Patriotes.

Els patriotes d’altres països europeus que conec, fonamentalment suïssos, francesos, alemanys i belgues, són gent com vosté i jo, raonablement contents d’haver nascut i de viure on els ha tocat.

Treballadors, comerciants, financers, creadors, gent de la comunicació, futbolistes o artistes. Afiliats o no a partits de tot el ventall parlamentari, esquerrosos aferrissats o partidaris de la dreta, europeistes o nacionalistes o autonomistes.

Contents i orgullosos de ser francesos o alemanys o suïssos o el que sigui.

El primer de maig, per exemple, el comunisme francès desfila, es manifesta i es fa notar. Tots amb insígnies amb la falç i el martell, tots amb la bandera tricolor del seu país. Orgull de ser francesos i comunistes. El mateix passa a la resta dels països europeus que conec.

Tota aquesta gent es declara patriota, partidaria del seu país i enamorada de la terra que els ha vist néixer o que els ha acollit. S’emocionen amb l’himne, el canten quan sona als esdeveniments esportius, s’omplen la boca amb les excel.lències del seu país i converteixen l’orgull en realitat cuidant l’entorn, la terra, les ciutats i el paisatge. Practiquen el patriotisme real amb feina real, una actitud real i aportacions reals i amb un sentiment nacional allunyat de qualsevol ombra de feixisme.

El resultat visible és que, posant un exemple senzillet, si seguim el “Tour” de França per televisió veiem un país cuidat, una “campagne” preciosa, poblets insignificants pulcres, ciutats de província delicioses i carreteres que semblen dibuixades. Cada ciutadà cuida la seva part de país –la façana de casa, el jardinet, l’hort, la finca, la botigueta de barri o el magatzem- i la suma de tot plegat és el que veiem mentre els ciclistes pedalegen.

Els patriotes d’aquest país nostre –els que conec i ho proclamen- s’omplen la boca de pàtria i procuren saltar-se indefectiblement alguna norma urbanística o llençar la runa al revol d’una carretera secundària o deixar mobles vells al carrer quan els hi dona la gana. Procuren pagar menys i fer treballar més als treballadors que tenen empleats, sobre tot si són immigrants sense recursos. Estafen l’Estat amb els impostos, han evadit capitals mentre els ha estat possible, construeixen on volen amb la complicitat d’altres patriotes funcionaris, es carreguen l’entorn i critiquen sistemàticament el govern sense aportar alternatives ni posar-se a fer feina.

Si els deixessim buidarien el mar en dos dies, ens deixarien sense boscos i convertirien els rius en clavagueres per estalviar-se la depuració.

Viatjant pel país podem estimar la densitat de patriotes –dels nostres- per metre quadrat en funció de l’estat del que veiem. Si els pobles són lletjos i descuidats, si els plans urbanístics són caòtics o inexistents, si els camps es decoren amb cadàvers de vehicles rovellats, si les construccions industrials o les urbanitzacions es veuen inacabades i destrossen el paisatge i fan mal als ulls i donen una péssima imatge del país és que els patriotes locals fan de les seves sense control, sense respecte pel patrimoni de tots i carregant-se sistemàticament el que toquen.

Es pot dir el mateix de les nostres ciutats. Si us sorprèn la presència d’una botiga horrorosa entre edificacions interessants no ho dubteu: el patriota local és a prop.

Cito un comentari de l’arquitecte Oscar Tusquets referint-se a l’obra de l’arquitecte finlandès Alvar Aalto: “no hem de perdre de vista que vivía a Finlandia, un país on no he vist mai coses lletges. És cert que a Itàlia hi ha coses d’una bellesa indescriptible, però la resta del país sembla Espanya”.

Ara mateix m’agafen ganes d’un viatge per la “campagne” francesa.

Pierre Roca