SENTIMENTS.

A mida que s’acosta el 9N, a mida que una part important dels catalans anem decidint que sortirem a votar o al que sigui, però sortirem i no podran dir altre cop que som quatre gats, a mida que la pressió espanyola se’ns fa insuportable i hem d’aguantar, per exemple, que la policía detingui el seguidor d’un equip de basket que juga a no sé quina capital de la península perquè porta una estelada i no hi ha res a fer, només empassar-nos més i més putades.

A mida que el sentiment i les ganes de no dependre d’aquesta gent augmenten, augmenten també les iniciatives que pretenen esmenar la constitució espanyola “para dar cabida al hecho diferencial catalán”. No ens en podem creure ni una. Són els progres de sempre, abans afiliats al PSOE o al PC i ara, amb edats i càrrecs respectables, per lliure, condescents amb els catalanets i preocupats, per sobre de tot, pel desastre econòmic que suposarà per Espanya una Catalunya independent i constituïda com Estat sobirà.

Totes aquestes proclames de darrer moment, tots aquests intents, als que el govern del senyor Rajoy, per cert, presta poca o cap atenció, no serien més que el de sempre: un intent voluntariós que va perdent entitat a mida que es discuteix a “Las Cortes”, mesos o anys de debats, més humiliacions, més pressió sobre la llengua i la cultura, més porqueria de la que n’estem farts. Més espoli.

No volem res de tot això. Ni de propòsits sense credibilitat com els de la senyora Sáez de Santamaría de fa uns dies, de visita a Barcelona i prometent grans avantatges si els catalans som bons minyons i no emprenyem. A qui creu que està parlant? A quatre indocumentats?

Hi ha una paraula castellana que defineix molt bé l’estat de la majoria de catalans: hartazgo.

N’estem tips, no en volem saber res més. Seguim estimant els espanyols però no volem conviure sota el mateix paraigües. Ens agrada Espanya però no volem la grapa de qualsevol govern espanyol.

Seguirem viatjant per Espanya, comprant-hi i venent-hi, però no volem ser espanyols. Ja no volem. Prou. S’ha acabat el bròquil.

Seguirem acollint espanyols si volen establir-se entre nosaltres i molts de nosaltres seguirem parlant en termes elogiosos de Castella, de l’Extremadura, d’Andalusia, de Lleó, d’Astúries, de Madrid.

Però no volem ser espanyols.

No som millors que els espanyols. Ni pitjors. Som el que som i volem manar-nos i dirigir-nos nosaltres mateixos. No que ens mani Espanya.

No som idiotes i sabem que l’economia –i en conseqüència la política- s’ha de compartir amb la gran comunitat mundial i que les decisions es consensúen i es negocien amb els estats amics, clients o socis. Ho sabem, però no volem que ens mani Espanya.

És afany d’estalviar diners? Som poc sociables? Som antipàtics? Doncs no, escolti. Res de tot això. Molt més senzill que tot això.

Només volem ser nosaltres. Així de senzillet.

Qüestió de sentiments, no de rebuig, no de creure’ns més o millors que la resta dels habitants de la península.

Sentiments, com quan vosté que em llegeix s’agrada d’aquella noia o d’aquell noi o compra la beguda que el complau o s’entendreix entrant al poble on va nèixer. Sentiments.

I ganes de respirar, de parlar en català amb les jutges i els guàrdies i amb qualsevol funcionari i de viure orgullosos del que som, del que tenim, d’on venim i cap on anem.

Ganes d’encertar-la i d’equivocar-nos, de fer-ho bé o no tant bé.

Sentiments.

Pierre Roca