Acabados.

Habitamos un país de deficientes acabados.

La circunstancia puede apreciarse más al regreso de un viaje por el continente europeo pero si nos fijamos, podemos observar cerca de nosotros los malos acabados que nos distinguen.

Los edificios, las calles, las reformas, la iluminación y un largo, muy largo etcétera que a fuerza de estar asentado en nuestra peculiar cultura acaba siendo invisible, instalado en la normalidad y en consecuencia de difícil reconducción.

Cuando hace un cuarto de siglo tenía una empresa de arquitectura efímera –montábamos infraestructuras para grandes espectáculos, actos políticos, exposiciones, inauguraciones, fiestas y en general cualquier acto puntual de los que se montan, viven su momento de gloria y se desmontan- usábamos grandes cantidades de alambre para solventar cualquier problema. Desde la fijación de una vigueta de madera hasta la suspensión de alguna luminaria, pasando por otras soluciones rápidas que pudiesen ser enmascaradas por los elementos de decoración superpuestos.

En aquella época el uso del alambre era general en la construcción, por ejemplo. Con alambre se aguantaban los falsos techos, la famosa y omnipresente uralita, algunas tejas e infinidad de otros materiales. Si se examinaba con atención la obra muerta de cualquier edificación se descubrían ingentes cantidades de hilo de hierro aguantando, sosteniendo, apretando, tensando y ayudando a mantener el edificio en pie.

A menudo bromeábamos diciendo que si el alambre de todo el país se fundiese de golpe el desastre sería tremendo. Una catástrofe.

En todos los casos el uso del alambre era una solución provisional que más tarde, esa era la intención, se mejoraría con el uso del material y del procedimiento adecuados. Esa segunda parte no veía la luz prácticamente nunca. “Ya está bien” –una de las frases más usadas del país- era la sentencia que equivalía a otorgar categoría de solución definitiva a lo que no había sido más que un truco para acelerar el montaje.

En nuestros días el alambre ha sido sustituido en gran parte por las bridas de nylon u otro material plástico y por la famosa “cinta Spit”. Las bridas son tan provisionales cómo el alambre galvanizado o sin galvanizar pero tienen una apariencia más moderna, más pulcra y más tecnológica que les da cierta categoría y una estética la mar de moderna. La cinta Spit es más rústica y menos amable a la vista.

La cuestión es que seguimos optando por las soluciones provisionales y seguimos con nuestra dichosa tendencia al “ya está bien” y a dejar las cosas mal acabadas. “Lo haremos más tarde”. Pero ya no se hace.

Fíjense por ejemplo en alguna obra de la vía pública. Una vez terminada se dejan las vallas amontonadas de cualquier modo y durante días o semanas hasta que alguien las recoge. También se deja uno o dos montoncitos de escombros. Los barrenderos no los retiran –no es cosa suya- y algún vecino aprovecha para añadir un bidet fuera de uso, un lavabo roto o una antigua encimera de mármol grasienta y hecha pedazos. Es casi seguro que se dejan además uno o varios carteles, una señal de prohibido aparcar abollada y cinta de plástico roja y blanca que se ha usado para señalizar la zona durante los trabajos.

Algunas zonas rurales están llenas de construcciones de ladrillo hueco o de bloques de hormigón, todo ello sin revocar ni pintar. La sensación de provisionalidad es desoladora, sólo comparable con los restos herrumbrosos de algún vehículo o la furgoneta desvencijada situada en medio de un campo, sin ruedas, oxidada y que hace las veces de almacén de aperos agrícolas. Una imagen surrealista, cierto, pero no por ello menos fea y significativa, poco halagadora para quien destruye así un paisaje con la única justificación de su mezquina conveniencia, de su desprecio por los demás.

Por todos los demás.

 

Pierre Roca

Economistes.

És fascinant que un sector professional –el dels economistes- que ha evidenciat en els darrers temps tanta facilitat per l’error, tanta falta de previsió i tanta incapacitat per l’anàlisi coherent de la situació económica del país, de l’entorn i del planeta segueixi gaudint d’un prestigi absolutament fora de lloc i sobre tot absolutament injustificat.

Podriem confiar en un cuiner que crema habitualment el sofregit ?

Podriem seguir acudint a la consulta d’un metge que s’ha distingit per haver matat uns quants pacients? Si vosté fós entrenador d’un equip de futbol, seguiría confiant en un porter que deixa entrar les pilotes ?

Si anem més lluny amb l’exemple, el cuiner, el metge i el porter es passarien el dia pontificant, fent prospectiva i vaticinant el futur, mentre la realitat –la tossuda realitat- no deixa de ser el desastre tangible que viuen en l’exercici de les seves ocupacions professionals respectives.

La falta de pudor és una altra de les característiques de l’economista.

En el decurs d’un mateix dia podem llegir o escoltar les declaracions d’un prestigiós economista de renom internacional –possiblement un premi Nobel- anunciant que la crisi s’allargarà fins al 2020, les del responsable del servei d’estudis d’un banc importantíssim assegurant, dades en mà, que la reactivació s’accelera i que l’espectre de la recessió no és més que un record fugisser i les d’un gurú, “doctor honoris causa” de les universitats més celebrades del planeta, afirmant de forma taxativa que a finals d’any tornarem a lligar els gossos amb llonganisses.

Em meravella constatar la clarividència de tipus que no van ni olorar la davallada, que mai van esmentar el daltabaix, que no van veure o no van saber cap on mirar.

La soprenent capacitat d’anticipació dels economistes només és comparable amb la dels polítics, la dels dirigents sindicals i la dels responsables de les organitzacions empresarials. Tots tenen la solució adient, tots coneixen els passos que cal donar, tots estan en possessió de la veritat absoluta i no admeten discussió. Qualsevol alcalde o dirigent sindical –evidentment alliberat- o directiu de mig pèl d’una agrupació de comerciants esgrimeix xifres, proposa formules magistrals, aconsella, felicita o renya en funció del que es fa i es desfà. Com si els coneixements fossin un afegit del càrrec, un suplement que només cal endollar per adquirir una visió global de totes les coses. Com si abans de l’ensopegada planetària aquests savis conjoncturals haguessin anticipat la tempesta que s’acostava.

A tot això els economistes consultors –i consultats-, que ara són dotzenes, cobren importants emoluments per dir a la tertúlia de torn el que han imaginat mentre es vestien després de la dutxa o per expressar-ho amb un llenguatge tan cuidat com hermètic a la secció d’economia dels principals diaris.

Curiosament poques veus al.ludeixen a la terrible combinació de tres fenòmens inqüestionables: per una banda l’increment de la població mundial, que suposa que els recursos –tots els recursos- s’han de repartir cada cop entre més individus, per altra banda la sortida del túnel de dos països hiperpoblats i emergents com la Xina i l’Índia, el que implica una competència ferotge i creixent pels països tradicionalment industrialitzats i finalment el que anomenem globalització i que es materialitza en moviments de masses migratòries cada cop més importants, cada cop més exigents, cada cop menys controlables.

La conseqüència de tot plegat és un entorn menys previsible –ho lamento pels economistes- i un canguelo evident pels habitants del primer món, cada cop més espantats pel que passa, pel desconeixement de les raons profundes del fenòmen i per la por atávica que la ignorancia del que passarà porta implícita.

Pierre Roca

Butano.

El butano és un excel.lent exemple del contrast permanent en el que vivim els habitants d’aquesta ciutat.

A Barcelona, ciutat de la modernitat més extremada, bressol de creadors, de visionaris adelantats al temps, d’estetes consagrats a dissenyar i redissenyar objectes, aliments i processos, d’arquitectes i d’urbanistes que reinventen el nostre entorn concurs a concurs, d’artistes agosarats i de polítics que saben treure profit de totes aquestes qualitats, a Barcelona es segueix venent el gas butano a peu de carrer amb l’antic i acreditat sistema del senyal acústic i del crit.

Sorprenentment ningú ho menciona i ningú sembla queixar-se del diari exercici de percussió del venedor de butano, que atonyina la bombona amb qualsevol estri de ferro per anunciar la bona nova i deixar constància del seu pas pel carrer.

Se m’acudeix que en aquests temps de crisi d’altres gremis podrien prendre exemple dels esforçats repartidors de gas butano i anunciar la mercaderia fent sonar qualsevol altre instrument. La ciutat, habitualment massa silenciosa, hi guanyaria en diversitat sonora, en qualitat ambiental i possiblement en creativitat i eficiencia comercial. Un somni.

Posats a somiar no em costa imaginar el perruquer anunciant el seu servei a base de fer sonar les tisores mentre recorre el barri vestit amb la bateta blanca. Els que venen llaunes de beguda les podrien fer dringar, el que ven mòbils faria sonar els timbres dels aparells al volum màxim, els negocis de pizzes motoritzades canviarien els folletons amb els que omplen les bústies per cantants de rock itinerants i l’Ajuntament, en lloc de treballar contra la sostenibilitat repartint mensualment a domicili revistes que ningú no llegeix, faria circular orquestres ambulants que s’afegirien als altres sons, melodies i sorolls de les diferents corporacions professionals.

Cap d’aquestes eventualitats es penalitzaria, com no es persegueix ara mateix la rítmica i anacrònica percussió metal.lica de la bombona.

Sent com som una ciutat emblemática i exportadora de idees, es fácil pensar que ben aviat bon nombre d’altres ciutats del món més civilitzat adoptaran el model BCS –Barcelona Commercial Sound- per difondre els petits o grans negocis dels ciutadans.

De fet la SGAE ha organitzat una cèl.lula que estudia la qüestió, per si cal remunerar els autors de les melodies, que per molt primitives que semblin als menys preparats no deixen de tenir un interés artístic evident que a hores d’ara ja és objecte d’estudis, taules rodones i debats.

Un altre avantatge de la proposta és que la ciutat, que ara mateix és la segona o tercera del món pel que fa al nivell acústic, podria deixar aquests llocs secundaris i assolir la primera posició que ens mereixem.

Les circumstàncies exposades permetrien a més organitzar de nou la nostra diversitat acústica.

Els nombrosos vehicles del servei de neteja urbana –el de les escombraries, el dels contenidors, el que buida les papereres, el que neteja les pintades, el de la neteja a pressió del paviment i tots els que participen una nit per setmana a la divertida i animada festa de la recollida de mobles i d’altres objectes que llencem- tots es podrien posar d’acord i organitzar concursos de sorolls, amb modalitats d’horari, de diversitat i de volum. Cada carrer, cada barri rivalitzaria per tenir més sorolls i assolir més volum. Premis, accessits, sentides paraules de l’alcalde, sana competència i orgull ciutadà a dojo. La ciutat ideal sempre imaginada i finalment al nostre abast.

Per no caure en la reiteració passo per alt la creació de nous llocs de treball, l’increment de turistes, la proliferació d’otorrinos i l’augment de vocacions musicals esperant aconseguir el certificat PUB de “Percussionista Urbà de Barcelona”.

Parem l’orella i preparem-nos per un futur brillant i sonor.

Pierre Roca

Polítics.

Els polítics haurien de ser el millor de la societat però és evident que no ho són.

Vivim per desgràcia en un entorrn en el que ho podem comprovar diàriament.

De polítics n’he conegut i en conec uns quants. No en voldria cap com a soci ni com ajudant ni fent de noi d’encàrrecs. A partir del moment en el que abracen la política –una decisió comparable als vots dels religiosos- perden de vista el món real, s’allunyen del factor terra i la percepció dels éssers que els envolten i de les seves realitts respectives esdevé borrosa. Borrosa i fonamentalment llunyana.

Afirmo que la voluntat dels polítics no és altra que aconseguir la reelecció. Alguns, per cert, ho aconsegueixen, es perpetúen i la gent acaba dient d’ells que porten vint, trenta o quaranta anys sense baixar del cotxe oficial.

Dedicar-se únicament a treballar per la reelecció no significa que siguin menys honrats que vosté o jo. Ho fan convençuts que el país, la ciutat, la societat i el món sencer funcionaran molt millor si segueixen ocupant el lloc que tenen o un de millor. Diputat ras, càrrec polític, càrrec de confiança, director general, ministre o el que sigui.

Aquesta batalla permanent per no ser descavalcats els porta a desenvolupar elípsis tortuoses que els allunyen del que han manifestat i promés durant el periode electoral. Elípsis, quedi clar, que veuen la llum en el decurs de negociacions amb els partits contraris per aconseguir qualsevol cosa, com per exemple arrodonir l’elípsi anterior, ella mateixa nascuda de la d’abans i aquesta d’una altra anterior.

Es negocia la millora d’un bocí de carretera que ha provocat un reguitzell d’accidents amb víctimes, però la part contrària ven car el seu vot i demana a canvi que s’encarregui un estudi per avaluar la incidència de la convivència dels alumnes de les escoles amb nens africans sobre el llenguatge de l’alumnat autòcton. Es signa l’acord i les dues o més parts poden transmetre l’èxit a la clientela. Tots contents.

Per aconseguir els seus objectius el polític passa per sobre de qui sigui. Sempre pel bé del país, naturalment. Promet qualsevol cosa, jura que seguirà la qüestió, demana que no es perdi el contacte i que si li recordi el que s’acaba de dir. “Em truques la propera setmana, quedem i en seguim parlant. Ho hauré comentat a l’alcalde”.

Quan la víctima propiciatòria truca, torna a trucar, insisteix, envia un correu o dos o fins i tot tres o, en una demostració d’astúcia, escriu i envia una carta convencional de les de sobre i segell, quan ho fa i no aconsegueix parlar mai més amb el polític és com una revelació i comença a entendre que hi ha móns paral.lels, que els seus interessos de ciutadà conscient i compromés són a anys-llum dels que remenen les cireres i tallen el bacallà i que el polític és un ésser mediatitzat per les properes eleccions. Condicionat. Res pot ser mai més important. Res comparable al que té. Càrrec, despatx, secretària, assessors, diners de lliure disposició, cotxe oficial o de funció, reunions, comités, sopars, visites, inauguracions, intercanvi de targes, cites, confidencies a mitja veu i l’esguard sempre atent a la possible arribada d’algú més important, per si cal canviar d’interlocutor.

Fa un grapat d’anys un conegut va ser anomenat per primer cop per a un càrrec polític de rellevància. La trucada es va produir de matinada i a continuació em va trucar per anunciar-me la bona nova... i per preguntar-me on podia comprar-se un vestit seriós i digne del càrrec. A partir d’aquest moment, del dia a dia, de la praxis i dels coneixements que el càrrec propicia va entendre en pocs mesos que l’únic important era no deixar mai més l’òrbita de l’Administració. Ho va aconseguir i va plegar fa poc després de tota una vida dedicada a la mediocritat.

Somriguin per favor.

Pierre Roca