9.08.2009

Consells.

És estiu. Plè mes d’agost. Fa calor com n’ha fet des de que tenim ús de memoria. La mateixa calor que descriuen els historiadors des de sempre. Uns anys més, uns anys menys.

Malgrat la tossuda repetició del fenòmen any rera any, malgrat el costum adquirit des de la infantesa de vestir-nos amb roba i teixits estiuencs adaptats a les temperatures habituals –un costum transmès de pares a fills des de la nit dels temps- malgrat tot això els mitjans de comunicació s’escarrassen aconsellant-nos coses tan peregrines com que no ens vestim amb roba d’hivern, que procurem no passar-nos hores al sol, que no fem esforços físics al voltant del migdia o que bebem quan tinguem set. També ens diuen que evitem les preparacions alimentàries massa calòriques, per exemple. Eviti, aconsellen, enfrontar-se a un estofat de bou amb patates i amb una bona capa de greix...

La reiteració dels consells fa que sovint busqui el mirall més proper per mirar-m’hi i asegurar-me que no faig cara de tontet. O no massa.

La moda dels consells absurds als mitjans –premsa escrita, ràdio i televisió- és relativament recent i tendèix a incrementar-se.

O bé els responsables dels mitjans esmentats ens prenen per més idiotes del que som o bé han trobat una forma barata d’omplir espais sense haver de comprar articles de fons o llogar becaris disfressats de reporters. També és possible que els dits responsables pensin que qui s’empassa el que venen no deu ser cap meravella i que convé aconsellar-nos, per si el seny no ens arriba per gestionar aquestes qüestions bàsiques.

Capítol a part són les cadenes de ràdio o televisió de titularitat pública. En aquest cas el menyspreu per la intel.ligència del ciutadà és flagrant. Els missatges als que faig referència s’hi repeteixen amb una insistencia digna de millor causa i s’amaneixen, a sobre, amb els divertits codis d’alarma que l’Administració s’ha inventat perquè els administrats –tots nosaltres- visualitzem la feina i els esforços dels governs per preservar-nos de qualsevol mal.

Un grau abans el nivell d’alerta és verd, per exemple, i un grau després se li atorga un inquietant color taronja. Cinc graus més i el color passa al vermell, avís de l’arribada inminent de les pitjors calamitats.

Per sort el poble és bastant més assenyat del que es pensa i el país segueix funcionant, adaptant ritme, horaris, activitats, vestimenta i aliments al que ens aporta la temporada.

Faig sovint l’exercici d’espolsar dels mitjans i de forma figurada les notícies prescindibles. Els aconsello de provar-ho. Els diaris no necessitarien gaire més de mitja dotzena de fulls, els resums de notícies de les ràdios durarien minut i mig i els pretenciosos “telediaris” en tindrien prou amb cinc o sis. S’imaginen el canvi ? Poden imaginar-se el descans, l’higiene mental, l’estalvi de paper i la frescor ?

Si portem l’exercici fins extirpar d’altres obvietats com preguntar-li a una mare que ha perdut el fill en accident si ho sent o les imatges de l’enterrament de qualsevol víctima o les de la façana de la casa on s’ha produit determinat fet –habitualment luctuós- o les del pagès mostrant calamarça “de la mida d’un ou”, si anem més lluny i aconseguim estalviar-nos el penós assetjament a qualsevol famós de quinta regional per saber si va compartir llit amb una rossa desconstruida, si ho fem i ho podem imaginar viurem instants d’una felicitat gairebé oblidada.

La felicitat d’un món en el que les converses no han de començar obligatòriament per la a. Poden començar per la eme o la erre, els interlocutors s’entenen i la fotuda palla sobra i podem prescindir-ne sense que passi res dolent.

Menys és més, recorden ?


Pierre Roca

1 comentari:

cumClavis ha dit...

Directe i lúcid. Gracies Pierre!