Economistes.

És fascinant que un sector professional –el dels economistes- que ha evidenciat en els darrers temps tanta facilitat per l’error, tanta falta de previsió i tanta incapacitat per l’anàlisi coherent de la situació económica del país, de l’entorn i del planeta segueixi gaudint d’un prestigi absolutament fora de lloc i sobre tot absolutament injustificat.

Podriem confiar en un cuiner que crema habitualment el sofregit ?

Podriem seguir acudint a la consulta d’un metge que s’ha distingit per haver matat uns quants pacients? Si vosté fós entrenador d’un equip de futbol, seguiría confiant en un porter que deixa entrar les pilotes ?

Si anem més lluny amb l’exemple, el cuiner, el metge i el porter es passarien el dia pontificant, fent prospectiva i vaticinant el futur, mentre la realitat –la tossuda realitat- no deixa de ser el desastre tangible que viuen en l’exercici de les seves ocupacions professionals respectives.

La falta de pudor és una altra de les característiques de l’economista.

En el decurs d’un mateix dia podem llegir o escoltar les declaracions d’un prestigiós economista de renom internacional –possiblement un premi Nobel- anunciant que la crisi s’allargarà fins al 2020, les del responsable del servei d’estudis d’un banc importantíssim assegurant, dades en mà, que la reactivació s’accelera i que l’espectre de la recessió no és més que un record fugisser i les d’un gurú, “doctor honoris causa” de les universitats més celebrades del planeta, afirmant de forma taxativa que a finals d’any tornarem a lligar els gossos amb llonganisses.

Em meravella constatar la clarividència de tipus que no van ni olorar la davallada, que mai van esmentar el daltabaix, que no van veure o no van saber cap on mirar.

La soprenent capacitat d’anticipació dels economistes només és comparable amb la dels polítics, la dels dirigents sindicals i la dels responsables de les organitzacions empresarials. Tots tenen la solució adient, tots coneixen els passos que cal donar, tots estan en possessió de la veritat absoluta i no admeten discussió. Qualsevol alcalde o dirigent sindical –evidentment alliberat- o directiu de mig pèl d’una agrupació de comerciants esgrimeix xifres, proposa formules magistrals, aconsella, felicita o renya en funció del que es fa i es desfà. Com si els coneixements fossin un afegit del càrrec, un suplement que només cal endollar per adquirir una visió global de totes les coses. Com si abans de l’ensopegada planetària aquests savis conjoncturals haguessin anticipat la tempesta que s’acostava.

A tot això els economistes consultors –i consultats-, que ara són dotzenes, cobren importants emoluments per dir a la tertúlia de torn el que han imaginat mentre es vestien després de la dutxa o per expressar-ho amb un llenguatge tan cuidat com hermètic a la secció d’economia dels principals diaris.

Curiosament poques veus al.ludeixen a la terrible combinació de tres fenòmens inqüestionables: per una banda l’increment de la població mundial, que suposa que els recursos –tots els recursos- s’han de repartir cada cop entre més individus, per altra banda la sortida del túnel de dos països hiperpoblats i emergents com la Xina i l’Índia, el que implica una competència ferotge i creixent pels països tradicionalment industrialitzats i finalment el que anomenem globalització i que es materialitza en moviments de masses migratòries cada cop més importants, cada cop més exigents, cada cop menys controlables.

La conseqüència de tot plegat és un entorn menys previsible –ho lamento pels economistes- i un canguelo evident pels habitants del primer món, cada cop més espantats pel que passa, pel desconeixement de les raons profundes del fenòmen i per la por atávica que la ignorancia del que passarà porta implícita.

Pierre Roca