Senyoreta.

Moltes dones joves segueixen recalcant que són “senyoretes” quan m’adreço a elles dient “senyora”.

Si estic d’humor els hi recordo que la paraula “senyoreta” no té cap més objectiu que informar sobre l’estat civil de la dona a qui ens referim, o sigui de la seva disponibilitat. Així l’home sap si és soltera i per extensió si està disponible.

Curiosament mai no ens referim als homes solters com a “senyorets” per informar l’element femení de la disponibilitat del mascle en qüestió.

Sembla clar que el tractament “senyoreta” és un dels últims reductes del masclisme imperant i queda clar sobre tot que les dones són les primeres perpetuadores de bon nombre d’actituds masclistes.

Les mares –encara avui dia- segueixen educant els fills –nois- per què quan arribi el moment es comportin com el rei de la casa.

Si al nucli familiar hi ha noies i nois la diferència de tracte és vergonyosa. Les nenes paren i desparen taula mentre els nens acompanyen el pare al sofá. Més tard les nenes, que ja són noies, ajuden la mare a planxar les camises dels homes de la casa. Quan plantejo la qüestió a les mares –sovint són dones cultes i amb considerables responsabilitats de caire professional- contesten que en són conscients però que no acàben de veure els nois planxant-se les camises, pobrets.

Quan alguna dona em planteja les conegudes revindicacions familiars, greuges dels homes, assimetria de les responsabilitats a casa, etc., els hi pregunto si quan sortien junts no veien com era l’home que més tard seria el seu marit o parella. Si ho van descobrir de cop. Si no l’havien vist mai funcionar durant unes vacances o un viatge o un cap de setmana. O a casa dels seus pares.

Les dones en general faciliten el masclisme. És molt possible que en el fons segueixin enamorades de la figura paterna. Un pare dels d’abans, autoritari i poc disposat a assumir la seva part de feina a casa. Tot un home, vaja.

L’esquema de parella en la que ell porta els diners i ella s’ocupa de la casa funcionava fa anys. Ara només hauria de funcionar si hi ha acord entre les dues parts implicades i si es reconeix a la dona alguna retribució per la feina que fa, que com a mínim és tan important com la del seu home.

Conec moltes parelles joves, modernes i cultes en les que els dos components treballen fora de casa. Quan pleguen de les respectives feines ell va al gimnàs o a fer una copa amb els amics o a veure el partit del segle a un bar amb la colla de sempre. Ella va al súper, endreça la casa, encarrega la pizza o s’arrisca amb una truiteta o fa bullir una mica de verdura. Si no tenen alguna ajuda externa i professional ella ha de planxar, pensar que s’ha de posar la rentadora, endreçar la roba seca, etc.

Després, quan parlen a un programa de televisió o per la ràdio o quan van a sopar amb uns amics dissabte al vespre, les senyores –ja no són senyoretes- es queixen que l’home no ajuda a casa. Com si pel fet de néixer dona portessin gravat a la pell que han de comprar, cuinar, endreçar, rentar i planxar, esperant com a molt que el mascle es digni a ajudar-les a plegar els llençols.

Com si els homes, pel sol fet de ser-ho, haguessim de tenir sempre una dona en funcions de mainadera, de cuinera i de criada.

Com si quan compartim vida i espai amb una dona ella hagués d’estar sempre disposada a fer de mare, d’infermera si cal i de puta quan el senyor ho exigeix.

Soc home, soc heterosexual i encara que no ho sembli tinc seixanta-un anys i una considerable experiència de convivència amb dones.

Pierre Roca