Crítica.

Criticar, vituperar, contradir i burlar-se de tot de forma sistemàtica és finalment el més senzill.

Sobre tot quan no es posen alternatives sobre la taula, quan la crítica no és gaire més que un joc frívol i quan el crític es limita a construir frases més o menys brillants i a defugir el diàleg sobre bases reals i tangibles.

El que estic dient val també –i sobre tot- per mi mateix, que des d’aquest blog he practicat sovint el sarcasme, la ironia i la crítica des d’un plantejament voluntàriament apartat del foc real, des del racó més confortable d’aquest estudi i més atent a l’estètica del llenguatge escrit que a la realitat pura i dura.

He dedicat el mes d’absència a reflexionar sobre tot plegat i crec ara mateix que cada esforç, cada pensament i cada gest ha de tenir per objectiu l’aportació de solucions, de possibles sortides del túnel, de formes d’avançar.

Manifestant-ho em proposo deixar els jocs de paraules per les sobretaules d’hivern i les divagacions per les vetllades entre amics, al voltant d’un alcohol de qualitat.

Com en tants altres aspectes de l’existència humana les solucions són sovint la suma d’actituds mínimes, de gests gairebé inapreciables, d’idees aparentment irrellevants.

En el complicat marc econòmic en el que ens movem les grans maniobres i les decisions trascendents són còpia calcada dels impulsos més primaris i elementals.

Poso per exemple el cas grec. L’amic grec s’enfonsa i demana ajuda als seus amics europeus. Els amics europeus hi estan d’acord però li demanen algunes garanties i canvis en la seva forma de gestionar la casa. L’amic grec, tan necessitat de diners a curt termini, diu ara que no ho sap, que ho ha de preguntar, que ja veurem. Els amics europeus li diuen que s’ajorna el préstec i que ja en parlarem.

Tot plegat es pot traslladar a un grup d’amics de carrer o de bar. A qualsevol colla o família. Els gests atàvics, els de tota la vida, només que a una altra escala.

Un altre exemple. Un amic ha tingut la idea de muntar un negoci d’hostalatge –un restaurant- partint d’idees noves, de la seva experiència i del sentit comú. Ha aconseguit que d’altres amics aportin diners –ara són socis- i ha obert l’establiment amb un èxit incontestable, desafiant els consells porucs de la majoria. D’una majoria que en cap moment ha proposat cap altra alternativa que la por i el bloqueig mental. Un cop més el triomf de la voluntat, del treball i de l’adaptació a la realitat. Com quan de petit i malgrat els consells carregats de bones intencions –i de por, sempre la por- agafes un bon dia la bici de dues rodes i aprofitant que ets sol proves de pujar-hi i comproves sorprès que t’hi aguantes.

A partir d’ara parlaré d’idees possibles, d’oportunitats, de canvis en clau positiva.

La crítica sistemàtica serveix de ben poc. I l’escepticisme i el somrís burleta de qui se les sap totes. I la por. I l’acolloniment. I l’immobilitat.

A partir d’ara construirem.


Pierre Roca