull ni parlar d’altres nivells- està disposada a pagar per malviure en apartaments encaixonats, petits, mal equipats, sorollosos i des dels que tens informació detallada del que fan els veïns de nit o de dia.

Supermercats, souvenirs, “churrerías”, “falaffel”, pizzeries i videoclubs. Tabernes ètniques mimetitzades d’un tipisme imaginari. Discoteques, motos, infraestructures insuficients, aparcaments permanentment desbordats.

Recordo el discurs enflamat de fa unes setmanes del propietari d’hotels de luxe Jordi Clos, exclamant-se contra l’euro extra propugnat per “Turisme de Barcelona” per intentar endreçar algunes coses que ho necessiten. El que farà esclatar el globus del turisme no és l’euro afegit a la factura de l’hotel, serà la incòmoda visió d’un país que s’immola a sí mateix, es desfà, es trenca i sacrifica qualsevol idea de dignitat a fer una mica més de calaix.

La situació observada posa a més de relleu que l’Administració és incapaç de reaccionar o que no s’ha dotat de les eines adients per intervenir. O que no ho veu o no vol actuar, esperant la propera llicència de construcció i les properes eleccions.

Ho repeteixo: un país que ha llençat pel forat de l’aigüera la dignitat, que no es respecta, que es destrueix a sí mateix en un procés imparable i que només pensa en l’immediat té greus problemes d’autoestima i se n’hauria de preocupar.

Per sort ens queden altres comarques i alguna mínima dosi d’esperança.


Pierre Roca

Pancho Ayguavives

Le parcours personnel de l’architecte Pancho Ayguavives –Barcelone, 1946- est de la même intensité que son itinéraire professionnel.


La Catalogne, l’Andalousie, le monde arabe, Paris et maintenant Gaillac et le Midi s’y mêlent dans un désordre dont pas un méandre n’est gratuit et dont le mélange aux saveurs relevées se construit à coup d’expériences, du permanent apprentissage de la vie, du savant dosage de chaque idée acquise, de réflexion et surtout de travail.


Architecte depuis 1970 et marié la même année, sa carrière s’étale au début dans sa ville natale d’où il décolle pour assumer pendant neuf ans d’importantes responsabilités dans le projet de la “Ville Nouvelle de Saint Quentin en Yvelines”. La destination suivante est l’Arabie Saoudite, en qualité de responsable d’un vaste projet d’urbanisme à Riad.


Rentré à son bercail parisien en 1981, où il habite avec sa femme et ses quatre enfants, et déjà connu et reconnu par les vedettes du métier il aborde de nombreux projets, parfois associé à divers architectes et designers de renommée. Jean Nouvel –dont il a repris l’ancienne agence-, Oriol Bohigas, Oscar Tusquets, Philippe Starck, Dominique Perrault et d’autres. De cette période sont également les premiers concours d’architecture importants (lauréat notamment à Montpellier, à Nîmes, à Deauville…)


Divorcé et à la tête d’une agence avec une trentaine de collaborateurs, en 1986 il connaît la productrice Carol Solive qui le porte à découvrir en même temps la tauromachie et l’audiovisuel et à vivre des années en tourbillon, dévorant la vie à pleines dents.


En 1993 il décide s’installer de nouveau à Barcelone, en pleine crise post-olympique. Il réalise quelques projets mais finalement se ruine et connaît des années dures qui aboutissent à un infarctus durant l’année 2000.


Le temps de la réflexion venu il prend sa vie en main avec quelques leçons bien apprises et un capital-expérience plus que considérable.


Il rentre en France en 2003. Changement de style de vie avec un regard nouveau sur le monde et sur la profession, abordant chaque projet en profondeur sans le besoin incontournable d’expansion des années précédentes. Plus architecte, moins homme d’affaires.


En 2004 Pancho Ayguavives s’installe finalement à Gaillac (Tarn) en compagnie de l’artiste peintre Isabelle Maureau, voué à des projets de petite envergure qui lui permettent de peaufiner le détail et de retrouver finalement une qualité de vie et d’architecture qui en font un être terriblement humain et un excellent professionnel.


Le goût pour les gens, les idées, la tradition, et la recherche continuelle de nouvelles formes et de nouvelles solutions définit le personnage. Toujours passionné de savoir, de connaître, d’apprendre et de transmettre.


Personnalité riche et complexe, Pancho Ayguavives travaille en alliant avec brillance traits de génie et pragmatisme.


L’homme a vécu ci et là, l’architecte a laissé son empreinte tant dans l’urbanisme (grands projets pour les administrations publiques de plusieurs pays), comme dans l’architecture (projets d’habitat collectifs jusqu’a de modestes projets de pavillons )


J’apprécie son goût pour « la belle ouvrage », les nombreuses références esthétiques, culturelles et sociales, le souci pour le bien-être de ceux qui vivront ou travailleront dans les espaces qu’il conçoit, les rapports qu’entretiennent avec lui de nombreuses “stars” du métier et le respect, pas évident dans ce milieu, pour les contraintes économiques de chaque projet et le point de vue du client.


Sa capacité de brassage professionnel et social –de nos jours on pourrait appeler ça du “networking”- a contribué à l’introduction de quelques maîtres à penser de l’architecture française en Espagne, avec les importantes commandes qui en ont découlées.


Je tiens à souligner également son activité éditoriale (il est l’auteur de quelques biographies de collègues de renom et de la traduction de livres théoriques) ainsi que son passage par l’audiovisuel en tant qu’inspirateur de programmes et de documentaires où l’architecture est expliquée par ceux qui la font.


Malgré la densité, le coloris, la puissance et la cohérence de son parcours, l’architecte Pancho Ayguavives, un homme à la soixantaine avenante, maintient son activité avec le même brio qu’à ses débuts en 1970 à Barcelone.


Une attitude de force de la nature qui en dit long sur le personnage.







Pierre Roca

Michelle

Lo que he leído, visto y oído acerca de la visita a Andalucía de la esposa del presidente de los Estados Unidos de América me ha dejado perplejo.

Comentan y no acaban de las largas colas de notables de todo cuño esperando en la parte trasera del hotel para depositar variopintos obsequios en las manos del edecán de turno que agradecía lo justo y entregaba el regalo al servicio de seguridad de la señora. Allí, en el dispositivo de seguridad, se analizaba el espectacular ramo de flores por si escondía una trampa explosiva o una zarza envenenada que pudiese dañar a la dama o se diseccionaban unos jamones que nunca viajarían al país norteamericano puesto que el vigente acuerdo aduanero prohíbe de modo terminante que el hueso, ánima de la pata posterior del cochino, acompañe la carne curada que lo envuelve en su desplazamiento.

Aseguran que largas filas de orgullosos hidalgos ofrecían sus productos esperando de ese modo no se sabe qué prebendas, privilegios o simplemente impactos publicitarios de los que ahora se habla en cualquier taberna de esquina.

Es de esperar que el experimentado departamento de Estado yanqui disponga de un protocolo para hacer frente a esos excesos de generosidad y ceda graciosamente a cualquier institución benéfica aquellas dádivas que los reglamentos o la sensatez o la capacidad de carga del “United States Two” impiden viajar.

Tengamos además en cuenta que los regalos que reciben las más altas jerarquías del Estado pasan a formar parte del patrimonio nacional, un destino que por razones obvias no puede acoger productos perecederos, lo que afecta de modo especial a las diversas chacinas que los terratenientes locales ofrecieron a la ilustre señora.

No sé si cuando los Obama visitaron Francia fueron obsequiados por los “paysans” con tarrinas, hígados grasos y otras delicias del terruño galo, aunque intuyo que no faltó algún vino del más rancio abolengo y “champagnes millésimés” de la máxima calidad.

El sorprendente espectáculo de los regalos en Marbella me parece más próximo a las visitas de jerarcas a África, aunque la última moda en esas cuestiones y en aquellos pagos es ahora el saquito de diamantes, servido en la habitación del hotel a altas horas de la madrugada en un entorno peliculero y francamente hortera.

Este país nuestro no deja pasar una ocasión para poner de relieve aquello del peculiar gracejo, de la tradicional hospitalidad y de una generosidad por lo visto ilimitada si hay impactos de esos en el horizonte.

Las televisiones que viven del menudeo popular desplazan a Marbella –por qué razón eligió miss Obama ese lugar ?- legiones de becarios/as que entrevistan lo que se les pone por delante para que no falte la carnaza.

“Y usted qué le ha regalado ?”, preguntan. Y es que si no te has marcado un regalo a la primera dama no eres nadie. O casi nadie.


Pierre Roca

Agost

Soc partidari de quedar-me a ciutat durant el mes d’agost.

Barcelona es buida i alguns barris –la part alta, l’Eixample i el Poblenou, per exemple- es reconcilien amb la gent que, com jo mateix, ens hi passegem durant els caps de setmana estiuencs disfrutant dels carrers solitaris.

No soc l’únic a practicar aquesta activitat. Caminant coïncideixo amb “rara avis” de la meva espècie, ens mirem i ens transmetem senyals muts de connivència. Una complicitat reconfortant pels temps que corren.

Les mirades d’aquests personatges m’entendreixen, ho reconec. Homes i dones de qualsevol edat, aparentment normals i homologables als altres éssers que omplen la ciutat però que coïncideixen amb mi i amb qui coïncideixo pel que fa a les relacions amb els carrers, les places, els edificis i els espais buits.

Solitaris o mares de família o amants del silenci o observadores o peatons que recorren la aglomeració sense més objectiu que el plaer de redescobrir-la. Com jo mateix.

M’agrada imaginar-los al seu pis de l’Eixample, aixecant-se a una hora prudent, esmorzant lleuger i sortint sense tenir massa clar cap on tiraran. Amunt ? Cap a la part baixa atapeïda de forasters ? En direcció al sud per repassar el barri de Sants o seguint un itinerari exhaustiu pels carrers Bruc, Girona, Bailèn, Ausiàs March, Casp i d’altres d’aquella part ?

Quan escolleixo carrers o barris solitaris sé que tard o d’hora hauré de sortir-ne per fer un mós o beure qualsevol cosa o fer un riu, resant perquè l’establiment que trobi obert no estigui regentat per gent de l’altra punta de món. Poques coses són més agradables que deixar voluntàriament la soledat del passeig per parlar de la crisi o de la lliga o del temps o de les estafes amb el patró d’un bar tan buit com els carrers que l’envolten. Quan el patró del local vé de les quimbambes el diàleg és gairebé impossible. Una pena.

Ahir, avui i demà em toca retratar els barris. Un encàrrec. Moto, aturar-me, unes quantes fotos, més moto, més fotos i tornar-hi. Mentre ho faig em deleixo pel passeig dominical sense càmera ni “Moleskine” ni bolígraf. Només les percepcions, la lectura dels rètols comercials -“Outlet Sportone”, “José María Torres-Puig, procurador” o “Margarita Sanjosé. Representaciones y fornituras.”-

Dosis homeopàtiques de felicitat i de somni i d’estímuls a cada porta. Què més es pot demanar ?

Deixar volar el cap, mirar un cotxe que surt de l’aparcament, entreveure una figura femenina o un tipus amb La Vanguardia.

Sentir-me còmode a la meva ciutat.


Pierre Roca