11.17.2009

Objectes.

Tenim mitificats alguns objectes, marques o estils per raons que ens venen de l’infantesa, de la cultura rebuda, dels orígens o de la influència dels nostres majors.

La professió i les afeccions aporten els seus propis totems que amb el pas del temps es van consolidant, en desplacen d’anteriors i es converteixen en icones indispensables que ens acompanyen durant l’existència.

En una exhibició impúdica em permeto presentar-los els meus totems particulars, tots vinculats a l’afecció que ha estat des de sempre el meu ofici: la comunicació en el sentit més ample, apassionant i acollidor del terme.

Els meus primers passos van estar vinculats al periodisme escrit, però sobre tot a la fotografia de premsa i a l’hora del cinema de reportatge o documental, el que inclou l’anomenat “cinéma vérité” que omplia pagines i pagines de l’indispensable revista francesa “Cahiers du Cinéma”. Tot plegat va fer que la càmera alemanya “Leica” –concretament el model M3- fós un dels meus primers objectes de desig.

Al desig per la cobdiciada Leica s’hi va afegir el que m’inspirava la gravadora de sò “Nagra”, fabricada a Suïssa pel seu creador, el txec Kudelski.

De forma natural vaig desitjar seguidament la càmera de cine “Arriflex” –alemanya com la “Leica”- per a pel.lícula de setze milímetres, després d’un pas breu per la “Bolex” també de setze i que es feia a Suïssa.

El paquet habitual del reporter gràfic de l’època gloriosa de les agències Magnun, Gamma i Sygma era un parell de “Leica”, un “Rolex” d’acer al canell i bones sabates angleses –per exemple unes Church’s- portades amb mitjons “Burlington”. Si el client del reporter era una televisió, l’eina básica era la càmera “Arriflex” complementada per la gravadora “Nagra” que portava el seu company inseparable –els unia el cordó umbilical que permetia sincronitzar sò i imatge-.

El flash havia de ser Braun, marca que va ser precursora de l’ús de l’electrònica en aquests aparells.

Si parlem de cotxes s’imposava el material anglosaxó: el mític “jeep” Willis o el britànic Land Rover, preferiblement de color kaki o verd militar anglès.

Més tard el Range Rover va desplaçar els vehicles esmentats per raons evidents de comoditat i de “glamour”. Posteriorment es va aburguesar, va guanyar pes, va perdre agilitat i vam deixar d’estimar-lo, quedant-nos orfes. El Citroën 2cv –una altra icona- s’havia deixat de fabricar i el Renault 4L va seguir el mateix camí, obrint la porta a cotxes sense ànima sobrecarregats de circuits impresos i d’accessoris inútils.

L’evolució de l’audiovisual va ser molt dura pels alemanys de “Leica”, que no van saber adaptar-se als sistemes reflex que van arribar del Japó de la mà de Nikon i de Asahi, amb la inoblidable Pentax. La “Leica” ha seguit sent malgrat tot la referència de la máxima qualitat, del minimalisme formal i de la elegància discreta. El nostre –de tots els fotògrafs de premsa- admirat Henri Cartier-Bresson no va separar-se mai del seu equip Leica i això és un senyal més que evident. Les emulsions preferides eren Kodak: l’insubstituïble Tri-X i el Panatonic. Les dues en blanc i negre i les dues encara vigents.

La onada electrónica i digital –l’aparició del “dat”- va fer néixer infinitat de sistemes de presa de sò més econòmics que el Nagra, més lleugers i sobre tot més lletjos sense que la marca, que va saber evolucionar fent seus els avenços tecnològics, deixés mai de costat els procediments analògics originals que segueixen sent referència indiscutible.

L’Arriflex de reportatge va ser arraconada per l’irrupció de les càmeres de video –Betacam i similars-. Posteriorment va sorgir Aaton, una empresa artesanal recolzada pel gegant Panasonic que inventa i fabrica al barri vell de Grenoble càmeres inspirades pels productes alemanys de “Arri” i que des de fa pocs anys proposa una gravadora de sò que combina amb enginy procediments i tecnologies i que recorda vagament –pel fons i per la forma- els aparells del senyor Kudelski en un homenatge emocionant.

Pel que fa als vehicles no em queda més remei que fixar-me en el Morgan, una marca que sembla haver trobat la formula per sobreviure i prosperar sense deixar de ser fidel als seus principis, afirmant amb orgull l’estil i la forma de fer britànics.

Encara ens queden objectes de plaer. Per sort.

Pierre Roca