Soc partidari de quedar-me a ciutat durant el mes d’agost.
Barcelona es buida i alguns barris –la part alta, l’Eixample i el Poblenou, per exemple- es reconcilien amb la gent que, com jo mateix, ens hi passegem durant els caps de setmana estiuencs disfrutant dels carrers solitaris.
No soc l’únic a practicar aquesta activitat. Caminant coïncideixo amb “rara avis” de la meva espècie, ens mirem i ens transmetem senyals muts de connivència. Una complicitat reconfortant pels temps que corren.
Les mirades d’aquests personatges m’entendreixen, ho reconec. Homes i dones de qualsevol edat, aparentment normals i homologables als altres éssers que omplen la ciutat però que coïncideixen amb mi i amb qui coïncideixo pel que fa a les relacions amb els carrers, les places, els edificis i els espais buits.
Solitaris o mares de família o amants del silenci o observadores o peatons que recorren la aglomeració sense més objectiu que el plaer de redescobrir-la. Com jo mateix.
M’agrada imaginar-los al seu pis de l’Eixample, aixecant-se a una hora prudent, esmorzant lleuger i sortint sense tenir massa clar cap on tiraran. Amunt ? Cap a la part baixa atapeïda de forasters ? En direcció al sud per repassar el barri de Sants o seguint un itinerari exhaustiu pels carrers Bruc, Girona, Bailèn, Ausiàs March, Casp i d’altres d’aquella part ?
Quan escolleixo carrers o barris solitaris sé que tard o d’hora hauré de sortir-ne per fer un mós o beure qualsevol cosa o fer un riu, resant perquè l’establiment que trobi obert no estigui regentat per gent de l’altra punta de món. Poques coses són més agradables que deixar voluntàriament la soledat del passeig per parlar de la crisi o de la lliga o del temps o de les estafes amb el patró d’un bar tan buit com els carrers que l’envolten. Quan el patró del local vé de les quimbambes el diàleg és gairebé impossible. Una pena.
Ahir, avui i demà em toca retratar els barris. Un encàrrec. Moto, aturar-me, unes quantes fotos, més moto, més fotos i tornar-hi. Mentre ho faig em deleixo pel passeig dominical sense càmera ni “Moleskine” ni bolígraf. Només les percepcions, la lectura dels rètols comercials -“Outlet Sportone”, “José María Torres-Puig, procurador” o “Margarita Sanjosé. Representaciones y fornituras.”-
Dosis homeopàtiques de felicitat i de somni i d’estímuls a cada porta. Què més es pot demanar ?
Deixar volar el cap, mirar un cotxe que surt de l’aparcament, entreveure una figura femenina o un tipus amb La Vanguardia.
Sentir-me còmode a la meva ciutat.
Pierre Roca
Barcelona es buida i alguns barris –la part alta, l’Eixample i el Poblenou, per exemple- es reconcilien amb la gent que, com jo mateix, ens hi passegem durant els caps de setmana estiuencs disfrutant dels carrers solitaris.
No soc l’únic a practicar aquesta activitat. Caminant coïncideixo amb “rara avis” de la meva espècie, ens mirem i ens transmetem senyals muts de connivència. Una complicitat reconfortant pels temps que corren.
Les mirades d’aquests personatges m’entendreixen, ho reconec. Homes i dones de qualsevol edat, aparentment normals i homologables als altres éssers que omplen la ciutat però que coïncideixen amb mi i amb qui coïncideixo pel que fa a les relacions amb els carrers, les places, els edificis i els espais buits.
Solitaris o mares de família o amants del silenci o observadores o peatons que recorren la aglomeració sense més objectiu que el plaer de redescobrir-la. Com jo mateix.
M’agrada imaginar-los al seu pis de l’Eixample, aixecant-se a una hora prudent, esmorzant lleuger i sortint sense tenir massa clar cap on tiraran. Amunt ? Cap a la part baixa atapeïda de forasters ? En direcció al sud per repassar el barri de Sants o seguint un itinerari exhaustiu pels carrers Bruc, Girona, Bailèn, Ausiàs March, Casp i d’altres d’aquella part ?
Quan escolleixo carrers o barris solitaris sé que tard o d’hora hauré de sortir-ne per fer un mós o beure qualsevol cosa o fer un riu, resant perquè l’establiment que trobi obert no estigui regentat per gent de l’altra punta de món. Poques coses són més agradables que deixar voluntàriament la soledat del passeig per parlar de la crisi o de la lliga o del temps o de les estafes amb el patró d’un bar tan buit com els carrers que l’envolten. Quan el patró del local vé de les quimbambes el diàleg és gairebé impossible. Una pena.
Ahir, avui i demà em toca retratar els barris. Un encàrrec. Moto, aturar-me, unes quantes fotos, més moto, més fotos i tornar-hi. Mentre ho faig em deleixo pel passeig dominical sense càmera ni “Moleskine” ni bolígraf. Només les percepcions, la lectura dels rètols comercials -“Outlet Sportone”, “José María Torres-Puig, procurador” o “Margarita Sanjosé. Representaciones y fornituras.”-
Dosis homeopàtiques de felicitat i de somni i d’estímuls a cada porta. Què més es pot demanar ?
Deixar volar el cap, mirar un cotxe que surt de l’aparcament, entreveure una figura femenina o un tipus amb La Vanguardia.
Sentir-me còmode a la meva ciutat.
Pierre Roca
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada