10.08.2014

ESPERA.

L’espera d’esdeveniments és difícil de suportar.

El temps se’ns fa llarg i ja fa setmanes, des de l’inici de la situació que estem vivint, que llegint el nom de l’autor d’una crònica o d’un comentari sabem de quin peu calça i el que ens dirà.

Els “anti” anuncien desastres, pestes i malures. Els que pretenen estar en possessió del secret dels prínceps acaben l’article com l’han començat, sense dir res, i els que estem a favor ens esforcem per veure senyals positius –com més millor- i esperar que les coses acabin encaixant, com un idealitzat joc de construccions.

Per passar l’estona sense massa nervis practico sovint el joc dels gurús: endevinar, abans de llegir el text, quins són els referents filosòfics, històrics, polítics o econòmics de cada tendència o de cada autor. Els que es citen, utilitzant sovint les sentències més tètriques i apocalíptiques quan l’escrit el signa algú contrari a la independència o al procediment, o els de l’altra banda, que tria sovint personatges de trets plens de bondat posats en un pedestal.

A mida que el procés avança s’utilitza artilleria de més calibre. Amenaces velades pronunciades, asseguren, per líders de tota mena en moments dramàtics. Avisos de desastres, d’episodis sangonosos i de segles de fam si les coses no van com desitja la facció continuïsta.

Els del sector intermig, els del sí però no -o del no però sí- citen els seus propis ídols i dimonis en funció del relat, sovint escrit a partir de la trucada del director del mitjà i adaptant-se a la actualitat més immediata. Aquesta raça d’escritors es distingeix per la seva especial habilitat a l’hora d’omplir fulls de paper sense dir res d’interessant. Ni notícies, ni filtracions, ni rumors mínimament credibles. Res. Només frases ben lligades, un vocabulari magnífic i l’ús precís i ja esmentat de les frases alienes, precedides o seguides pel nom de l’autor. Quan el personatge citat és –o va ser- d’esquerres, sembla que la sentència sigui més valuosa i que tingui més pes. Que causi més impacte. Quan, al contrari, es tracta d’algú de dretes, el personal l’assimila immediatament i sense complexes al feixisme i així la frase de torn esdevé amenaça, com si tota la gent de dretes –moltíssima gent ho és i no ha mort mai ni un escarbat- fós parenta de Jack l'esbudellador.

I els independentistes? Doncs mirin, aquest grup, més important que el que el govern de Madrid creu i menys del que voldríem, s’aferra a les notícies que els diaris “anti” omiteixen i que els “pro” sitúen a la primera plana. Alguns cops són notícies importants i en d’altres ocasions són quatre paraules que fan somriure i que entendreixen de tant ingènues, però tot plegat ens ajuda a acabar el dia amb esperança, imaginant allò del peix al cove.

Els nostres referents -les nostres fonts, les que citem- són personatges més o menys il.lustres que en algún moment s’han saltat la legalitat vigent, han tirat pel dret i han aconseguit avenços significatius pel seu país o per algun col.lectiu oprimit.

És cert que quan uns i altres fem servir les cites estem enganyant de forma més o menys conscient, escollint acuradament una frase sense el context adient o estalviant-nos la indispensable informació perifèrica per facilitar al lector elements de criteri. No és el mateix brodar un seguit de paraules harmòniques des de la tribuna de l’orador d’un parlament que pronunciar frases contundents a peu de forca o de pelotó d’afusellament o abans d’un atac armat.

El fet és que uns i altres utilitzem la munició que trobem amb l’intenció de desarmar el contrari, encara que ni el contrari ni nosaltres ens desarmem i contestem la frase que ens vol atemorir amb una que considerem definitiva i que emmudirà l’adversari, que curiosament no emmudeix i contraataca amb la dita d’un dels seus éssers totèmics. Com el tennis, però amb paraules en lloc de pilotetes.

Tot plegat, jocs florals retribuïts o no, escrit als diaris o a les xarxes socials o escoltat a la ràdio o a la tele o la taverna on hem esmorzat.

Uns i altres, seguidors il.lusionats de la causa independentista o partidaris de seguir com fins ara –que ja són ganes- som fills i nets de pares no tant diferents, de gent que ha treballat per tirar endavant i que veu en la causa, la seva pròpia causa, la gran esperança blanca i la cura de tots els mals.

Ser independents no serà una solució en sí mateix ni serà fácil –serà complicat, llarg i feixuc- però ens carregarà d’energia i de força i de ganes de fer-ho millor que fins ara. Seguir com ara mateix, si és el que passa, que no ho crec, seria una tocada de collons. Un llast dificilment suportable i la perspectiva duríssima d’haver de contemplar la destrucció d’aquest poble, d’aquesta cultura, de tot el que hem estat, el que som i el que volem seguir sent.

Pierre Roca



2 comentaris:

Roman ha dit...

La claves amic, amb el teu permís ho enganxo a Twitter. Salut!

Pierre Roca ha dit...

Gràcies Román!