Déu nostre Senyor no em va
adornar amb la bellesa masculina. Ho recordo cada dia –tinc ulls a la cara- i
hi penso sovint.
No ser un home guapo m’ha obligat a ser llest i a
elaborar constantment estratègies perquè les senyores es fixin en mi.
Als quinze anys ja era conscient del meu aspecte i una de
les tàctiques va ser una bicicleta pintada d’un color rosa francament
provocatiu per l’època (la primera meitat dels seixanta).
La bicicleta rosa o el meu discurs o una cosa més l’altra
van aconseguir que una bellíssima model suïssa, una noia que havia fet uns
quants “covers” de l'edició francesa de “Elle” i que tenia quatre o cinc anys
més que jo, em posseís a la cuina del seu apartament, a la riba del llac de
Neuchâtel. Va ser el meu primer cop.
També va ser tota una revelació i un avís claríssim: jo
també podia seduir –o ser seduït- sense ser alt ni forçut ni un model de
fotogènia.
Amb el pas del temps he seguit exhibint el meu complexe
de lleig amb una coqueteria evident, descarada i efectiva. Posar de relleu els
defectes propis no deixa mai el públic indiferent i aconsegueix com a mínim que
la gent pari atenció, encuriosida.
He tingut fills amb tres dones infinitament més belles
que jo mateix i els fills i les filles, afortunadament per unes i altres, s’han
assemblat sempre més a les mares que al progenitor.
Fins i tot a mida que van creixent mantenen una distancia
estètica que posa d’evidència que la saga va millorant.
Amb l’edat, la meva, l’aspecte físic no ha millorat. Ans
al contrari. Quan em miro al mirall –en tinc uns quants a casa, per si un dia
un o altre em sorprèn agradablement- em veig aixafat, com si m’haguessin
premsat, escurçant-me i acostant el meu rostre al del majordom de les ampolles
de Netol, un producte per netejar el llautó que no veig des de fa anys a les
prestatgeries de les botigues de drogues i sabons.
Malgrat aquesta fotuda evolució i de forma
incomprensible, dones i noies d’edats avantatjoses em segueixen mirant amb bons
ulls, donant-me motius per seguir habitant el planeta de forma activa.
Quan, de tant en tant i amb la subtil forma de dir de les
dones intel·ligents que a més han complert els quaranta, una d’aquestes
senyores em diu, mirant-me als ulls, que l’única bellesa que l’interessa és la
de l’enginy i de la conversa enriquidora unida a l’experiència, m’afalaga, fent
que la satisfacció i el plaer es mesclin, convertint-se en un estimulant
extraordinàriament potent, efectiu i regenerador.
En ocasions així m’acosto al primer mirall que trobo per
constatar que la cara és la de la sempre i, somrient, em dic que sóc un
privilegiat, un tipus amb sort, un home avesat en l’art de circular per la
vida pensant cada gest, cada expressió, cada paraula.
Si fos guapo no caldria, naturalment. Podria dir
qualsevol cosa i tindria sempre un estol de dones pendents del meu somrís.
El senyor Brel, el difunt cantant belga que tothom prenia
i pren per francès i que tampoc era un model de bellesa masculina, ho deia
així, dirigint-se a Déu o al món sencer quan cantava “La chanson de Jacky”:
“...être une heure, rien qu’une heure durant, beau, beau, beau et con à la
fois.”
“...ser durant una hora, només durant una hora, bell,
bell, bell i ximple alhora”.
Mentre ho escric, us ho cregueu o no, els ulls
m’espurnegen i és que jo, per si no ha quedat prou clar, el que vull és ser
bell. Al menys durant una hora.
Bell i
ximple alhora.
Pierre Roca
2 comentaris:
Molt subtil. Ets un crack
Abraçada
Román
Gràcies Roman.
Tot bé? Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada