El país pateix des de fa anys una greu crisi d’autoestima.
Torno d’un passeig de divuit hores per la part de “Costa daurada” –una denominació que fa somriure- situada entre Torredembarra i el Roc Sant Gaietà.
La destrucció del territori i del paisatge és tremenda. Sensació d’amuntegament, d’aglomeració, de caos i de densitat extrema. Cultura de barriada en el pitjor dels sentits de la paraula.
Desordre i anarquía de l’informació visual. Rètols, senyals, dades, publicitat i semàfors sobreposant-se els uns als altres sense aparent categorització ni jerarquía. L’anunci de lloguer d’un apartament anula el senyal de tràfic, el rètol d’un establiment de meuques es confón amb el nom d’un poble.
Implantació anárquica de carreteres, circumvalacions, rotondes i altres solucions definitives de la vialitat a càrrec d’equips, de criteris i de governs successius que es contradiuen els uns als altres.
Arquitectura de la pitjor qualitat ignorant sistemàticament l’entorn.
La lletjesa del conjunt és aclaparadora. Sense límits, desoladora i de molt difícil, per no dir impossible, solució.
Si un país s’estima tan poc, es tracta tan malament, es destrueix a sí mateix d’una forma tan complaent i relega la seva pròpia dignitat al racó de les coses inútils, té problemes greus pels que s’ha de preocupar amb urgència, deixant per molt més endavant el debat sobre el sexe dels àngels.
Mentre contemplava incrèdul la magnitud d’un desastre que porta més de quaranta anys creixent i retroalimentant-se pensava en el turisme, suposada primera font d’ingressos de la zona. No cal ser un oracle per suposar que cada any menys gent i de menys nivell adquisitu –no vull ni parlar d’altres nivells- està disposada a pagar per malviure en apartaments encaixonats, petits, mal equipats, sorollosos i des dels que tens informació detallada del que fan els veïns de nit o de dia.
Supermercats, souvenirs, “churrerías”, “falaffel”, pizzeries i videoclubs. Tabernes ètniques mimetitzades d’un tipisme imaginari. Discoteques, motos, infraestructures insuficients, aparcaments permanentment desbordats.
Recordo el discurs enflamat de fa unes setmanes del propietari d’hotels de luxe Jordi Clos, exclamant-se contra l’euro extra propugnat per “Turisme de Barcelona” per intentar endreçar algunes coses que ho necessiten. El que farà esclatar el globus del turisme no és l’euro afegit a la factura de l’hotel, serà la incòmoda visió d’un país que s’immola a sí mateix, es desfà, es trenca i sacrifica qualsevol idea de dignitat a fer una mica més de calaix.
La situació observada posa a més de relleu que l’Administració és incapaç de reaccionar o que no s’ha dotat de les eines adients per intervenir. O que no ho veu o no vol actuar, esperant la propera llicència de construcció i les properes eleccions.
Ho repeteixo: un país que ha llençat pel forat de l’aigüera la dignitat, que no es respecta, que es destrueix a sí mateix en un procés imparable i que només pensa en l’immediat té greus problemes d’autoestima i se n’hauria de preocupar.
Per sort ens queden altres comarques i alguna mínima dosi d’esperança.
Pierre Roca
Torno d’un passeig de divuit hores per la part de “Costa daurada” –una denominació que fa somriure- situada entre Torredembarra i el Roc Sant Gaietà.
La destrucció del territori i del paisatge és tremenda. Sensació d’amuntegament, d’aglomeració, de caos i de densitat extrema. Cultura de barriada en el pitjor dels sentits de la paraula.
Desordre i anarquía de l’informació visual. Rètols, senyals, dades, publicitat i semàfors sobreposant-se els uns als altres sense aparent categorització ni jerarquía. L’anunci de lloguer d’un apartament anula el senyal de tràfic, el rètol d’un establiment de meuques es confón amb el nom d’un poble.
Implantació anárquica de carreteres, circumvalacions, rotondes i altres solucions definitives de la vialitat a càrrec d’equips, de criteris i de governs successius que es contradiuen els uns als altres.
Arquitectura de la pitjor qualitat ignorant sistemàticament l’entorn.
La lletjesa del conjunt és aclaparadora. Sense límits, desoladora i de molt difícil, per no dir impossible, solució.
Si un país s’estima tan poc, es tracta tan malament, es destrueix a sí mateix d’una forma tan complaent i relega la seva pròpia dignitat al racó de les coses inútils, té problemes greus pels que s’ha de preocupar amb urgència, deixant per molt més endavant el debat sobre el sexe dels àngels.
Mentre contemplava incrèdul la magnitud d’un desastre que porta més de quaranta anys creixent i retroalimentant-se pensava en el turisme, suposada primera font d’ingressos de la zona. No cal ser un oracle per suposar que cada any menys gent i de menys nivell adquisitu –no vull ni parlar d’altres nivells- està disposada a pagar per malviure en apartaments encaixonats, petits, mal equipats, sorollosos i des dels que tens informació detallada del que fan els veïns de nit o de dia.
Supermercats, souvenirs, “churrerías”, “falaffel”, pizzeries i videoclubs. Tabernes ètniques mimetitzades d’un tipisme imaginari. Discoteques, motos, infraestructures insuficients, aparcaments permanentment desbordats.
Recordo el discurs enflamat de fa unes setmanes del propietari d’hotels de luxe Jordi Clos, exclamant-se contra l’euro extra propugnat per “Turisme de Barcelona” per intentar endreçar algunes coses que ho necessiten. El que farà esclatar el globus del turisme no és l’euro afegit a la factura de l’hotel, serà la incòmoda visió d’un país que s’immola a sí mateix, es desfà, es trenca i sacrifica qualsevol idea de dignitat a fer una mica més de calaix.
La situació observada posa a més de relleu que l’Administració és incapaç de reaccionar o que no s’ha dotat de les eines adients per intervenir. O que no ho veu o no vol actuar, esperant la propera llicència de construcció i les properes eleccions.
Ho repeteixo: un país que ha llençat pel forat de l’aigüera la dignitat, que no es respecta, que es destrueix a sí mateix en un procés imparable i que només pensa en l’immediat té greus problemes d’autoestima i se n’hauria de preocupar.
Per sort ens queden altres comarques i alguna mínima dosi d’esperança.
Pierre Roca
1 comentari:
Estimat Pier, t'haig de felicitar per el blog. Fa temps que el vinc seguint i llegeixo amb molt d'interés els teus escrits. En concret aquest article m'ha recordat de bén viu, les sensacions que vaig tenir ja fa uns quants anys durant un viatge que vaig fer al sud de França. Veure com es cuidaven els camins, les masies, els pobles, el paisatge en general en comparació amb el que estem fent al nostre pais va ser un cop realment dur i un desengany que em va fer sentir ràbia i impoténcia. Desde aleshores hi ha coses que certament me les miro d'una altra forma.
Una abraçada estimat Pier.
Carles Soms
Publica un comentari a l'entrada