Butano.

El butano és un excel.lent exemple del contrast permanent en el que vivim els habitants d’aquesta ciutat.

A Barcelona, ciutat de la modernitat més extremada, bressol de creadors, de visionaris adelantats al temps, d’estetes consagrats a dissenyar i redissenyar objectes, aliments i processos, d’arquitectes i d’urbanistes que reinventen el nostre entorn concurs a concurs, d’artistes agosarats i de polítics que saben treure profit de totes aquestes qualitats, a Barcelona es segueix venent el gas butano a peu de carrer amb l’antic i acreditat sistema del senyal acústic i del crit.

Sorprenentment ningú ho menciona i ningú sembla queixar-se del diari exercici de percussió del venedor de butano, que atonyina la bombona amb qualsevol estri de ferro per anunciar la bona nova i deixar constància del seu pas pel carrer.

Se m’acudeix que en aquests temps de crisi d’altres gremis podrien prendre exemple dels esforçats repartidors de gas butano i anunciar la mercaderia fent sonar qualsevol altre instrument. La ciutat, habitualment massa silenciosa, hi guanyaria en diversitat sonora, en qualitat ambiental i possiblement en creativitat i eficiencia comercial. Un somni.

Posats a somiar no em costa imaginar el perruquer anunciant el seu servei a base de fer sonar les tisores mentre recorre el barri vestit amb la bateta blanca. Els que venen llaunes de beguda les podrien fer dringar, el que ven mòbils faria sonar els timbres dels aparells al volum màxim, els negocis de pizzes motoritzades canviarien els folletons amb els que omplen les bústies per cantants de rock itinerants i l’Ajuntament, en lloc de treballar contra la sostenibilitat repartint mensualment a domicili revistes que ningú no llegeix, faria circular orquestres ambulants que s’afegirien als altres sons, melodies i sorolls de les diferents corporacions professionals.

Cap d’aquestes eventualitats es penalitzaria, com no es persegueix ara mateix la rítmica i anacrònica percussió metal.lica de la bombona.

Sent com som una ciutat emblemática i exportadora de idees, es fácil pensar que ben aviat bon nombre d’altres ciutats del món més civilitzat adoptaran el model BCS –Barcelona Commercial Sound- per difondre els petits o grans negocis dels ciutadans.

De fet la SGAE ha organitzat una cèl.lula que estudia la qüestió, per si cal remunerar els autors de les melodies, que per molt primitives que semblin als menys preparats no deixen de tenir un interés artístic evident que a hores d’ara ja és objecte d’estudis, taules rodones i debats.

Un altre avantatge de la proposta és que la ciutat, que ara mateix és la segona o tercera del món pel que fa al nivell acústic, podria deixar aquests llocs secundaris i assolir la primera posició que ens mereixem.

Les circumstàncies exposades permetrien a més organitzar de nou la nostra diversitat acústica.

Els nombrosos vehicles del servei de neteja urbana –el de les escombraries, el dels contenidors, el que buida les papereres, el que neteja les pintades, el de la neteja a pressió del paviment i tots els que participen una nit per setmana a la divertida i animada festa de la recollida de mobles i d’altres objectes que llencem- tots es podrien posar d’acord i organitzar concursos de sorolls, amb modalitats d’horari, de diversitat i de volum. Cada carrer, cada barri rivalitzaria per tenir més sorolls i assolir més volum. Premis, accessits, sentides paraules de l’alcalde, sana competència i orgull ciutadà a dojo. La ciutat ideal sempre imaginada i finalment al nostre abast.

Per no caure en la reiteració passo per alt la creació de nous llocs de treball, l’increment de turistes, la proliferació d’otorrinos i l’augment de vocacions musicals esperant aconseguir el certificat PUB de “Percussionista Urbà de Barcelona”.

Parem l’orella i preparem-nos per un futur brillant i sonor.

Pierre Roca