Votar.

Votaria si trobés una opció –un polític o un partit- patriota.

Ja sé que tots s’ho diuen. Que tots diuen ser més aferrissadament patriotes que la competència. Cap no ho és realment.

Amb una insistència tossuda i perseverant incompleixen sistemàticament les promeses fetes durant la campanya o emprenen llargues i tortuoses el·lipsis per arribar-hi. Tan llargues i tan tortuoses que acaben desvirtuant l’objectiu.

Les nombroses variants i modalitats del comunisme s’emproven un any rere l’altre vestits nous que els facin ser diferents, més assumibles pels ciutadans i més fàcils d’entendre i de ser acceptats. Tiren d’utopies i es situen voluntàriament en un terreny allunyat de la realitat des d’on poden observar amb displicència el país. El que passa cada dia no sembla preocupar-los gaire. O no a curt termini.

El partit socialista és dels que d’una forma més evident ha optat pels giravolts i per les etapes que allarguen i endarrereixen la consecució dels objectius. Els acords per no perdre parcel·les de poder, les concessions, els terminis infinits i una certa prepotència, a més de dificultats evidents per explicar i fer-se entendre. Més preocupats per l’aparell, pel nombre d’escons, per la influència i pel poder en sí mateix que per l'Estat, l'Autonomia, el poble o la ciutat. Bastant més.

La trista, llastimosa, patètica i detestable dreta que patim guanya de llarg als altres actors de la política. Asseguren posseir la clau de volta de totes les solucions però la guarden acuradament mentre fan sorprenents campanyes de descrèdit de l’Estat davant les institucions internacionals. Una ben curiosa forma d’entendre el patriotisme. La dreta és a més inventora, titular i mestre de la pitjor forma de fer política, limitant-se a la crítica sistemàtica de qualsevol fet, discurs o intenció de l’oponent, sigui el que sigui. Sovint la crítica d’un dia contradiu postulats o asseveracions de dues setmanes abans però és igual. La dreta és barroera i no mira prim. Es carrega el que sigui, enfonsa, mossega la ma que l’alimenta, enganya i expressa, això si, un amor per la pàtria que no apareix per enlloc.

Les opcions independentistes no necessiten qui les enfonsi. Ho fan elles soletes sense ajuts, decebent seguidors, carregant-se il·lusions i mostrant-se finalment com la resta, a la caça de l’escó, del càrrec o de l’acord amb qualsevol altre partit si la recompensa és bona. És com per pensar que estan infiltrades fins al moll de l’ós per les forces oposades a qualsevol vel·leïtat nacionalista.

El discurs recorrent –i en fase creixent- de la ciutadania fa referència a la deshonestedat dels polítics. El taxista, el de la botiga de la cantonada, l’industrial, el funcionari, el metge, tots. Si aquesta opinió es traduís en vots i es comptabilitzessin la vergonya seria aclaparadora, total i tristíssima.

És possible que l’ofici de polític –de polític professional- passi per hores baixes. Ara cobren menys, es senten més vigilats, disposen de menys cotxes de funció, s’han de pagar els àpats de representació i a sobre, pobrets, els mirem amb recança protegint al mateix temps la butxaca on duem la cartera. Han triomfat durant uns anys però l’alegria s’acaba. Els prenen les caixes, els bancs els defugen i ja no queda bé convidar-los a sopar o al casament de la nena.

Si la cosa segueix així potser sortirà gent que estimi la terra de debò, que es preocupi pel país i que doni la cara amb projectes que s’entenguin. Gent que expliqui les seves idees en lloc de riure de les idees i fets de l’adversari.

De tan en tant m’agrada imaginar-ho i fins i tot em veig fent cua per votar.


Pierre Roca