Dos mil tretze.

Des de fa un parell de mesos tinc decidit com serà el meu any dos mil tretze.

La decisió comporta una bona part de responsabilitat pel que afecta la meva vida. Sempre he funcionat així, assumint l’autoria de les nombroses errades i la dels pocs encerts. Procurant no perdre temps buscant culpables i posant especial interès en avançar, malgrat els èxits i, sobretot, malgrat les desfetes.

Tinc seixanta-quatre anys i no sóc un tipus exemplar. 

El que sóc ara mateix s’ha construït amb una argamassa feta a parts iguals de bones idees i d’equivocacions. Amb l’edat he anat triant el bo i el dolent, convertint-ho en material sobre el que circulo, imagino i basteixo noves hipòtesis vitals. Noves propostes, nous projectes, noves il·lusions.

Assumir la imperfecció ha estat un avenç considerable. Essencial. Una forma de pensar que em porta a fixar-me en els objectius bàsics a partir del que sóc, del que penso, del que faig i desfaig i del que els altres pensen de mi mateix.

L’any dos mil tretze serà un altre període de temps en el que faré el possible per salvar-me del desencís ambient, desenvolupant idees que em permetran, si més no, pensar que de tan en tant l’encerto, que encara hi ha camins per explorar i que el món que ens envolta és un pou de necessitats que cal cobrir.

Seguiré considerant els polítics com un mal pel que tard o d’hora haurem de trobar la vacuna. Seguiré desconfiant de qui diu saber-ho tot, seguiré menyspreant qui menysté i seguiré sent conscient del que sóc i del que no sóc.

Seguiré atorgant valor als sentiments. A l’estimació pels fills, a l’amor que puc sentir a voltes, a la tendresa, a l’amistat.

Com des de fa anys seguiré pensant que la salut depèn de mi mateix. De com visc, com em cuido, com em tracto, com em respecto.

Posaré com sempre he fet la confiança sobre el taulell. Fins que l’altra part em demostra que m’he equivocat i ho retiro tot d’un sol cop. Sense queixes ni diàleg.

Seré a voltes simpàtic, a voltes sec, a voltes prepotent –una eina molt eficient a l’hora de foragitar els ximples-. A voltes humil, a voltes sorprès del que la vida planteja. A voltes original, a voltes adotzenat.

Mantindré intacta l’admiració per algunes persones. Creadors, científics, negociants, artistes o genis del complicat ofici de viure.

Seré comprensiu amb les errades alienes i poc amic d’impartir lliçons ni d’ensenyar el que és evident.

Sortiré cada dia al carrer amb engrunes d’ingenuïtat conscient i la percepció oberta de bat a bat. A punt per rebre i metabolitzar mirades, sensacions i intuïcions. Desconfiant dels radicals, dels intransigents, dels que no dialoguen, de les veritats absolutes i de les sentències definitives.

Comprensiu i pacient amb els ignorants, amb els rics, amb els bells, amb els que naveguen amb el vent a favor.

Dur i intransigent quan m’apretin. Obert al diàleg després.

Serà un bon dos mil tretze, n’estic segur.

Com el que us desitjo a tots.

Pierre Roca