Rollingstone.

Durant un viatge de l’estiu del 89 em vaig comprar per primer cop un número de la revista “RollingStone”. Va resultar que era el número commemoratiu del vintè aniversari de la publicació i l’havien fet doble, gruixut i pesant com una llamborda.

Hi havia fotos de tots els músics i cantants importants de l’època. Unes fotos fantàstiques, la majoria d’una dona de cognom jueu, una tal Annie Leibowitz.

Al 89 jo portava tretze anys muntant escenaris i infraestructures pels concerts i les gires de rock internacional que venien a Espanya i veure tan ben retratat l’ambient del gran circ em va fascinar. També portava uns quants anys sense fer de fotògraf professional i vaig fixar-me en la qualitat i l’aparent facilitat de les fotos de la senyora Leibowitz.

Anys abans havia llegit “Contra la interpretació”, un llibre de la senyora Sontag, que més tard –o potser abans- es va convertir en la parella inseparable de la fotògrafa Leibowitz, però en aquell moment jo ignorava aquestes coses. El llibre m’havia clarificat conceptes que tenia latents i després, fullejant aquell exemplar de revista de gairebé un kilo de pes, vaig tenir la mateixa sensació de coincidència. De pertanyença.

Annie Leibowitz segueix sent la meva fotògraf preferida. L’altre fotògraf que no em deixa mai indiferent és el francès Cartier-Bresson. Després, més lluny, el Richard Avedon pel que fa a la foto de moda i l’equip de professionals que després de Magnum va fundar Gamma i posteriorment Sygma, agències franceses que subministraven material gràfic a les revistes d'informació política del moment –L’Express, Le Point, Le Nouvel Observateur, Newsweek, Time, Der Spiegel- i a unes quantes més.

Fotògrafs inoblidables com el Raymond Depardon o el Manuel Bidermanas. Tipus humils. Treballadors gairebé anònims com ho acostumen ser els fotògrafs de premsa.

El meus mestres pel que fa a la fotografia, l’Oriol Maspons i el seu soci Julio Ubiña, provenien de l’escola del Cartier-Bresson. Treballàvem amb Leica M3 i pel.lícula TriX, una emulsió de Kodak que segueix vigent i que per la gent que fèiem reportatge era insubstituïble.

Amb els anys he comprovat que mai he estat un bon fotògraf. Fent premsa sabia ser al lloc adient al moment precís i així havia aconseguit alguna portada i algun reportatge rellevant, però veient les fotos dels senyors Cartier-Bresson, Maspons o Ubiña o les de la senyora Leibowitz o les dels tipus de les agències que he esmentat abans em veig com un aprenent poc dotat. Lamento decebre’ls.

Com gairebé tothom he tastat les excel·lències del digital i com uns quants retorno ara a la pel·lícula -preferentment al blanc i negre- i al revelat, a les fulles de contactes, a la lupa i a la Leica, que amb el seu visor telemètric d’imatges sobreposades no sembla afectada pel pas del temps.

La pel·lícula permet a més conservar la memòria en forma de negatiu. El sistema digital, en canvi, incorpora sempre el terrible “delete” que permet esborrar el que no sembla essencial i ens converteix així en éssers sense records, sense més memòria que la que volem aprofitar per la foto següent.

Poca memòria. Pocs records.


Pierre Roca