Responsabilitat.

És habitual que quan parlem d’èxits professionals, sentimentals, socials i d’altres els atribuim a la nostra intel.ligència privilegiada, a la nostra capacitat professional, a diferents habilitats que posseïm o a les afalagadores qualitats i virtuds que ens adornen.

També és molt habitual que quan relatem desfetes o fracassos personals transferim la responsabilitat sense embuts al govern, a la societat, a la globalització, a les multinacionals o a la banca en el seu conjunt, per posar exemples recurrents.

Amb aquesta tàctica intentem transmetre una imatge abellidora de la nostra realitat, centrifugant la responsabilitat i situant-nos així com espectadors, al marge de l’orígen de la qüestió.

Si ens referim a un accident de circulació la culpa és invariablement d’un altre vehicle, de la deficient senyalització de la via, de la climatología, de l’estat del ferm o fins i tot del traçat suposadament erroni d’una corba.

En l’actual entorn de crisi, la transferència de responsabilitat es practica sense vergonya a tots i cada un dels estaments afectats. Des del més humil dels ciutadans quan atribueix les dificultats que l’afligeixen a qualsevol de les raons enumerades al segón paràgraf d’aquest escrit, fins al govern de l’Estat, passant per molts –massa- empresaris, per destacades institucions financeres, per corporacions industrials gegantines, governs autonòmics i locals, etc.

La tònica sembla ser l’atribució de responsabilitats a qualsevol agent social o econòmic aliè a qui ho explica i aquest fet podria ser en sí mateix l’autèntica crisi i el que ha precipitat davallades en sèrie. No assumir responsabilitats, no actuar com adults, no mostrar maduresa davant dels fets i amagar el cap, eludint la part alíquota de responsabilitat de tots i de cada un.

Sembla evident que espolsar-se les responsabilitats no és el millor remei per evolucionar, per corregir derives i per arbitrar solucions pròpies sense esperar que ho facin els altres o per afrontar canvis de rumb necessaris per adaptar-se a les circumstàncies, reconduir la situació, sobreviure o, millor, créixer a favor de l’entorn i del nou panorama, aprofitant les noves oportunitats i capitalitzant experiències.

El paper dels mitjans de comunicació en aquesta vessant de la crisi és cabdal. Escullen de forma sistemática el to apocalíptic, escamotegen qualsevol dada o informació de caire positiu, esborren acuradament l’optimisme i enfatitzen la difusió dels tòpics inherents a la transferència de responsabilitat: la culpa dels altres, la innocència de cada escú.

Si bé podem admetre eventualment que una empresa de comunicació de capital privat prengui partit per una o altra opció en funció dels seus propis interessos, és dificilment admissible que els mitjans de titularitat pública –en el nostre entorn immediat els grups de comunicació locals, autonòmics o estatals- segueixin la mateixa tònica convertint-se en eines de desmoralització que subministren informacions parcials, manipulades i absolutament negatives pel que fa al factor confiança, essencial per sortir d’una situació de crisi com la present. Els mitjans al.ludits no fomenten la responsabilitat de l’individu, diluint el concepte en sí mateix i insistint sospitosament en els tòpics. La premsa no viu de vendre bones notícies, és evident, però no estaria malament que de tant en tant fés una excepció a la regla i regalés una alegria als ciutadans en forma de demostració de maduresa.

L’excepció a l’actitud descrita podria ser la resposta d’un dels directors mundials d’una multinacional francesa del sector de l’automòbil, després de comentar-li les dificultats del sector en el decurs d’una conversa informal: “Ens hem adormit” va reconèixer de forma entendridora demostrant que les empreses, per grans que siguin, no són gaire més que un conjunt d’éssers humans i n’adoptent en regla general les debilitats, les tendències, els cops de geni i les misèries.

Les grans corporacions s’han adormit i no han fet prou feina de prospectiva per detectar el que venia, les petites i mitjanes empreses han seguit el moviment a força d’enmirallar-se en les seves germanes grans i la gran massa s’ha deixat adormir per la confortable tebior de la brisa suau que ens ha acaronat durant uns anys.

Siguem-ne conscients, assumim la nostra petita o gran part de responsabilitat individual i adoptem –tots i cada un de nosaltres- les mides adients per sobreviure, per tirar endavant i finalment per tornar a créixer amb paràmetres nous i l’experiència i coneixements del que estem vivint. 

No oblidem que tenim les eines adients i el millor capital possible: la nostra força, la intel.ligència individual i col.lectiva, la creativitat, la iniciativa, les mans, la capacitat d’abstracció i la d’extreure conclusions per arribar a nous i estimulants plantejaments.

Pierre Roca