Vaga.

Escric això a les deu del matí, a deu hores de l’inici teòric de la vaga general d’avui, vint-i-nou de març del dos mil dotze.

La vaga, segons van dient els informatius de la SER, és un èxit. S’han paralitzat les empreses més representatives, el transport públic s’ha reduït a mínims testimonials, no s’han recollit les escombraries i les botigues i establiments hostalers dels centres neuràlgics romanen tancats, sovint per les coaccions i accions il·lícites a les que s’han vist sotmesos.

Si la vaga sembla exitosa dins de les limitacions i matisos apuntats, la informació verídica, imparcial i respectuosa no ho està sent i es veu relegada en molts cassos a la difusió de comunicats sectaris.

Els sindicats només faciliten les dades que afavoreixen la seva causa i el govern de l’Estat les seves, gairebé sempre contràries a les de les centrals. Mentides compartides i desinformació assegurada. Uns i altres al mateix nivell.

La SER esmenta les xifres sindicals però no critica les coaccions en clau de silicona, de piquets que informen a base de punxar pneumàtics i d’aparadors apedregats.

La vaga, a favor de la qual m’he posicionat des del primer moment, perd credibilitat si s’ha d’imposar per la força, com perden credibilitat els mitjans que per simpatia o connivència justifiquen o deixen de denunciar les agressions a la llibertat dels que han decidit treballar.

Per dir-ho clar, em posa de mal humor que la gent que pensa com jo utilitzi o admeti procediments d’arrel feixista per aconseguir els seus objectius, per molt legítims que siguin.

Si es tallen carreteres, si s’avarien trens o si es cremen pneumàtics per impedir l’accés a determinades instal·lacions es coacciona a ciutadans com vostè i jo sense altra justificació que la suposada supremacia de la nostra forma de pensar respecte a la dels altres. Un argument insostenible i que ens hauria d’avergonyir.

Justificar l’injustificable perquè el govern disposa de més mitjans o el banc m’exigeix el pagament de la hipoteca o els tipus que porten corbata m’incomoden és d’una puerilitat que fa posar vermell.

Tinc amics amb petits negocis que no han obert per por. Cap d’ells és milionari i tots viuen de la caixa de cada dia. En d’altres convocatòries de vaga han obert i els mai prou ben ponderats “piquets informatius” els han obligat a tancar amb estaques i martells a la ma i amenaces barroeres com a únic missatge polític.

Si la vaga general ha de triomfar així no és la meva vaga. Si la vaga general ha de fer veure que ha paralitzat el país després de tallar carreteres, impossibilitant la lliure circulació dels ciutadans, no és la meva vaga.

Si les centrals sindicals s’expressen amb un llenguatge vindicatiu i d’enfrontament no raonat, s’allunyen del que convé al país.

Si cal anar a cops de pedra per imposar els nostres punts de vista que m’esborrin. Les pedres, les faci servir un o altre bàndol, són eines per a l’agressió i no em vull posar a l’alçada dels agressors, siguin del color que siguin.

Vull una vaga general voluntària –no imposada- i creïble. Una vaga dels ciutadans, no d’uns sindicats anquilosats i antiquats. Una vaga general que no afavoreixi els fabricants de silicona i doni raons a la dreta per desacreditar els moviments reivindicatius.

Una vaga general de país civilitzat, propiciada per una esquerra intel·ligent i moderna i per uns sindicats posats al dia.


Pierre Roca