Polítics.

Els polítics haurien de ser el millor de la societat però és evident que no ho són.

Vivim per desgràcia en un entorrn en el que ho podem comprovar diàriament.

De polítics n’he conegut i en conec uns quants. No en voldria cap com a soci ni com ajudant ni fent de noi d’encàrrecs. A partir del moment en el que abracen la política –una decisió comparable als vots dels religiosos- perden de vista el món real, s’allunyen del factor terra i la percepció dels éssers que els envolten i de les seves realitts respectives esdevé borrosa. Borrosa i fonamentalment llunyana.

Afirmo que la voluntat dels polítics no és altra que aconseguir la reelecció. Alguns, per cert, ho aconsegueixen, es perpetúen i la gent acaba dient d’ells que porten vint, trenta o quaranta anys sense baixar del cotxe oficial.

Dedicar-se únicament a treballar per la reelecció no significa que siguin menys honrats que vosté o jo. Ho fan convençuts que el país, la ciutat, la societat i el món sencer funcionaran molt millor si segueixen ocupant el lloc que tenen o un de millor. Diputat ras, càrrec polític, càrrec de confiança, director general, ministre o el que sigui.

Aquesta batalla permanent per no ser descavalcats els porta a desenvolupar elípsis tortuoses que els allunyen del que han manifestat i promés durant el periode electoral. Elípsis, quedi clar, que veuen la llum en el decurs de negociacions amb els partits contraris per aconseguir qualsevol cosa, com per exemple arrodonir l’elípsi anterior, ella mateixa nascuda de la d’abans i aquesta d’una altra anterior.

Es negocia la millora d’un bocí de carretera que ha provocat un reguitzell d’accidents amb víctimes, però la part contrària ven car el seu vot i demana a canvi que s’encarregui un estudi per avaluar la incidència de la convivència dels alumnes de les escoles amb nens africans sobre el llenguatge de l’alumnat autòcton. Es signa l’acord i les dues o més parts poden transmetre l’èxit a la clientela. Tots contents.

Per aconseguir els seus objectius el polític passa per sobre de qui sigui. Sempre pel bé del país, naturalment. Promet qualsevol cosa, jura que seguirà la qüestió, demana que no es perdi el contacte i que si li recordi el que s’acaba de dir. “Em truques la propera setmana, quedem i en seguim parlant. Ho hauré comentat a l’alcalde”.

Quan la víctima propiciatòria truca, torna a trucar, insisteix, envia un correu o dos o fins i tot tres o, en una demostració d’astúcia, escriu i envia una carta convencional de les de sobre i segell, quan ho fa i no aconsegueix parlar mai més amb el polític és com una revelació i comença a entendre que hi ha móns paral.lels, que els seus interessos de ciutadà conscient i compromés són a anys-llum dels que remenen les cireres i tallen el bacallà i que el polític és un ésser mediatitzat per les properes eleccions. Condicionat. Res pot ser mai més important. Res comparable al que té. Càrrec, despatx, secretària, assessors, diners de lliure disposició, cotxe oficial o de funció, reunions, comités, sopars, visites, inauguracions, intercanvi de targes, cites, confidencies a mitja veu i l’esguard sempre atent a la possible arribada d’algú més important, per si cal canviar d’interlocutor.

Fa un grapat d’anys un conegut va ser anomenat per primer cop per a un càrrec polític de rellevància. La trucada es va produir de matinada i a continuació em va trucar per anunciar-me la bona nova... i per preguntar-me on podia comprar-se un vestit seriós i digne del càrrec. A partir d’aquest moment, del dia a dia, de la praxis i dels coneixements que el càrrec propicia va entendre en pocs mesos que l’únic important era no deixar mai més l’òrbita de l’Administració. Ho va aconseguir i va plegar fa poc després de tota una vida dedicada a la mediocritat.

Somriguin per favor.

Pierre Roca